divendres, 16 de setembre de 2016

Pessimisme (lingüístic) a la valenciana

El pessimisme no ven. I tampoc està de moda. El màrqueting nord-americà porta unes quantes dècades recordant-nos-ho, repetint-nos que per a vendre cal somriure, ser allò que se sol anomenar “positiu”, dir que sí sempre i si és possible fer-ho armat de desenfadada camisa sense corbata i apuntant a una pantalla amb un punter làser. Sempre –o quasi sempre– es compra entusiàsticament: mobles, cotxes, paraules... Té igual, l’optimisme n’és el motor: hi ha una il·lusió catalitzadora, una felicitat abocada a un futur millor. Els discursos amables, que prometen una posteritat plaent, amerada d’inèrcia, aconsegueixen adhesions instantànies i fervoroses. Per això, potser, abunden els messies en la política: és molt fàcil assegurar un demà de goig i molt còmode acceptar-ho. Estalvia patiments, almenys. I pensaments, també. Impopular i incòmode, en canvi, el pessimisme no ven, però dóna la possibilitat de fugir de l’immobilisme i canviar el rumb. Constatar una realitat, al capdavall, és el primer pas per a transformar-la. No tinc especial por a ser anomenat pessimista, per tant. Preferisc això, en tot cas, a l’optimisme inútil i comercial.
Perquè el pessimisme, després de tot, no és més que la constatació del contrast entre la pròpia voluntat i la realitat que l’envolta projectada cap al futur. És a dir, la diferència entre el que u voldria i el que realment passa i –segurament, “si no canviem les coses”, pensem– passarà. Dic açò perquè l’altre dia recordava un article d’Enric Sòria d’aquells poc confortables, dolorosos, sobre un present advers i un futur fosc. Un article que podríem dir pessimista, sí, però també d’un valent, descarnat i lògic realisme. Constatava una situació per canviar. Parlava de llengua. Venia a dir, el senyor Sòria, que si els processos de recuperació o desaparició de llengües són fruit “d’accions i omissions, i, en últim terme, de voluntats”, el retrocés brutal en l’ús social del valencià durant la segona part del segle XX era –és– la fotografia d’una renúncia individual i col·lectiva, personal i política: “allò que ens defineix com a valencians i ens relliga històricament des de fa segles, la llengua, està desapareixent davant dels nostres ulls a tota marxa”.
Ai. Fa mal el diagnòstic, sí, però crec que és l’encertat si volem revertir-lo. Estem a temps? Potser. De segur que no, però, si es mantenen les omissions, accions i voluntats actuals. Ho veiem tots els dies. Sòria adjuntava algun exemple propi i empíric: quan ell era xiquet, confessava, la llengua del seu poble, Oliva, era el valencià. No era una, era la llengua. Ara costaria saber si domina encara o ja ha sigut desbancada pel castellà. Aquest procés ha sigut paral·lel en altres “pobles grans” de comarques històricament valencianoparlants. No diguem ja de les capitals. I això de dalt cap a baix del país. Jo mateix, també podria afegir alguna prova de dinàmica quotidiana per il·lustrar aquesta tendència: patis de col·legis d’immersió lingüística on molts xiquets menuts ja juguen en castellà, treballadors valencianoparlants que s’adrecen al client de primeres sempre en castellà i... Bé, el que sabem i vivim tots els dies: la realitat que ens envolta. La que –alguns– voldríem canviar.
Els qui dediquem part del temps de la nostra a vida a intentar que el segle XXI no acabe amb una llengua menys a Europa li peguem prou voltes a la qüestió. Per què, doncs? Quines són les raons d’aquest retrocés? La renúncia individual –la pròpia voluntat– explica només una part de la falla. Cadascú parla el que vol, clar, però les nostres decisions venen determinades per molts factors: mediàtics, administratius, econòmics, socials o polítics. No ens enganyem perquè qui s’enganya a si mateix és ignorant o imbècil –no és el mateix, per cert. Algú pot voler parlar xinès, posem per cas, però serà una mica difícil si ha nascut en un ambient on el xinès no és la llengua pública: on no s’ensenya, ni té mitjans de comunicació, ni institucions que la promocionen, ni empreses que l’escampen, ni cultura que li done forma, ni grups socials que la utilitzen àmpliament, etc. Dit d’una altra manera, si vivim en un lloc on se suposa que no hem de parlar xinès, aquesta llengua ho tindrà ben magre per a traspassar els murs d’una casa o d’una aula. És el que està passant amb el valencià. Cada vegada més, és una llengua que se suposa que no es parla en tal ambient, en tal barri, poble o ciutat i –sobretot– per tals persones. En poques paraules, està perdent àmbits, geogràfics i socials.
M’agrada més com ho expressa l’anglès, descartant el genèric i posant l’accent en el subjecte: you’re supposed to speak a Language o no, “tu eres suposat de parlar” o no, i al País Valencià cada vegada ets “menys suposat” de parlar valencià. És per això que la primera paraula es diu en castellà, que a molts patis comença a bandejar-se el valencià, que a la caixa del supermercat de Cullera donen buenos días... A mitjans del segle XX, com deia Enric Sòria, tot el món o quasi tot el món “era suposat” d’entendre i de parlar valencià a Oliva, a Alzira, a Xàbia... Ara ja no. En això, la situació contrasta amb Catalunya. Cada vegada que hi puge ho pense. Allà –on la supervivència de la llengua, sobretot la urbana, no està ni molt menys assegurada, compte– tothom “és suposat” d’entendre i de parlar valencià. Òbviament hi haurà qui no ho farà, i més a ciutats com Barcelona, però se suposa que és un territori on tothom n’és raonablement competent. Reitere i subratlle el fet de suposar-se. I alto, a Catalunya també hi ha hagut successius Decrets de Nova Planta, Constitucions, dictadures, moviments migratoris i altres contingències que afecten a la llengua.
         Què és el que hi ajuda, allà, doncs, que els valencians no tenim? Una televisió potent, amb programació pròpia, unes institucions decidides, uns diaris, unes ràdios, una immersió lingüística a l’escola, una producció cultural regular i amb presència, unes empreses compromeses i... voluntat. Voluntat col·lectiva, clar, en primer i últim terme però sempre paral·lela a la resta, com a impuls i matèria primera, que posa en marxa i manté encès, que retroalimenta. Col·lectiva, repetisc, perquè l’individu, a soles, isolat, aïllat, serà heroic però no útil, lluitarà però no sobreviurà, etc. És una història antiga. Aquells factors simultanis que fan d’una llengua llengua pública estan fallant, en el País Valencià, des de fa temps. I ningú em comprarà totes aquestes línies, però crec que la voluntat, la compartida, la de tots, també.  Tant de bo m’enganye. 

diumenge, 11 de setembre de 2016

Pessoa. Estellés. Lisboa. València

Dins de Quadern (21-05-2014) 

Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia nirvanes, que al seu cel, si de cas, li posaren unes quantes “canchitas” i un parell de bars. Només. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. Ell sabia que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida per escriure. El cel de Fernando Pessoa no tindrà campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa. I és que no s’entén Lisboa sense Pessoa, però tampoc Pessoa sense Lisboa. El mateix, sense pors, es pot dir de València i de Vicent Andrés Estellés. Poeta i assagista en llengua portuguesa, el primer, i poeta i poeta i més poeta en llengua catalana, el segon, Pessoa i Estellés es donen la mà en la Ciutat. Tan llunyanes i properes, les seues literatures són carrers.
                Ho comprovem amb dos símbols: el Livro do desassossego, un assaig en totes les fronteres, qui sap si cara oculta del Quadern gris de Pla, i el Llibre de Meravelles, un poemari que és, en el fons, l’antologia de si mateix. Dues obres que, malgrat les distàncies siderals que les separen, tenen el carrer com a matèria primera. No exagere: ambdues necessiten les caminades urbanes com l’aigua, i beuen de cada passa entre cantons, de cada mirada entre tramvies, de cada tros de vida que s’escola entre les baranes. De tot això, en fan paraules. “Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valga la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, sota la lluna, vista de Graça o Sao Pedro de Alcântara. No hi ha per a mi flors com, sota el sol, el colorit variadíssim de Lisboa”. Ho escriu Bernardo Soares, el “semiheterònim” que tria Pessoa al Livro do desassossego per a caminar la Baixa, la part antiga d’aquella ciutat alçada contra tot pronòstic de les runes després del terratrèmol de 1755, de carrers simètrics i imperials, decadents, com d’una París rovellada precoçment. Una llar a la vora del riu Tejo: “em veig al quart pis e la Rua dos Douradores, m’assistisc amb son; veig, sobre el paper mig escrit, la vida vana sense bellesa i el cigar barat que consumint-se estenc damunt el vell paper assecant”. El paper, sempre.
El paper per a escriure la vida des de la taula d’un bar o mirant-la a través d’una finestra perduda enmig de Lisboa. Tradició ancestral repetida anys més tard amb altres mans i a través d’altres vidres: “Anava per València, pels carrers de València./ Modestament diries el nom d’algun carrer,/ Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat/ els dius, els anomenes, els escrius!”. És Estellés al seu Llibre de Meravelles, solcat d’unes voreres que són la nostàlgia –malgrat tot– d’un amor i d’una postguerra: “Sols evoques això: una mà en una mà,/ una paraula amable, no gentil, sols amable,/ un lent anar per uns carrers inconeguts/ que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons”. I dic malgrat tot perquè hi havia grisor i penes i drames però també una estima irrenunciable pels indrets que feien d’escenari a la vida: “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,/ les baranes del riu, els bancs de l’Albereda”. Benvolguts. Estimats. “Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,/ aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu”.
Estima pels carrers de la València evocada dels quaranta, que se li escapa per les mànegues amb tota la gravetat de l’enyor. Com a Pessoa la Lisboa dels deu i vint i trenta, escrita simultàniament, amb tota la potència del present: “Estime aquestes places solitàries, intercalades entre els carrers de poc trànsit, i així mateix sense més trànsit que els carrers. Són clarianes inútils, coses que esperen, entre tumults llunyans. Són de poble dins la ciutat”. Lisboa, encara. I sempre. “Estime, els capvespres demorats d’estiu, l’assossec de la ciutat baixa, i sobretot aquell assossec que el contrast accentua a la part que el dia submergeix en més bullanga. La Rua do Arsenal, la Rua da Alfândega, la prolongació dels carrers trists que s’estenen cap a l’est allà on acaba la Rua da Alfândega, tota la línia apartada dels molls quiets”. Allà, precisament, al cantó amb el Terreiro do Paço, la immensa plaça on un dia s’alçà un palau, hi havia el Café Martinho da Arcada, predilecte de l’escriptor portuguès. I hi ha, encara, aquell bar, el més antic de Lisboa, ornamentat amb desenes de fotografies que recorden amb orgull que allà, un dia, s’assegué Fernando Pessoa a escriure el que podia i a beure el que no.
                Perquè Pessoa és un orgull indissimulat. Popular, sí, però també institucional. I en aquest darrer punt, se separa dramàticament d’Estellés. La Lisboa oficial, no cal dir-ho, s’enorgulleix del seu escriptor, l’enarbora com un estendard: plaques que resen “ací nasqué”, “ací visqué”, “ací prenia cafè”, postals, versos i aforismes a les parets del metro. I un etcètera de reverències. La València oficial, en canvi, oblida Estellés. L’amaga. On està la placa que recorda el lloc on el poeta escrivia Coral Romput, trencat, una nit de diumenge de 1953? On està la placa al carrer Misser Mascó, número 17, adreça de la llar invocada entre els versos d’aquell mateix poema? Li queda, és de veres, Burjassot i l’estàtua de què també gaudeix Pessoa a la Rua Garret. Almenys, això. I no és poca cosa.
                El que no li queda a cap dels dos és la ciutat que escrigueren. “Demà ja no seré jo”, deia solemnement Miquel Bauçà. És cert. Tot canvia. Evidència a crits. La Lisboa de Pessoa ja no existeix. La València d’Estellés s’esvaí, també, i ho va fer davant dels seus ulls: “Davant el temple de Sant Agustí, paraven/ autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça/ polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat”. Els carrers no s’havien mogut ni un mil·límetre, però ja no eren els mateixos. Ja no són els mateixos. Al centre de València no hi ha tramvies, i a poc a poc els turistes guanyen terrasses a la discreció. A Lisboa encara n’hi ha, de tramvies. Són grocs i renillen com els cavalls, però circulen pel Chiado i la Baixa com una de les tantes atraccions de les legions amb mapes oberts a les mans i càmeres davall del braç. Exèrcits que ens recorden a cada fotografia que bé, que ben mirat no cal ser tan dramàtics, que els Apocalipsis no existeixen, que la ciutat està encara allà, davant dels nostres ulls. Una obvietat que no amaga, però, que és ja una altra.
Però Pessoa i Estellés, tot allò, ja ho sabien: “Demà també desapareixeré de la Rua da Prata, de la Rua dos Douradores, de la Rua dos Franqueiros. Demà també jo –l’ànima que sent i pensa, l’univers que sóc per a mi– sí, demà jo també seré el que ha deixat de passar per aquests carrers, el que altres vagament evocaran amb un ‘què se’n deu haver fet’ I tot el que faig, tot el que sento, tot el que visc, no serà més que un vianant menys per la quotidianitat de carrers d’una ciutat qualsevol”. Ells ja sabien que, en el fons, la nostra posteritat no ens pertany, que, abans o després, els nostres carrers seran patrimoni d’uns altres.