diumenge, 24 de febrer de 2013

Traduir un colós



Ara fa quaranta anys, John Williams va escriure l’última línia de l’obra que portava temps i temps creant, un monument que guanyaria el National Book Award d’aquell any i que portaria de nom August, com el mateix emperador romà que volia estripar a les seues pàgines. Williams havia escrit un colós. I, després de quatre dècades, Albert Torrescana ens en regala la traducció catalana. Compte, però. Les traduccions, ja sabem, són com els arbitratges al futbol: triomfen si passen desapercebuts. En aquest cas, però, Torrescana ho fa, i se’n surt sense despentinar-se. La notícia és majúscula, tant com la novel·la i el seu protagonista.
I és que August (Ed62, 2013) és una obra mestra sobre el joc de poder i els seus engranatges, que necessiten sovint de l’oli de la hipocresia i la sang de les espases per a no trencar-se. Hi ha, surant en l’aire, la soledat salvatge del poder, retratada perfectament per Williams, amb aquella lucidesa tan típicament saxona per a analitzar el teatre polític, una contínua partida a vida o ostracisme – quan no mort – que l’emperador guanya sovint en una continua orgia de bàndols, conspiracions, fidelitats i infidelitats, faccions, corrupteles i corrupcions, guerra, victòries i derrotes.
Com s’ho fa? Williams construeix una novel·la polièdrica, fragmentària i polifònica, amb desenes de veus que es reparteixen en epístoles, ordres, memòries... sobre les quals sura, per damunt de tot, la d’Octavi August, emperador de Roma, i el seu viatge fins el cim de l’únic món que coneix. Fragments, doncs, amb tons diferents, que van de la solemnitat i suavitat de les memòries a l’asepticisme de les ordres o la confidencialitat de les cartes.  Entremig, de passada, hi apareixen tots els mites de la cultura llatina: Ovidi, Tit Livi, Horaci, Virgili... en una processó de vetllades literàries i poemes sobtats.
            Dividida en tres llibres, August reserva el segon a la mirada femenina, normalment condemnada a l’ostracisme per la Història i els qui l’escriuen, i rescatada ací per Williams. Domina aleshores un to confidencial, arrecerat en les cartes privades i memòries, l’últim refugi de la veu de la dona. Un to que contrasta amb el del primer llibre, on dominen, sovint, la teatralitat de diàlegs de tragèdia, les descripcions acurades, especialment les que fa de la Roma de l’Imperi, i aquell to de sentència de marbre, en cabassos d’aforismes que se succeeixen
No és una biografia. Ni de lluny. L’autor no és traïdor, ho avisa clarament, ficciona el que pot i vol, que és la majoria. No constata; narra. I ho fa amb mestria. És la vida d’Octavi August, de les seues lluites internes, amb ell mateix, i de les externes, amb Marc Antoni o Sext Pompeu al triomf final sobre tots, del seu idealisme a ultrança de la joventut a l’escepticisme dels finals inevitables.
És aleshores, en el llibre tercer, quan l’August de Williams fa la darrera mirada enrere, en un fragment memorable, en què trobem el relativisme en els ulls d’un emperador preparat per a la mort, conscient que el seu món ja és patrimoni d’altres, que la Roma que deixa no serà eterna, que caurà amb tot el pes d’una civilització imposada a sang i ferro, però que alhora, fatalment, perviurà per a sempre, ja sense ell: “I en un temps que no cessa, com aquest mar salabrós sobre el qual estic suspès tan fràgilment, el cost és nul, o fins i tot menys”. Bravo. 

dimarts, 19 de febrer de 2013

El pecat només en femení


Potser per a un lector dels nostres dies, acostumat ja a relats pràcticament pornogràfics i sobreexposició al sexe, llegir papers com aquests no li semble cap provocació. Però qui haja llegit – i aguantat – la rajola de novel·la que és Madame Bovary, i ho haja fet amb una mica de perspectiva històrica ho comprendrà de seguida: l’escàndol estava servit. A la novel·la de Flaubert hi ha molt més a banda dels desenganys romàntics i la tràgica caiguda a la realitat d’Emma, entre línies veiem també el retrat de l“altra cara” de la burgesia, la que ocultaven aquells que basaven la seua existència en la façana més pura: la classe de l’aparença sistemàtica. Madame Bovary es converteix així en una bomba tota farcida d’adulteri reiterat, de desig, de societat podrida de caretes i disfresses, tot en radical contrast amb el món romàntic de les novel·les que llegeix la protagonista i que l’acaben portant a l’arsènic. No era d’estranyar que la classe al·ludida a la novel·la prenguera mesures contundents – que després se li tornarien contraproduents – de censura, ja que l’havien descoberta: corroïda de cap a peus.

Podem llegir-ho també en altres novel·les del XIX francès com Bel-Ami, de Maupassant, la qual ens mostra, entre bastidors, les contradiccions del teatre de la burgesia; i la mateixa Les flors du mal ,de Baudelaire, censurada per no adequar-se a les manies burgeses d’aleshores. Ara bé, aquesta inadequació es devia, en gran part, al tema de la “prostitució” i el del sexe en general, sempre incòmode, tabú, per a moltes cultures i – en conseqüència o a l’inrevés – religions. En el cas del París de l’època, tothom en tenia, com ha tingut sempre, de relacions sexuals: rics i pobres, obrers, burgesos, pintors, poetes i demés bohèmia; però la burgesia imposava un model de relacions sexuals que no encaixava del tot amb la realitat social, ni tan sols dins de la pròpia classe. Per això, eren sobretot les dones l’objecte de qualificatius ràpids si no s’emmotllaven amb aquell model d’aparences i família burgesa.
Puta. Putes. El mot “prostituta” volava, és a dir, a més de la seua significació literal encabia a tota dona que manifestara comportaments transgressius. I què era transgressiu? Comportar-se com un home: fumar o entrar a soles en un cafè, per exemple. Així, “prostituta” era arma llancívola contra tota dona que tinguera una vida sexual al marge de la lògica del matrimoni (adulteri, concubinatge o un amor lliure). I no sols això, sinó també les dones que freqüentaven o es movien pels llocs de sociabilitat masculina eren titllades així, per trencar la divisió sexual teòrica de l’espai reservat, és clar, als homes.
L’esfera pública estava dominada per aquest tipus de masclisme, i les dones ho pagaven. La complexitat i varietat de relacions a què convidava el Barri Llatí a partir, sobretot, de la segona meitat del segle XIX, són un exemple com una falla de gran. I no se li escaparen, per exemple, a un poeta com Baudelaire, que el tractava de ben a prop. Ell tampoc no era aliè a la realitat d’uns carrers que trepitjava i vivia, i dels quals, de fet, n’era part. A la vida de l’autor de Les lesbiennes hi hagueren, és clar, “prostitutes”. I tant. Però tinguem en compte què podia haver dins d’aquest sac.
 Dic tot això perquè si ho pensem bé, les dones segueixen sofrint aquesta discriminació sexual, malgrat que una mica aigualida, però tant sòlida al fons de la nostra mentalitat col·lectiva com abans. És a dir, l'adúltera, la insultada, l’anomenada “puta”, és només la dona, pecadora ancestral i bíblica. L’home, l’etern Adan, mentrestant calla i va tirant.

dijous, 7 de febrer de 2013

La processó dels anònims


Per què canviar la formula de la Coca-cola si aquesta funciona? En literatura ocorre, si fa no fa, el mateix, qui troba a través del seu estil l’entranyable comunió amb un públic, rarament el canvia. Per a què? Seria un insult, almenys, a quatre o cinc lleis matemàtiques. Isabel Clara Simó fa temps que arribà a un estil literàriament guanyador, solvent, que enganxa el lector i el fidelitza, i encara no ha trobat cap raó per a canviar-lo. En el cas de la seua última novel·la, Els invisibles (Ara Llibres, 2013), aquest estil es perpetua, com sempre, sense extravagàncies ni piruetes narratives, amb l’acostumat principi sagrat: narrar com a consigna.
I això que el canvi respecte a novel·les anteriors és, de fet, notable. Per exemple en comparació amb la mateixa Un tros de cel, que fins ara era l’última, i on focalitzava la seua atenció sobre un únic personatge. Ara, però, es tracta més aviat d’una  novel·la escenari, per on desfilen, en processó contínua, torrencial, els secundaris d’un poble imaginari, i per això mateix qualsevol. Simó la construeix a partir de la desaparició d’una xiqueta que trasbalsa aquest poble anònim. A partir d’ací, estira el fil i enllaça històries mentre la vila es va convertint, a poc a poc, en una metàfora colossal. Els invisibles és, doncs, una història d’actors de repartiment, de legions d“anònims”, com diu l’autora, una història d’històries a priori intranscendents que totes plegades, però, fan la transcendència. Una processó de secundaris on, com en la vida, domina la contingència.
Que ningú pense en aquella crònica mestra d’El carrer estret de Pla. No senyor. Els invisibles és, com ha recordat més d’un, la ficció més pura. Polifònica, n’han dit també. Més aviat, però, es tracta d’una atenció múltiple, sense protagonista privilegiat.  De veus, en realitat, només n’hi ha una. Una veu que fa i desfà, que conta i oculta, paternal sovint, poc amant dels diàlegs, narrativament taquigràfica i notarial de vegades, però incisiva sempre, sobtadament colpidora i solemne: “ser ric i poderós no s’aconsegueix sense un armari ple de cadàvers”.
            La fugacitat, dèiem, és inevitable. El ritme vertiginós, però, també. En aquest cas, la primera no és sinó el preu a pagar pel segon. Un preu innegociable. Com se sol dir, avarca però no estreny. No pot, d’altra banda: ací el que importa és la imatge anònima, l’escena qualsevol i la seua força. La crítica política, mentrestant, s’hi escola distretament, sense noms i cognoms però implacable quan apareix entre els colps quotidians de sexe, de goig, de drama, de riure.
Al capdavall, Els invisibles són històries successives, en un torrent continu que només al final, potser massa tard, Simó tracta de tancar, de fer circular, qui sap si conscient d’aquella llegenda de la Història de l’Art en què Miquel Àngel, comminat a mostrar el seu talent, va dibuixar una circumferència perfecta. Infalibles, en tot cas, els dos.



dissabte, 2 de febrer de 2013

L'Estellés que es convertia en gegant


En literatura, els inèdits som com les erupcions volcàniques, sabem que poden aparèixer, normalment no els veiem vindre, i quan esclaten concentren tota la màgia de l’inesperat. Si l’obra desconeguda és, a més a més, secreció d’una llegenda del gremi de les lletres, l’excitació augmenta irremissiblement. Aquest és el cas de “L’inventari clementde Gandia”, de Vicent Andrés Estellés, publicat fa un parell de mesos per Edicions96. Una obra perduda entre paperassa diversa fins que, per greu designi de les divinitats, arribà a mans sàvies. Eren les mans de Josep Lluís Roig i Mª Josep Escrivà. La història de la troballa, ja en els altars de l’èpica literària del segle XX, la conten Roig i Escrivà en una introducció inevitable i detallada, que Déu ens guard de desvetllar-la ara i ací.
            I “L’inventari clement” no és cap peça menor, cap molla perduda de la taula on reposa magnànimament l’obra d’Estellés. I no ho és per moltes raons. Ho comprovem des de la mateixa dedicatòria inicial: “Ens fem vells; i un dia em va deixar/ uns poemes que havia escrit i me’ls deixà legir/ mentrestant pixava sobre la barana del riu”. Entre versos de diversa factura s’endevina ja una veu poètica singular, dura, fonda, aquella que el faria el poeta valencià contemporani de referència.
Hi ha, això sí, la brossa poètica inevitable, els sonets estrangulats per la rima o les composicions més musicals i intranscendents. No patim. Aquestes deixen pas a poc a poc a peces més fondes, on la realitat cau pel seu propi pes: “Un dia es va penjar en aquella olivera/ un home que tenia un càncer al cervell./ Deien les llauradores, al dematí, al mercat,/ que tenia una llengua espantosament llarga./ Estava tot morat”.
Tot esclata, però, cap al final del poemari. Ho encerten de ple els responsables de l’edició: arriben “uns poemes llargs i narratius que ens mostren decididament el poeta més brillant, l’autor de Llibre de meravelles”. Hi ha, ja madura i compacta, la senzillesa sublim d’una poesia, el lèxic de poble de l’horta, les petitesses dels marges, la dura i preciosa vida en cada adverbi acabat en –ment, les conjuncions en cataracta que apropen amors discrets i sinuosos, la narrativitat torrencial d’uns dies urbans. I tot un etcètera de potència.
Hi ha, en poques paraules, l’Estellés que es convertia inexorablement en gegant, aquell que feia versos ja inalterable, segur, sense immutar-se, sabent que “cal oblidar que, al remat, tot açò, l’humil món que volem, se l’endurà la trampa, i no en quedarà res, absolutament”. I que mentrestant, fatalment, cal escriure-ho tot.