diumenge, 29 de març de 2015

Josep Fontana: la fi de la innocència


Aznar, Bush i altres caps de govern en una reunió del G8.
Algú, en algun moment de la nostra vida, ens va voler innocents a certes coses. I va contar-nos els fets en conseqüència. El motor de la Història, per tant, no podia ser la “lluita de classes” ni res de paregut. Necessitaven alguna cosa menys incòmoda, més ancestral, menys perillosa, més asèptica i mal·leable. Van decidir llavors que el que feia moure tot plegat era la bondat. Estúpid? Clar, però ens ho vam creure. Es per això que les guerres mai les guanyaven els roïns i tot era felicitat etèria. Més encara al segle XX, farcit de dimonis i d’àngels de barres i estrelles que ens salvaven d’una foscor sempre batuda.
Que sí, que sembla molt estúpid, però és el que ens han contat: llibres, tebeos i sobretot pel·lícules a partir del boom de Hollywood, que ens han transmès el passat com a la victòria del Bé contra el Mal, i el triomf de la Democràcia, en unes majúscules que demanaven submissió i poques preguntes. Si ja intuíem que no era del tot cert allò, menys encara després de llibres com el que va publicar fa uns mesos l’historiador català Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Historia del mundo desde 1945 (Pasado&Presente). Aquella, després de tot, era una història falsa, dramàticament falsa.
L’assaig de Fontana és l’esmena a la totalitat d’una narració que tots ens hem après de memòria, i que consolida les bases d’un poder global i cada vegada amb menys obstacles: el del poder dels gegants empresarials i bancaris occidentals, atrinxerats en les més altes cúpules, rodejats d’institucions i polvorins obedients i amb tentacles repartits equitativament per un món del qual han fet el seu casino. El sistema de “lliure empresa” més salvatge, que ha augmentat les desigualtats meteòricament mentre ha anul·lat alguns dels mecanismes de control i distribució de la riquesa que ni el feixisme va poder tombar. El món, al capdavall, que ens ha tocat viure.
Doncs bé, comencem precisament pel final: a hores d’ara els EUA tenen 865 bases col·locades per tot el món. A 2010, més de 300.000 homes repartits per terra i 90.000 en la mar. És, senzillament, el cim d’una escalada en l’aconseguiment del poder global, el triomf definitiu i sense pal·liatius: la Pax Ianqui. Aquesta història, però, s’enceta el 1945. Els Estats Units ixen de la Segona Guerra Mundial amb tot el poder a les mans: el monopoli de la bomba atòmica, una economia hegemònica i un territori sense ruïnes fumejants.
Les peces del tauler anaven ací i allà. Els diners per a comprar eleccions també.  I els morts quan els diners no eren prou. Els de les purgues d’Stalin. Els grecs antics lluitadors contra els nazis, massacrats ara gràcies al govern imposat per la força per Churchill. Els 60.000 –sobre una població de 300.000– que els Estats Units i Corea del Sud –segons Roger Baldwin “un estat policia imposat pels americans”– causaren en l’illa sudcoreana de Cheiju en 1948, on els comitès populars d’esquerres havien brollat des de la fugida dels japonesos. El milió que els salvatges bombardeigs nord-americans causaren en Corea del Nord. Morts ací i allà. Morts que ajudaven a consolidar una hegemonia, la d’un Imperi que ja començava a moure peces per a contindre els moviments comunistes i nacionalistes –o les dues coses alhora– que sorgien en el sud-est asiàtic colonitzat i que podien posar en perill la supremacia angloamericana. Indonesia, Corea, Camboia... o Vietnam, on caigueren tres vegades més bombes que en tota la Segona Guerra Mundial i on més de 3 milions de vietnamites moriren.
Morts a Europa, morts a Àsia. Morts a Sud-Amèrica, on el suport a dictadors o organització directa de colps d’estat que acabarien en genocidis recorre tot el segle XX: Guatemala, Xile, El Salvador, Nicaragua... I tot mentre l’OTAN creixia i a Israel la convertien en la gran potència militar d’Orient Mitjà, per damunt de vides i de drets.
Què hi ha d’Àfrica? Fontana no l’oblida. Sota domini colonial salvatge en molts casos –Líbia, colònia italiana on moriren vora 500.000 persones entre 1911 i 1943–, els nous estats assoliren independències parcials gestionades per líders corruptes sense escrúpols, amb successors que encara dansen la melodia de les grans empreses occidentals. El cas de Camerun és revelador: el seu president, “sembla que triat per la petroliera Elf, porta en el poder des de 1982”. Tot això, en un continent espoliat i ofegat per les condicions d’un Fons Monetari Internacional que, per exemple, obligà a reduir el salari mínim de Moçambic dels 40 als 15 euros, per davall del llindar de la pobresa.
El perquè de tot plegat, ara i adés, estava clar. Sempre ho ha estat. Fontana sap a qui assenyalar. Eisenhower, diu l’historiador, “considerava que l’objectiu central de la seua política era el d’aconseguir que les empreses nord-americanes pogueren accedir a les àrees del món que produïen matèries primeres vitals, i assegurar que els governs que dominaven en elles foren ‘favorables al nostre estil de vida’, a la lliure empresa i al lliure comerç”. Els morts, la sang, la fam, les malalties o la pell cremant-se i els crits de dolor no importaven com, en realitat, no han importat mai.
I bé, això és Por el bien del Imperio: una contestació radical i impecable a la Història que ens havien contat. Una obra, la de Fontana, que pot ferir sensibilitats. Ací no hi ha bons ni roïns. Ací hi ha interessos, poder, i qui ho domina gràcies al monopoli de la violència i del terror. Un llibre que, per cert, també explica per què qui ha provocat milions de morts i de sofriment per a perpetuar els beneficis d’una minoria és capaç de fer-nos creure que sí, que al final la història sí que té bons i que són ells.
No només això, clar, també hi ha els canvis culturals, les revolucions frustrades, l’erosió i la caiguda de la URSS, la victòria total del neoliberalisme, la Pax Ianqui, l’esclavitud del crèdit, la creació d’un nou dimoni global contra el que lluitar, Afganistan i Iraq, la desaparició de drets, l’augment de la pobresa i la desigualtat... i tot allò que ja no cap en aquestes línies, tot allò que dibuixa, al capdavall, un Història amb molts actors i versions però sense cap rastre de bondat ni, per descomptat, innocència. I no, no és agradable, però sí necessària. L’alternativa, clar, la tenim cada dia en la pantalla.
                                                        

dijous, 5 de març de 2015

Contra Hollywood i els nazis

Un tossut fantasma recorre Europa, és el fantasma de l’antisemitisme. Un espectre que, com tots els espectres, sap com ocultar-se. Llegirem aquesta sentència i pensarem, potser, que l’autor és un conservador podrit i a sou del sionisme. No, no és així. Qui ho escriu se sent profundament indignat per la massacre israeliana en Palestina, el preu que paguen els palestins per un ordre mundial de què són subalterns. Una matança continuadament impune –i diria salvatge, si la natura sabera d’aquest tipus d’assassinats, però no, la natura no és tan cruel. No és això, doncs.
            El fet és que he tornat a veure Inglorious bastards, el guió de la qual s basa en les desventures –assassinar Goebbels i Hitler a un cine, entre d’altres– d’un comando de jueus aliats en terres ocupades pels nazis, llevat de l’únic no jueu, el guapo de la pel·lícula, el comandant Aldo Rei, nord-americà però amb sang índia a les venes –potser d’aquells indis massacrats sense misericòrdia dècades enrere– que no ha arribat a Alemanya per “ensenyar humanitat”, si no per a matar a eixos malparits antisemites.
            Bé, l’espectacle pot començar. A grans trets, tenim davant nostre la justificació de la llei del Talió, el foc pel foc, la barbàrie per la barbàrie. Deixem de banda els aspectes tècnics, els detalls sense importància i les versemblances inexistents. Fixem-nos només en dues coses: els detalls amb importància i el puzzle ideològic sobre la Segona Guerra Mundial que Hollywood construeix dia a dia i del qual Inglorious Bastards és una altra peça. I no la darrera.
            Les idees que compra un xiquet són les idees que compra “la majoria”. Simplificar una idea fins fer-la digerible a una ment infantil és preparar-la també per ser consumida per la majoria política d’una societat, per això la política de masses ha comprès que l’argument val menys que el lema, i el lema menys que la imatge. És més productiu repetir i repetir frases simples i estúpides que perdre el temps amb debats i arguments. I no oblidem que simplificar és, al capdavall, ometre.
            Els nazis. Al film, els nazis són una mena de dimonis, deshumanitzats en el sentit grotesc, amb comportaments histriònics: monstres teatrals desbocats, lluny del mètode fred i calculat de qui dissenya un pla per massacrar sistemàticament centenars de milers de persones amb mil·limetrada crueltat, lluny d’eixos personatges humanament patètics d’una altra pel·lícula, El hundimiento, on se’ns reconstrueixen els últims dies d’aquells homes i dones brutals, lluny de l’humà matematisme sanguinari, de l’humà goig pel sofriment aliè gratuït. Ni rastre d’humanitat, millor llançar la culpa als monstres.
            La primera simplificació històrica ens presenta unes desenes d’il·luminats que han arribat al poder sense explicació aparent i que han conquerit Europa sense cap causa que se’ns explique. Però tampoc ens aturem ací, no parlem de cap novetat, ja que la demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada de l’horror històric és un costum ben arrelat al cine, així, no diríem res de nou. Millor continuem una mica, i fixem-nos qui hi ha enfront: els alliberadors de la foscor, els àngels que en aquest cas rebenten caps i en gaudeixen –de les crisis nervioses dels soldats i els problemes psicològics de per vida no en parlen, és clar– i també les víctimes sense força per a alçar-se.
            El cert és que comando ja hem parlat massa, no és més que un matís estrambòtic en la línia nord-americana maniqueista de Hollywood, ara centrem-nos en un detall que ens explicarà molt i que protagonitzen part dels qui pateixen el jou nazi, un dels àngels alliberadors: el poble francès. Sí, la nació francesa en el seu conjunt simbolitzada en dos personatges: la jove propietària d’un cine i el seu treballador. La xica és, per suposat, ciutadana francesa, jove, atractiva, delicada, humil portadora d’una camisa ampla i uns pantalons de tela, culta i amant de l’art, lectora bohèmia a cafès, emancipada fumadora de cigarretes amb estil, aspra i implacable amb els botxins nazis que mataren els seus oncles jueus, antics propietaris del cine que heretà i on es projectarà un film de propaganda nazi mentre la jerarquia nacionalsocialista mor cremada. En definitiva, la Liberté, Egalité i Fraternité feta dona i passada per una dutxa una mica anacrònica de feminisme. A més a més, tota aquesta llibertat individual personificada comparteix els dies amb el seu digne i no explotat treballador, el jove francès de raça negra, atractiu i fort, amb qui porta el cine. Amb tot això, ja tenim les pinzellades principals, i per suposat les idees simples – i ximples – i fàcils de captar que se’n desprenen.
            Què és el que hem passat de llarg? Què és això que en aquesta pel·lícula no es dóna a entendre, com tampoc tantes altres? Què és aquesta altra pedra en l’edifici de Hollywood que tant m’indigna? És ben fàcil, malgrat que malauradament cap novetat: el que tenim damunt la taula és l’enèsima batalla cinematogràfica dels àngels contra els dimonis, sense matís aparent ni complexitat argumental. La demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada del drama històric és un costum ben arrelat al cine, així, aquella ideologia racista, imperialista i genocida, serveix ara a més a més per a focalitzar-hi tots els mals del món, la totalitat de bestieses –en realitat, si ho pensem bé, en lloc de bestieses caldria dir “humanades”– humanes, per a expiar tots els pecats, com a símbol únic de l’horror a què tot el món, uns més i uns menys, van contribuir. De pas, i vet ací el drama, la resta, els “altres”, s’autoproclamen a l’altra banda del mapa, en territori de la igualtat, del respecte i la llibertat absolutes. Si els nazis simbolitzen tot allò menyspreable, l’odi materialitzat i boig, els nord-americans, francesos i britànics... tots els “no nazis” –llevat dels no nazis alemanys, que molt estranyament apareixen a la pantalla– simbolitzaran allò més democràtic i tolerant.
            És inevitable. Amb dos personatges així passem per alt, per exemple, la política racista dels EUA, Hiroshima, Vietnam o el colonialisme europeu de totes les èpoques. Qui no se’n recorda de l’Algeria oprimida per França, on també hi havia gent amb la pell bruna que no tenia ni cines ni companyes franceses ni tampoc massa drets. Una Algèria on els francesos , després de bales i sang i foc, concedirien que governaren internament els representants algerians però només “par l’entremise de leurs élements les plus évolués”. I això són declaracions de novembre de 1954 al número 35 de Jeune Europe. I que segons ells hi haguera elements “les plus évolues” em fa suposar que consideraven la resta com un magma subdesenvolupat i inferior, que calia reprimir quan calguera, és a dir, quan ells ho consideraren necessari.
            Però potser per damunt de tot ometem, també, una de les vergonyes més esteses del segle vint, el que l’escriptor israelià Amos Oz va vessar així a la seua potent autobiografia:
             “...l’oncle David pensava d’una altra manera: sentia menyspreu i desdeny cap a eixa ideologia repugnant malgrat que molt estesa, el cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels pogroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueus. Tot allò no era per a ell més que fosques restes d’èpoques salvatges i incultes...”.
            Ara l’oncle David potser se sorprendria que totes aquestes línies quedarien reduïdes pels amos de la història a una a soles, i que per tant hi hauria uns sols portadors de la repugnant ideologia antisemita –uns portadors que, d’altra banda, s’ho guanyaren a base de brutalitat. Oblidem aquesta llarga llista de culpables que, si bé és cert que no s’aproparen al nivell de barbàrie sistematitzada assolit pels nazis, no tenen les mans precisament netes.
            És aquest maniqueisme fosc, que no ajuda a comprendre els perquès de la història sinó només a solidificar tòpics i llegendes, és aquesta obra amb parts de veritat i altres de mentida, i llocs de llums i altres d’ombres, és tot això el que m’indigna, el que em porta a escriure aquestes línies una nit a l’epicentre d’aquesta història, al Berlin de 2010 on hi ha potser massa memòria d’aquesta tragèdia premeditada. A diferència d’altres indrets, en aquesta terra hi ha innumerables iniciatives per comprendre una història que no és, com ens diuen, la de quatre dimonis deshumanitzats que portaren a l’hecatombe el món, si no la d’un món que, per diversíssimes raons que ara no caben entre la precarietat d’aquestes línies, va alçar i donar aire a uns humans amb idees genocides, o, sinó, no va poder aturar-los a temps. Un món gens innocent, potser en part enlluernat de promeses del paradís i en part cansat de llàgrimes i fam, però que al capdavall va col·locar els botxins al centre de la reunió.
            “En tot Alemanya hi ha més d’un milió de jueus. Què hi vol fer? Els vol matar a tots en una nit? Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada. Però no és possible”. No en una nit, efectivament, necessitaren una mica més de temps per dur a terme la massacre. Les paraules anteriors eren d’un tal Adolf Hitler, vessades en una entrevista concedida al gran Eugeni Xammar – de qui Josep Pla deia que era l’home més intel·ligent que havia conegut mai –, hores abans del putsch de la cerveseria de München, en novembre del 1923. A eixes hores Hitler era “el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer”, segons Xammar. Cap dimoni invulnerable, doncs, sinó un neuròtic alçat anys després per les masses.
            Què hi ha d’això a la pel·lícula de què parlem? Què hi ha d’aquesta història al cinema de Hollywood? Res. O pràcticament res. Si aquests detalls no hi queden reflectits no ens estranyarà que a l’altra banda ens esperen els altruistes defensors de la llibertat preparats per a salvar el món d’uns quants monstres bojos a colps de bat de beisbol, uns herois sense més detall que la retòrica boirosa, perquè sempre fou més fàcil llançar les culpes a uns quants escollits. L'Imperi, després de tot, necessita una narració que el legitime. I Hollywood li l'ofrena de manera regular i eufòrica. Descansem en pau.