dilluns, 14 de juliol de 2014

Ronsard, nacionalisme

Diuen alguns, i ho corroboren alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.
            Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el títol de Discours des misères de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons als primers.
            Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès, catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes europeu no cauen del cel al segle XIX.  La France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència estamental: Heritage opulent, que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta teste,/ et toy, race Gottique, aux armes toujours preste,/ qui sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser, ny domter. Alguna cosa així com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.
            Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses cultures cultes europees.
            El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom, amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de “voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa. 


dissabte, 5 de juliol de 2014

Un indignat al segle XVII

Porta de l'església de Sant Martí
Escrivia el poeta de Burjassot, amb la clarividència habitual, que els amors fan l’amor, i les històries la història. Cert, suau, insuperable. Afegirem, només, que des que el món és mon, les històries, normalment, les han escrites els vencedors. Històries, doncs, en forma d’actes, de concilis, de llibres dels fets o, més modernament, de notícies als diaris. Però no sempre. Els altars consagrats als reis i als generals i als molt honorables, entre altra distreta fauna lliure de tot pecat, tenen de vegades fines escletxes per on s’escolen les veus anònimes, les de “la gent”, que degotegen en diferents formes. Com per exemple els dietaris privats, papers escrits potser a la llum d’un ciri, en nits denses, carregades d’indignació, fascinació o por. És el cas que ens ocupa, el de Mossèn Pere Joan Porcar, candorós vicari de la parròquia de Sant Martí, al carrer de Sant Vicent de València, que va viure el pas del segle XVI al XVII, amb tots els seus avatars. I els va escriure.
Coses evengudes en la ciutat yregne de València. Dietari 1585-1629 (PUV, 2012) és el retrat de la quotidianitat valenciana d’aquella època, a través de la ploma ben àcida d’un descontent metòdic, Pere Joan Porcar, vicari de parròquia urbana perduda en la immensitat del barroc valencià. Ara en tenim l’edició crítica a càrrec de Josep Lozano. L’obra, impecable estèticament, és una joia que fa poc de temps era inabastable. Llegir-la era difícil, per simple impossibilitat material: les dues edicions que en veieren la llum, la de 1934 de Vicente Castañeda Alcover, i la de Ferran Garcia García del 1983, són a hores d’ara difícilment trobables. El buit bibliogràfic, com sol passar en aquests casos, era considerable. Fins fa poc.
Perquè ja podem llegir una obra d’interès múltiple. En un català precari, ja una mica degradat per la manca de models literaris, les més de tres mil quatre-centes anotacions dibuixen un fresc de la vida barroca valenciana i –que tampoc se’ns ha d’oblidar– de les obsessions personals del seu autor. Més enllà del comprensible interès de l’historiador o del filòleg, el poble pla moderadament freak gaudirà i molt entre les pàgines del dietari. I és que podem trobar de tot. O quasi. Des d’anècdotes meteorològiques a successos tenebrosos, passant per la santificació o no del Pare Simó, trending topic a l’època. Tot plegat, un vertader resum de temes de la vida barroca, com comentava Fuster, en el primer estudi de pes sobre el dietari, el 1962: “violències inacabables, disputes de puntiglio, l’espectre de la fam, fastuositats aparatoses, el gust pel monstruós i el meravellós, la religiositat formalista i agressiva...”. Efectivament. I encara més.
Política. La de Porcar és una llengua àcida, suspicaç políticament, especialment propensa a la indignació. I ningú no se’n salva. Tothom, d’una manera o d’una altra, sembla conspirar contra dues abstraccions sagrades per al vicari: “la terra” i “els pobres”, que focalitzen bona part de la indignació. El rei i el seu valido, el comte-duc d’Olivares, per exemple, són criticats feroçment: “Déu que és molt pacient, misericordiós i justicier l’amostre contra els traïdors i infames a Déu, a sa pàtria, als Furs de la terra que contra els pobres han fet per fer-se mercets a ells”. Dur. Implacable. Com dur i implacable es mostra contra altres autoritats, nobles o professionals liberals, igualment “traïdors al regne i als pobres”.
Molta ira i molta indignació que, però, com sol passar amb la de molts irats i indignats, va ser canalitzada cap a una única fi: no fer res. No tocar un sistema imposat des dels cels. I que la Història, mentrestant, ens absolga. El seu era l’immobilisme com a doctrina. Això és, més o menys, el que va concloure Fuster fa unes dècades, en aquell primer estudi sobre el vicari. Amb més raó que un sant. Porcar, el rector indignat del XVII... que no volgué tocar res.