dissabte, 14 de setembre de 2013

Quan parlar valencià és delicte

“Perquè sempre ha sigut ús del conquistador 
menysprear la llengua del conquistat, 
i obligar-li per tots els mitjans a aprendre la seua”.
Edmund Spencer

Deia Namik Kemal, més conegut com Atatürk, el fundador de la Turquia moderna, que “la llengua pot ser la barrera més ferma contra la unitat nacional”, i que per això, lògicament, havia d’intentar “aniquilar tota llengua al nostre país llevat del turc”. Almenys, és de veres, el líder otomà s’estalviava eufemismes i circumloquis. Amb pèls a la llengua o sense, els Estats moderns sempre han tendit a intentar acabar amb tot rastre de pluralitat – especialment lingüística – al seu interior, potser perquè com més homogenis, són més fàcilment controlables. El poder, al capdavall, sempre parla una llengua. Només una. Sense eixir d’Europa, podem trobar-ne exemples a cabassos. L’hostilitat cap a les llengües “no oficials” era i és rutina. I la manifestació d’aquesta hostilitat és diversa, explícita o implícita: prohibició, manca de reconeixement i finançament, menyspreu públic, desprestigi, penalització, i un etcètera que les aboca a l’agonia i a la desaparició.
                Hi ha, però, una hostilitat especialment directa i incòmoda, la dels cossos armats de l’Estat, últim esglaó de la cadena de poder, d’aquell poder sempre monolingüe. I ens ho recorden sovint, qui mana i com mana. És aquell famós i fúnebre “háblame en cristiano” que ha tacat de menyspreu dècades i dècades dels pobles que, com el nostre, no parlaven la llengua del governador. O no només. Ja era hora que algú fera un pas endavant i assenyalara una discriminació ancestral, la d’uns guàrdies civils i policies que cobren sous públics dels impostos d’uns ciutadans a qui sovint no deixen ni expressar-se en la seua llengua.
                El barceloní Ignasi Bea ve de publicar En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània ed., 2013), un llibre valent, de combat, necessari, en què recull tretze casos de discriminació lingüística per part de membres d’aquests cossos, de 1996 a 2012. Tretze casos que dibuixen un panorama inquietant, alhora que fan un toc d’atenció als que intenten negar o almenys rebaixar el nivell de la discriminació a simple detall sense importància. Un menyspreu subterrani de vegades, precisament, i com l’autor reconeix, per la pròpia autocensura dels parlants en l’àmbit públic: són l’autoritat, i els parle en castellà.
Però Bea va per parts. Sap que el context és l’antídot de l’anècdota, i per això adjunta unes pàgines inicials en què es repassa la repressió de la llengua catalana des de 1707, any en què comença a perdre tot estatus de legalitat en favor del castellà imperial, fins els nostres dies. I és una introducció molt sintètica i pertinent, perquè col·loca les agressions lingüístiques al segle XX en una trajectòria continuada, regular, pensada, sistemàtica. De passada, clar, ajuda a comprendre el procés de minorització de llengües que han perpetrat l’Estat espanyol i el francès des de fa segles, a través de constitucions, repúbliques, dictadures i monarquies diverses. Dit d’una altra manera, ha de quedar ben clar que la persecució del valencià no és patrimoni exclusiu del franquisme. Ni molt menys.
Lluny d’això, comprovem l’eterna concepció d’Espanya com una ampliació de Castella, amb una sola cultura i llengua, en què tot allò que no encaixa al motlle és vist com una molèstia sense drets, o pitjor, com una falta d’educació que cal perseguir. Qui encara no ho veja clar pot anar a la secció d’opinió dels diaris espanyols de hui mateix. O a les successives constitucions, començant per la tan celebrada del 1812, que ni tan sols esmentava l’existència d’altres llengües a l’Estat.
Ara, tampoc no és el propòsit de l’autor fer un repàs de la història social i política de la llengua, com ell mateix no s’està de recordar, però sí rebatre el negacionisme que intenta rebaixar la gravetat de l’atac o simplement negar-lo, mentre acusa els agredits de victimistes, o pitjor encara, d’intentar imposar la seua llengua, una pirueta dialèctica que insulta els fets i la intel·ligència. Un dels exemples més cèlebres d’aquesta doctrina és aquella coneguda fal·làcia de Juan Carlos I: “Nunca fué nuestra lengua (el castellà) lengua de imposición, si no de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Una mentida conscient, sibil·lina, que l’Estat s’esforça per escampar. I que nosaltres no podem permetre’ns la ingenuïtat d’acceptar. O menys encara el suïcidi col·lectiu de secundar.
                Com comentàvem, Bea exposa tretze casos en què tant la Guàrdia Civil com la Policia Nacional espanyola han utilitzat la seua posició d’autoritat per a agredir lingüísticament ciutadans al seu propi territori. Els fets van de l’aeroport de Palma a la comarca de la Marina, passant per l’Empordà. I són tan diversos com els seus protagonistes: un exalcalde, una marroquina resident a Mallorca, un estudiant, un treballador... Tots, però, comparteixen una discriminació per raó de llengua, per part dels autoanomenats “cossos de seguretat de l’Estat”. Amos i mestres de la por. Per part d’aquests, l’argumentari és arxiconegut, i suposa l’enèsima defensa de l’Estat unitari, suportada, això sí, per la Constitució Espanyola votada el  1978, que, seguint la tradició, tampoc no es molesta a dir quines llengües es parlen a l’Estat a banda del castellà – l’única, per cert, de què s’esmenta l’obligació de saber. Quin és el seu argument? Fàcil: “Háblame en español que estamos en España”. Ens sona?
Les lleis porten pistola. No és estrany, per tant, que en aquests casos el ciutadà es trobe radicalment desprotegit, amb gravíssimes dificultats per a poder denunciar l’abús, gràcies a un marc legal que és, en el fons, patrimoni dels seus agressors. I llavors trobem, com un mur, “el corporativisme, la presumpció d’innocència de què gaudeixen els agents i la complicitat dels jutjats”. De fet, entre els casos relatats, només un recull una condemna important contra l’agent per agressió. Fou a l’aeroport de Palma. Què va ocórrer? “Que el chaval le ha hablado catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
Al capdavall, si deixem de banda l’èpica de la idíl·lica convivència constitucional, serem conscients que per la seua part no hi ha canvi de sensibilitat a la vista. La seua és i serà la mentalitat del colonitzador. Ministre de l’interior rere ministre de l’interior, de Rubalcaba a Fernández Díaz, cap autoritat estatal ha fet absolutament  res ni tan sols per a sensibilitzar els seus cossos armats de les realitats nacionals on estan destinats. Per la nostra part, doncs, no hi ha resposta possible que no passe per tindre unes institucions pròpies fortes que ens emparen i una consciència intacta dels nostres drets lingüístics com a ciutadans. Després de tot, no demanem la lluna. Només que, almenys – almenys! –, ens entenguen.
D’acord, el tema no és nou, ni divertit, ni agradable, però tampoc és complicat. De fet, potser tot és molt simple, molt fàcil i molt injust. Tan simple, fàcil i injust com ho exposa l’exalcalde de Favara, Antoni Cuñat, un dels denunciats per la Guàrdia Civil: “Vostè ha vist algú que per parlar castellà siga emmanillat? No, veritat? Doncs per parlar en valencià sí”. Ras i curt. Mentrestant, lacònica, l’Espanya plural s’ho mira tot des de la banqueta, esperant, una dècada més, que l’entrenador la pose a calfar la banda. Del seu debut oficial, evidentment, ja ni en parlem. 

2 comentaris:

  1. Cada volta que algú diu o escriu Palma de Mallorca Déu al cel mata un gatet!!! És Palma, a seques, i de fet eixe nom ja és una imposició imperial borbònica 'por justo derecho de conquista', ja que l'usurpador Felip V recupera un antic topònim romà i el fa substituir pel genuí, que era Ciutat de Mallorca o Ciutat a seques, que és encara com molts locals es refereixen a Palma. Quant a la resta, grandíssim article, com sempre!

    ResponElimina