divendres, 16 de setembre de 2016

Pessimisme (lingüístic) a la valenciana

El pessimisme no ven. I tampoc està de moda. El màrqueting nord-americà porta unes quantes dècades recordant-nos-ho, repetint-nos que per a vendre cal somriure, ser allò que se sol anomenar “positiu”, dir que sí sempre i si és possible fer-ho armat de desenfadada camisa sense corbata i apuntant a una pantalla amb un punter làser. Sempre –o quasi sempre– es compra entusiàsticament: mobles, cotxes, paraules... Té igual, l’optimisme n’és el motor: hi ha una il·lusió catalitzadora, una felicitat abocada a un futur millor. Els discursos amables, que prometen una posteritat plaent, amerada d’inèrcia, aconsegueixen adhesions instantànies i fervoroses. Per això, potser, abunden els messies en la política: és molt fàcil assegurar un demà de goig i molt còmode acceptar-ho. Estalvia patiments, almenys. I pensaments, també. Impopular i incòmode, en canvi, el pessimisme no ven, però dóna la possibilitat de fugir de l’immobilisme i canviar el rumb. Constatar una realitat, al capdavall, és el primer pas per a transformar-la. No tinc especial por a ser anomenat pessimista, per tant. Preferisc això, en tot cas, a l’optimisme inútil i comercial.
Perquè el pessimisme, després de tot, no és més que la constatació del contrast entre la pròpia voluntat i la realitat que l’envolta projectada cap al futur. És a dir, la diferència entre el que u voldria i el que realment passa i –segurament, “si no canviem les coses”, pensem– passarà. Dic açò perquè l’altre dia recordava un article d’Enric Sòria d’aquells poc confortables, dolorosos, sobre un present advers i un futur fosc. Un article que podríem dir pessimista, sí, però també d’un valent, descarnat i lògic realisme. Constatava una situació per canviar. Parlava de llengua. Venia a dir, el senyor Sòria, que si els processos de recuperació o desaparició de llengües són fruit “d’accions i omissions, i, en últim terme, de voluntats”, el retrocés brutal en l’ús social del valencià durant la segona part del segle XX era –és– la fotografia d’una renúncia individual i col·lectiva, personal i política: “allò que ens defineix com a valencians i ens relliga històricament des de fa segles, la llengua, està desapareixent davant dels nostres ulls a tota marxa”.
Ai. Fa mal el diagnòstic, sí, però crec que és l’encertat si volem revertir-lo. Estem a temps? Potser. De segur que no, però, si es mantenen les omissions, accions i voluntats actuals. Ho veiem tots els dies. Sòria adjuntava algun exemple propi i empíric: quan ell era xiquet, confessava, la llengua del seu poble, Oliva, era el valencià. No era una, era la llengua. Ara costaria saber si domina encara o ja ha sigut desbancada pel castellà. Aquest procés ha sigut paral·lel en altres “pobles grans” de comarques històricament valencianoparlants. No diguem ja de les capitals. I això de dalt cap a baix del país. Jo mateix, també podria afegir alguna prova de dinàmica quotidiana per il·lustrar aquesta tendència: patis de col·legis d’immersió lingüística on molts xiquets menuts ja juguen en castellà, treballadors valencianoparlants que s’adrecen al client de primeres sempre en castellà i... Bé, el que sabem i vivim tots els dies: la realitat que ens envolta. La que –alguns– voldríem canviar.
Els qui dediquem part del temps de la nostra a vida a intentar que el segle XXI no acabe amb una llengua menys a Europa li peguem prou voltes a la qüestió. Per què, doncs? Quines són les raons d’aquest retrocés? La renúncia individual –la pròpia voluntat– explica només una part de la falla. Cadascú parla el que vol, clar, però les nostres decisions venen determinades per molts factors: mediàtics, administratius, econòmics, socials o polítics. No ens enganyem perquè qui s’enganya a si mateix és ignorant o imbècil –no és el mateix, per cert. Algú pot voler parlar xinès, posem per cas, però serà una mica difícil si ha nascut en un ambient on el xinès no és la llengua pública: on no s’ensenya, ni té mitjans de comunicació, ni institucions que la promocionen, ni empreses que l’escampen, ni cultura que li done forma, ni grups socials que la utilitzen àmpliament, etc. Dit d’una altra manera, si vivim en un lloc on se suposa que no hem de parlar xinès, aquesta llengua ho tindrà ben magre per a traspassar els murs d’una casa o d’una aula. És el que està passant amb el valencià. Cada vegada més, és una llengua que se suposa que no es parla en tal ambient, en tal barri, poble o ciutat i –sobretot– per tals persones. En poques paraules, està perdent àmbits, geogràfics i socials.
M’agrada més com ho expressa l’anglès, descartant el genèric i posant l’accent en el subjecte: you’re supposed to speak a Language o no, “tu eres suposat de parlar” o no, i al País Valencià cada vegada ets “menys suposat” de parlar valencià. És per això que la primera paraula es diu en castellà, que a molts patis comença a bandejar-se el valencià, que a la caixa del supermercat de Cullera donen buenos días... A mitjans del segle XX, com deia Enric Sòria, tot el món o quasi tot el món “era suposat” d’entendre i de parlar valencià a Oliva, a Alzira, a Xàbia... Ara ja no. En això, la situació contrasta amb Catalunya. Cada vegada que hi puge ho pense. Allà –on la supervivència de la llengua, sobretot la urbana, no està ni molt menys assegurada, compte– tothom “és suposat” d’entendre i de parlar valencià. Òbviament hi haurà qui no ho farà, i més a ciutats com Barcelona, però se suposa que és un territori on tothom n’és raonablement competent. Reitere i subratlle el fet de suposar-se. I alto, a Catalunya també hi ha hagut successius Decrets de Nova Planta, Constitucions, dictadures, moviments migratoris i altres contingències que afecten a la llengua.
         Què és el que hi ajuda, allà, doncs, que els valencians no tenim? Una televisió potent, amb programació pròpia, unes institucions decidides, uns diaris, unes ràdios, una immersió lingüística a l’escola, una producció cultural regular i amb presència, unes empreses compromeses i... voluntat. Voluntat col·lectiva, clar, en primer i últim terme però sempre paral·lela a la resta, com a impuls i matèria primera, que posa en marxa i manté encès, que retroalimenta. Col·lectiva, repetisc, perquè l’individu, a soles, isolat, aïllat, serà heroic però no útil, lluitarà però no sobreviurà, etc. És una història antiga. Aquells factors simultanis que fan d’una llengua llengua pública estan fallant, en el País Valencià, des de fa temps. I ningú em comprarà totes aquestes línies, però crec que la voluntat, la compartida, la de tots, també.  Tant de bo m’enganye. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada