dijous, 26 de setembre de 2013

Alemanya conta la seua guerra (per fi)

La guerra és l’art de fer que matar semble necessari. I els qui la protagonitzen ho saben molt bé. Després, quan algú la guanya, s’encarrega de contar-la i que, a més de necessari, semble heroica, providencial. Perquè els bons sempre guanyen les guerres. Simplement perquè les escriuen. Escriure una guerra és l’art de fer creure que a les guerres hi ha bons. I així s’han escrit assaigs, novel·les, i especialment pel·lícules i sèries que transformen una carnisseria en una manifestació de la providència. La II Guerra Mundial s’ha vist explicada sovint com això: el Bé contra el Mal en batalla a mort. Potser, precisament, perquè sempre l’han contada els vencedors, com aquell cavaller americà que arriba com dels cels a l’Imperi del Sol, o l’ingenu i angelical Matt Damon en Salvar el soldat Ryan. Hi ha excepcions honorables, com el film d’Eastwood sobre Iwo Jima en japonès, per exemple. Però en general, la filmografia sobre el tema era un seguit de cantares de gesta. Fins ara.
Els vençuts han pres la paraula. Per fi. Els alemanys acaben de fer un dels millors – si no el millor – relat de la conflagració que destrossà Europa i mig món. I precisament perquè no s’han dedicat a contar-la com una batalla entre àngels i dimonis. Sinó com una guerra. I a la guerra no n’hi ha, d’àngels. La sèrie en tres episodis Unsere Mütter, unsere Väter, a diferència de tots els altres milions de films sobre la II Guerra Mundial, narra la guerra com el que és: una massacre. Sense herois. Sense victòria. “La guerra trau el pitjor de nosaltres” és, no debades,  una de les sentències que recorre la sèrie com una lletania. I és de veres. No hi ha espai per a la bondat, per a l’amor que triomfa, per a les epopeies titàniques, per a tot allò.
Només hi ha un esforç encomiable per contar els fets. I els fets ensenyen el que pocs s’han atrevit a mostrar. Hi ha les presons alemanyes plenes d’alemanys. El col·laboracionisme més enllà de les fronteres. L’amnistia dels vencedors amb tants i tants caps nazis. Les violacions dels vencedors i dels vençuts. L’antisemitisme ancestral dels europeus, que els seguidors de Hitler sublimaren, però del qual no foren els únics cultivadors, una veritat incomodíssima que Amos Oz ja va denunciar en una autobiografia com una pluja d’estiu:
        “El cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels progroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueu”.
De la resta, l’horror nazi, el genocidi jueu, l’aniquilació a Polònia o Rússia, ja n’hem sabut fins a la sacietat. I Unsere Mütter, unsere Väter torna a posar-lo sobre la taula. No podia ser d’una altra manera. Ho fa amb cinc personatges que són cinc símbols. I cadascú d’ells ho és d’una derrota col·lectiva. Un jueu perseguit per tots, una fanàtica condemnada a caure del cavall, un filòsof que matarà, una artista a la recerca de la glòria i un soldat que acabarà per desobeir ordres. Potser siga encara parcial, però el retrat final no deixa de ser monumental. De l’Alemanya histèrica que volava en tromba cap a la guerra fins la desfeta total, cendrosa. I ho han fet ells, sobre ells: “Un alemany mai desobeeix una ordre escrita en alemany”. Amb tota l’acritud.
Dels nord-americans, a tot això, ni rastre. De fet, l’únic representant que n’apareix a la sèrie és un funcionari de la postguerra conscient que el seu subordinat és un exmembre de la Gestapo. I no diu ni una sola paraula. L’US Army deixa de ser la protagonista gloriosa d’una guerra que, en el fons, es decidí al Front Oriental, l’autèntic escenari de la carnisseria, l’escorxador d’Europa, amb el fúnebre honor de concentrar la majoria dels milions de morts que costà la guerra.
I és que ja n’hi havia prou que els pioners de la bomba atòmica contaren regularment una guerra que els regalà la supremacia mundial, mentre, de passada, expiaven tots els seus pecats amb els del nazisme. Perquè hi hagué pecats. No valia. En el fons, Unsere Mütter, unsere Väter ve a completar, almenys en part, el buit que existia en la narració del conflicte. Un buit deshonest històricament, que esperava redempció.
Tècnicament? Molt de nivell, amb una fotografia excel·lent, o això diuen els catedràtics del gremi, que jo no sé de cine ni probablement en sàpiga mai. Més enllà d’això, hi ha omnipresent l’aposta pel realisme. Les concessions a la inversemblança existeixen, és cert, perquè el cine és cine i sempre ha sigut vassall del temps i sobretot de la catarsi, sempre ha buscat el colp al cor amb un toc de piano. Ara, són concessions que no enfosqueixen un relat sense happy end, on la felicitat es fa impossible entre les runes. La felicitat, no la vida. Perquè la vida sempre s’obri pas, encara que siga a les palpentes, sense rumb, tristament, o fins i tot de manera injusta. Sempre. Viure sempre. Perquè els humans, després de matar-nos, no sabem fer una altra cosa.  

divendres, 20 de setembre de 2013

Tristany i Isolda: l’amor dels ancestres

Més que escriure, el que ha fet la literatura europea a través dels segles és reescriure’s, sense descans, constantment, amb una impenitent dinàmica d'influències, d'històries que inspiraven altres històries, d’històries que s’entrecreuaven o de veus diferents que contaven la mateixa història. Potser el millor exemple de tot això siga l’Odissea, que s’ha escrit mil, dos-mil, o un milió de vegades. Mentre es reescrivia, per cert, provocava homenatges tan reverenciats com aquell totxo insigne de Joyce que es deia Ulisses. I n’hi ha més. El llistat és pedant i interminable, simplement perquè hi ha batecs que no es fan vells, com el viatge, la conquesta i el retorn que narrà Homer. O com l’amor. El de Tristany i Isolda és un d’aquells eternament reescrits, i justament ara s’acaba d’editar la traducció al català de la versió que el desaparegut René Louis en va fer al seu moment.
            Filla de mil pares, Tristany i Isolda (Bromera, 2013) és una d’aquelles històries d’amor que recorre insistentment la literatura universal des de fa algun mil·lenni, a través de llavis i de ratlles i de manuscrits diversos, que han contat tossuts el destí de dos amants nascuts entre veus celtes. Dos amants i una història que arreplega l'èpica de tots els temps, enfonsada a les albes d'Europa, profana d'amors totals, artúrica de combats a cos a cos entre herois i bèsties, mística de pocions i remeis, cristiana a penes de pinzellades que ni tan sols arriben a matisar la turbulència de l'amor,  prohibit, irreprimible, poderós, il·lògic. Total.
Perquè Tristant i Isolda és això, una història d'amor ancestral, devastador, ideal, que viu més enllà de distàncies i dubtes, de càlculs i químiques, de lleis sacres i d'ordres feudals, simbolitzat en aquella imatge mítica de la mare-selva i l'avellaner: “tots dos poden viure junts i durar; però si se'ls separa, la mare-selva mor al cap de poc de temps, com també l'avellaner”. Tot amb aquell aire familiar als trobadors, amb marits gelosos i amors nocturns en cambres obscures que acaben inevitablement a l'alba, amb el primer raig de sol.
Ara ho podem llegir, dèiem, a la versió de Louis, pensada per a anar al més profund de l’obra sense renunciar a fer-la digerible i fresca. Ho aconsegueix. A l’estil d’una novel·la històrica, de prosa lleugera, el clàssic es fa abastable per a tots els públics, aliens sovint d’històries com aquesta, contada durant segles, perduda, retrobada i elevada finalment, de Walter Scott a Richard Wagner.
Llegim una història d'aquelles en què els bons són perfectes i els malvats no poden ser-ho més. I Tristany, l'heroi invencible en batalla, guanyador de dracs i gegants, extrem amador, mestre en astúcia, que cavalca invicte, només torturat per l’amor d’Isolda, la reina pulcra, orgullosa, que s’alça tan bella com un dia que comença. I més enllà el rei Marc, ingènuament gelós, tòpicament polar, que camina gris com el secundari necessari. I per damunt de tot l’Amor, com una tempesta d’estiu, majúscul, granític, torrencial, devastador, que es fa, a poc a poc, pare inevitable de totes les tragèdies finals. I és que potser, ben mirat, els mil i un autors de Tristany i Isolda no ens volien dir una altra cosa, que al capdavall, es mire com es mire, l'amor mai no pot acabar bé. Segurament tinguen raó. Sempre hi haurà, però, qui objecte l’esperança.

dissabte, 14 de setembre de 2013

Quan parlar valencià és delicte

“Perquè sempre ha sigut ús del conquistador 
menysprear la llengua del conquistat, 
i obligar-li per tots els mitjans a aprendre la seua”.
Edmund Spencer

Deia Namik Kemal, més conegut com Atatürk, el fundador de la Turquia moderna, que “la llengua pot ser la barrera més ferma contra la unitat nacional”, i que per això, lògicament, havia d’intentar “aniquilar tota llengua al nostre país llevat del turc”. Almenys, és de veres, el líder otomà s’estalviava eufemismes i circumloquis. Amb pèls a la llengua o sense, els Estats moderns sempre han tendit a intentar acabar amb tot rastre de pluralitat – especialment lingüística – al seu interior, potser perquè com més homogenis, són més fàcilment controlables. El poder, al capdavall, sempre parla una llengua. Només una. Sense eixir d’Europa, podem trobar-ne exemples a cabassos. L’hostilitat cap a les llengües “no oficials” era i és rutina. I la manifestació d’aquesta hostilitat és diversa, explícita o implícita: prohibició, manca de reconeixement i finançament, menyspreu públic, desprestigi, penalització, i un etcètera que les aboca a l’agonia i a la desaparició.
                Hi ha, però, una hostilitat especialment directa i incòmoda, la dels cossos armats de l’Estat, últim esglaó de la cadena de poder, d’aquell poder sempre monolingüe. I ens ho recorden sovint, qui mana i com mana. És aquell famós i fúnebre “háblame en cristiano” que ha tacat de menyspreu dècades i dècades dels pobles que, com el nostre, no parlaven la llengua del governador. O no només. Ja era hora que algú fera un pas endavant i assenyalara una discriminació ancestral, la d’uns guàrdies civils i policies que cobren sous públics dels impostos d’uns ciutadans a qui sovint no deixen ni expressar-se en la seua llengua.
                El barceloní Ignasi Bea ve de publicar En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània ed., 2013), un llibre valent, de combat, necessari, en què recull tretze casos de discriminació lingüística per part de membres d’aquests cossos, de 1996 a 2012. Tretze casos que dibuixen un panorama inquietant, alhora que fan un toc d’atenció als que intenten negar o almenys rebaixar el nivell de la discriminació a simple detall sense importància. Un menyspreu subterrani de vegades, precisament, i com l’autor reconeix, per la pròpia autocensura dels parlants en l’àmbit públic: són l’autoritat, i els parle en castellà.
Però Bea va per parts. Sap que el context és l’antídot de l’anècdota, i per això adjunta unes pàgines inicials en què es repassa la repressió de la llengua catalana des de 1707, any en què comença a perdre tot estatus de legalitat en favor del castellà imperial, fins els nostres dies. I és una introducció molt sintètica i pertinent, perquè col·loca les agressions lingüístiques al segle XX en una trajectòria continuada, regular, pensada, sistemàtica. De passada, clar, ajuda a comprendre el procés de minorització de llengües que han perpetrat l’Estat espanyol i el francès des de fa segles, a través de constitucions, repúbliques, dictadures i monarquies diverses. Dit d’una altra manera, ha de quedar ben clar que la persecució del valencià no és patrimoni exclusiu del franquisme. Ni molt menys.
Lluny d’això, comprovem l’eterna concepció d’Espanya com una ampliació de Castella, amb una sola cultura i llengua, en què tot allò que no encaixa al motlle és vist com una molèstia sense drets, o pitjor, com una falta d’educació que cal perseguir. Qui encara no ho veja clar pot anar a la secció d’opinió dels diaris espanyols de hui mateix. O a les successives constitucions, començant per la tan celebrada del 1812, que ni tan sols esmentava l’existència d’altres llengües a l’Estat.
Ara, tampoc no és el propòsit de l’autor fer un repàs de la història social i política de la llengua, com ell mateix no s’està de recordar, però sí rebatre el negacionisme que intenta rebaixar la gravetat de l’atac o simplement negar-lo, mentre acusa els agredits de victimistes, o pitjor encara, d’intentar imposar la seua llengua, una pirueta dialèctica que insulta els fets i la intel·ligència. Un dels exemples més cèlebres d’aquesta doctrina és aquella coneguda fal·làcia de Juan Carlos I: “Nunca fué nuestra lengua (el castellà) lengua de imposición, si no de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Una mentida conscient, sibil·lina, que l’Estat s’esforça per escampar. I que nosaltres no podem permetre’ns la ingenuïtat d’acceptar. O menys encara el suïcidi col·lectiu de secundar.
                Com comentàvem, Bea exposa tretze casos en què tant la Guàrdia Civil com la Policia Nacional espanyola han utilitzat la seua posició d’autoritat per a agredir lingüísticament ciutadans al seu propi territori. Els fets van de l’aeroport de Palma a la comarca de la Marina, passant per l’Empordà. I són tan diversos com els seus protagonistes: un exalcalde, una marroquina resident a Mallorca, un estudiant, un treballador... Tots, però, comparteixen una discriminació per raó de llengua, per part dels autoanomenats “cossos de seguretat de l’Estat”. Amos i mestres de la por. Per part d’aquests, l’argumentari és arxiconegut, i suposa l’enèsima defensa de l’Estat unitari, suportada, això sí, per la Constitució Espanyola votada el  1978, que, seguint la tradició, tampoc no es molesta a dir quines llengües es parlen a l’Estat a banda del castellà – l’única, per cert, de què s’esmenta l’obligació de saber. Quin és el seu argument? Fàcil: “Háblame en español que estamos en España”. Ens sona?
Les lleis porten pistola. No és estrany, per tant, que en aquests casos el ciutadà es trobe radicalment desprotegit, amb gravíssimes dificultats per a poder denunciar l’abús, gràcies a un marc legal que és, en el fons, patrimoni dels seus agressors. I llavors trobem, com un mur, “el corporativisme, la presumpció d’innocència de què gaudeixen els agents i la complicitat dels jutjats”. De fet, entre els casos relatats, només un recull una condemna important contra l’agent per agressió. Fou a l’aeroport de Palma. Què va ocórrer? “Que el chaval le ha hablado catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
Al capdavall, si deixem de banda l’èpica de la idíl·lica convivència constitucional, serem conscients que per la seua part no hi ha canvi de sensibilitat a la vista. La seua és i serà la mentalitat del colonitzador. Ministre de l’interior rere ministre de l’interior, de Rubalcaba a Fernández Díaz, cap autoritat estatal ha fet absolutament  res ni tan sols per a sensibilitzar els seus cossos armats de les realitats nacionals on estan destinats. Per la nostra part, doncs, no hi ha resposta possible que no passe per tindre unes institucions pròpies fortes que ens emparen i una consciència intacta dels nostres drets lingüístics com a ciutadans. Després de tot, no demanem la lluna. Només que, almenys – almenys! –, ens entenguen.
D’acord, el tema no és nou, ni divertit, ni agradable, però tampoc és complicat. De fet, potser tot és molt simple, molt fàcil i molt injust. Tan simple, fàcil i injust com ho exposa l’exalcalde de Favara, Antoni Cuñat, un dels denunciats per la Guàrdia Civil: “Vostè ha vist algú que per parlar castellà siga emmanillat? No, veritat? Doncs per parlar en valencià sí”. Ras i curt. Mentrestant, lacònica, l’Espanya plural s’ho mira tot des de la banqueta, esperant, una dècada més, que l’entrenador la pose a calfar la banda. Del seu debut oficial, evidentment, ja ni en parlem. 

dissabte, 7 de setembre de 2013

L'Ulisses de l'Antàrtic


L'ésser humà sempre ha tingut una mania impúdica: anar més enllà. Una mania irreprimible, ancestral, de buscar el que no sap si trobarà. N’hi ha que ho busquen prop, molt a prop, i n’hi ha que ho busquen lluny, a l’altra banda del més enllà. L’anglès Ernest Shackleton fou dels segons. Amb un vaixell i rodejat d’altres que com ell buscaven l’ignorat, s’embarcà cap a l’Antàrtida el 1914. I després ho va escriure. És Sud, l’expedició de l’Endurance (L’Oronella, 2012).
La de Shackleton és una obra despullada, sense ornaments, de notari. Ell no és Conrad. Ell és un mariner que més que narrar els fets, simplement en deixa constància. I ho fa a partir del record, memòries on la natura es mostra en tota la seua majestuositat i cruesa, on es tracta simplement de sobreviure, on no hi ha lloc per a l'existencialisme. I si aquest aconsegueix colar-se per alguna escletxa t'ofega, et mata irremissiblement. És la vida al límit. I l'aventura, sí, però l'aventura real, la que pot costar l’alè.
1914, 1915, 1916... Anys crucials. I és que als escrits de Shackleton la guerra és un personatge més, però secundari, llunyà, que mira des de l'horitzó una expedició que parteix amb el permís de Churchill, i viu durant mesos i mesos amb la ment posada a Europa, on aquella guerra ràpida havia d'acabar en qualsevol moment. O no:

           “– Dis-me, quan va acabar la guerra? - vaig preguntar
          – La guerra no ha acabat – contestà -. Estan morint milions de persones. Europa està folla. El món està foll”

Una guerra tan llarga que encara esperaria la tornada de la majoria dels expedicionaris per a oferir-los una darrera oportunitat de servir a l'Imperi Britànic amb tota la seua glòria i el seu honor i les seues vísceres per terra. Una oportunitat que molts aprofitarien amb entusiasme i orgull suïcida.
Més que interessant és també el relat construït a partir dels diaris i les narracions orals dels expedicionaris que es quedaren a l'Illa Elefant després del primer naufragi, mentre els altres companys buscaven una ajuda que no sabien si arribaria. “Sempre que la mar estava lliure de gel plegava enrotllava el seu sac de dormir i ens deia a tots: ' plegueu els vostres sacs, xics; pot ser que el capità vinga hui'”. És la supervivència animal i l'esperança barrejada amb aquell culte quasi messiànic al capità, guia i líder que, malgrat tot, no aconsegueix guanyar el gel, perquè el gel sempre guanya. No debades, totes les expedicions de Shackleton són fracassos, que no derrotes. Ell ho deixa en empat tècnic, i no ho amaga. És conscient que no arriba als objectius primers, a la conquesta volguda, però també sap que guanya la vida. Noble.
Després de tot això, la pregunta es fa fàcil: per què? Per què arriscar tant a l'altra banda del seu món? Però la resposta és tan senzilla com el dubte: perquè en el fons la de Shackleton i els seus hòmens és la història de sempre, la de l'anada, la conquesta i el retorn possible o no. És la de la Ilíada i l'Odissea, la d'Ulisses i Itaca, la que els humans hem repetit a través dels segles, dels llocs i de les circumstàncies. Incessantment. Malalts de descobriments, victòries i posteritats. I malalts també de retorns a casa.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Tolosa del Llenguadoc, la ciutat eterna

A cada ciutat li pertany un mot i Tolosa és la rosa. Tranquil·la, discreta, lluny dels histerismes d’altres capitals europees, la capital del Llenguadoc és una mar de rajoles enceses a la vora del riu Garona. Una mar rosa, monumental, formidable, alçada pels segles i les històries a cada cantó, que reviu ara més que com a ciutat d’Occitània, aquell país on no es diu ni sí ni oui sinó òc, mil vegades perdut, esborrat, sepultat. El país que ara retroba a poc a poc i a dures penes, negant-se a l’oblit que li imposa des de la nit dels temps l’Estat Francès, resistint la mort potser per aquell dur désir de durer que deia Éluard, o per la confiança intacta en les paraules granítiques de Mistral, que qu’un poble tombe esclau, se ten sa lenga ten la clau que de sas cadenas lo desliura.
Tolosa del Llenguadoc és a hores d’ara una urbs en marxa, dinàmica, orgullosa per fi d’un passat sempre reescrit per mans forasteres. Una ciutat viva. I ho comprovem a cada passa, entre els estudiants que omplen terrasses i bars i places, i els vianants que vaguen distrets entre obres d’art en pedra i rajola. I és que Tolosa és un museu a l’aire lliure, un entramat de vies que desemboquen en homenatges a l’arquitectura de tots els temps. Allà, al final del carrer del Taur, el bou que martiritzà Sant Saturnin, hi ha la basílica dedicada al torturat, alçada als cels en rajola rosa, com mitja ciutat, i en romànic, desafiant tres o quatre lleis físiques entre arcades i arcades que se succeeixen en cataracta. Els carrers de color d’argila ens aboquen més endavant a la plaça del Capitoli entre botigues i restaurants i alguna llibreria. I de sobte aquella dissonància majestuosa en pedra que oblidem de seguida, en girar tres cantons.
Perquè la llum que es trenca en mil peces al convent dels dominicans, i inunda torrencialment de color les columnes enfocades al cel, descaradament aèries, impúdicament sublims, com si allò no fóra un temple alçat amb monedes tacades de la sang dels càtars, una obra mestra creada per a mostrar el poder d’aquella Església que va veure massa perillós, massa subversiu, tornar als orígens del cristianisme, on la paraula divina es feia fet i no negoci. Un genocidi més en el llarg llistat de peripècies europees, perdut als confins del segle XIII, que marcà, però, la decadència de tota una terra i una cultura que llavors lluïa i exportava orgullosa l’estendard dels trobadors.
I les seues veus que ressonen encara entre els carrers. Unes veus fondes, constants, que farien nàixer tota la lírica europea posterior, com bé en poden donar testimoni Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March. I l’espectre llegendari de Jaufre Rudel vagant distret amb les mans a les butxaques, encara cantant de lluny a la dama perfecta de Trípoli, Mélissande, als braços de la qual moriria segons després de veure-la, com conta alguna èpica biografia i tots volem creure. Caminant al costat, capficat, hi ha Bernat de Ventadorn que xiuxiueja, en una lletania inevitable, el seu amor impossible, car eu d’amar no·m posc tener, celeis don ja pro non aurai. Una mica més enllà, passejant sense rumb, veiem l’últim d’entre els trobadors, Guiraut Riquier, el que cantava impenitent quan l’art del trobar moria a Occitània, anys després del l’horror càtar i aquella fúnebre pax romana imposada des de Roma i París.
         Qui sap, potser Riquier s’alça sobtadament i camina cap al riu i el Pont Nou que és el més vell i el barri dels hospitals que era sempre el primer a inundar-se, i es demana una cervesa i veu caure el sol tràgicament mentre canta jorns, ben creyssetz a mon dan, e·l sers auci·m e sos loncx espers. O no, i simplement es dirigeix a la xicoteta i mil vegades refeta església de Saint Pierre de Cuisines, que guarda secrets sepulcres de quan la història es tallava a la pedra. O a l’altra banda de la ciutat, a aquella catedral contorsionada lluny de la planta de creu, en un homenatge inconscientment avantguardista, o avantguardista avant la lettre si volem, on sona l’ave maria mentre els turistes miren els sostres en reverència i fan fotografies mentre algú diu sense flash, sense flash per l’amor de Déu.
          Però no tot són murs sacres i torres medievals, gràcies als déus, que Tolosa també viu de teatres petits i places petites on quatre forasters canten flamenco mentre els indígenes observen fidels amb una botella a la mà i els ulls fixes en l’exotisme. Perquè Tolosa és la rosa, la de la mar de rajoles color d’argila. I la dels ancestres, la que canvia rues per carrièiras i recupera a penes la llengua vilipendiada per segles. Però també la que naix cada dia, a cada passa dels seus habitants. Perquè Tolosa no mor, encara, ni mai. Perquè Tolosa és la rosa. I l'eterna.