La sentència és arxiconeguda: no saps el buit que
provoca una absència fins que arriba amb tota la seua força. Tots l'hem sentida
d'una manera o d'una altra, en boca d'un premi Nobel o en una sobretaula
d'aquelles que arreglen el món entre glops de cafè i eminències de diumenge. I
com més gran és el buit més xicotet i insignificant és tot el que intente
omplir-lo. Hi ha una obra mestra del cinema alemany on es mostra justament
aquesta absència en carn viva. Als nostres cines es digué El hundimiento i
retrata el buit absolut de tot allò que pugueu pensar, d'amor, de poder, de
trellat, d'esperança i uns tristos punts suspensius que no diré. És la imatge
del Berlin estripat despietadament del 1945, testimoni agonitzant de la derrota
que ja és només qüestió d'hores, les que tarden els russos en creuar l'Oder. Un
temple caigut i un déu agenollat.
Lluny
en el temps i en l’espai però molt a prop en les coordenades humanes i
polítiques se situen unes altres runes que esperen ja, només, inermes i
despullades, veure la desfilada triomfal de l’enemic entre les restes de la
derrota. Valentí Puig les ha volgudes contar a la seua última novel·la, és Barcelona
cau, i retrata, amb sort diversa, els tres últims i cruels dies de la
capital catalana sota govern republicà. Un desert d’idees en flames tan lluny i
tan a prop d’aquell Berlin. Revisionisme o no, el cert és que se suma a l’onada
de títols sobre la Guerra Civil espanyola que ens entreté els últims anys. I és
que l’hecatombe col·lectiva s’ha convertit en una font inexhaurible – i
difícilment desaprofitable – d’històries d’humanitat al límit, d’explosions de
sentiments i d’abismes insalvables. En aquest cas, l’escriptor mallorquí tensa
la corda en proposar un personatge de frontera, un agent doble que vaga en un submón
de corrupció i mercat negre, un paisatge depriment de carrers grisos i txeques
a vessar de sang i de silencis.
La
capital catalana, a finals de gener de 1939, és una ciutat radicalment destruïda,
si no físicament, sí moralment. El símbol més immens de la derrota. La idea ha
caigut. I des de molt alt. S’obri pas el desori d’un poder inexistent,
corromput fins a les entranyes, i una vida que esclata en l’abisme, mentre el
govern fuig i les cartes volen per la taula. Tota una desmitificació de la
revolució, com en aquell conte del terrat de Calders, però sense el somriure
irònic, al contrari, amb tot l’àcid de la descomposició política i moral d’una
societat que ja mesura la ideologia només amb grams de pa i litres de llet i
sexe cru i imperatiu i partides de blackjack.
Els
panorames brutals com aquest són molt propensos a supurar novel·les magnes,
però també d’altres que es queden en no man’s land, a mig camí de tot.
És el cas de Barcelona cau, una història distant, freda, amb personatges
boirosos, més aviat un conjunt de pinzellades acompanyades d’un feble fil
narratiu. I precisament és aquest argument més aviat fluix el que fa recaure
tota la força en les imatges estàtiques de la devastació completa d’una capital
en el desert. Puig s’ho cuina amb girs d’un estil ornamental molt especial,
genial a estones, però massa telenovel·lesc altres, amb una llengua que cau sovint
en la frugalitat, de la mà d’una veu en off proverbial i solemne. La fotografia
final, en blanc i negre, és la de la pornografia d’un poder esvaït, d’una
derrota propera, d’una victòria sempre una mica obscena. O massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada