divendres, 19 de desembre de 2014

Abidal, la nostàlgia

Foto: Manel Montilla - Mundo Deportivo.
Que la nostàlgia és el preu de la felicitat ho sabem tots. I ho patim tots, també. Ben mirat, no pot ser d’una altra manera. Ha de ser així i punt, com la pluja o el vent o que després d’una mandarina dolça la següent mai no ho és tant. Amb 21 anys, això ja ho sabia, o almenys ho intuïa, mentre m’apropava a aquell quiosc del metro de Berlín. Era un dia de primavera. Primavera d’allà, clar, entre grisos totals i dies en què el sol es rebel·lava amb ferocitat.  El nom de l’estació no el recorde, només sé que allà canviava de tren i aquell dia anava amb temps i vaig decidir comprar-me el diari i eixir a fora i llegir-ho en un banc. També recorde que abans d’obrir-lo vaig agafar el meu mòbil i vaig marcar el número de casa del meu iaio. Parlàrem uns minuts. Què tal, com estàs. Estic, que ja és prou. I tu què tal l’alemany. Res, malament. I això i allò. Després vaig penjar com penjava sempre, amb un pes a la mà i un altre a la gola.
                El diari era la Gazzetta dello sport. A Berlín sempre el comprava quan havia jugat el Barça, sobretot si havia jugat Champions, per allargar una mica més el bon sabor de boca. Perquè aquell any tot era bon sabor de boca. Jugaven bé, queien bé, i damunt guanyaven. Els partits solia veure’ls en la penya que es reunia als baixos d’un hostal en la Ziegelstrasse. Allà vaig veure el 5-0 al Madrid mentre el meu amic Lorenzo, a qui coneixia de quatre dies, em deia “Troppo Barça Carles, troppo Barça”. També un partit molt aspre contra el Copenhagen, en què el polonès ebri del meu costat em va preguntar de sobte, en algun idioma paregut a anglès, que de quin equip era jo, mentre es treia una mamella amb un tatuatge de dos pams d’un escut amb ratlles blaugranes. Li vaig dir la veritat, però potser no hauria dubtat a amollar-li una mentida bíblica si els colors del seu pit hagueren sigut altres. Tant se val, ara. El cas, deia abans d’enllaçar records, era que aquell matí gris vaig eixir de l’estació per les escales, i després de telefonar em vaig asseure per a veure una vegada més la portada.
                I quina portada. Els periodistes esportius italians, com els anglosaxons, sempre s’han estimat aquell estil notarial i sec, de sintaxi en calçotets i verbs amagats. Era un dia de primavera i no variaren: Ciao Mou. Barça in finale. El subtítol, per a mi, substituïa la llum que devia estar a l’altra banda dels núvols: Al Camp Nou finisce 1-1, ma Guardiola in Champions dà un’altra lezione al Real. Mourinho guarda la partita in hotel. Abidal in campo a un messe e mezzo dall’operazione. Doncs sí, després d’haver guanyat 0-2 en el Bernabéu amb aquell gol aquàtic de Messi, l’empat al Camp Nou ficava el Barça a la final de Wembley. I per a mi tot formava part de la meua estúpida i sincera felicitat diària, que em perdonen els il·lustrats. El fet és que la història era molt amable, perfecta –completa, s’entèn–: bon joc, victòria, Madrid derrotat, i un jugador francès, Eric Abidal, que xafava el camp poques setmanes després d’una operació de càncer. Tan simple i tan amable: Tutti in piedi ad applaudire Abidal, bentornato al 90’ soltant 46 giorni dopo l’operazione per un tumore.
Abidal era el símbol. El seu nom evocava un equip que jugava elegantment bé i a més a més guanyava batalles d’antagonismes massa fàcils, amb aquell Mourinho teatral que preparava trinxeres impossibles per a un Guardiola de vidre que només una volta es trencà per a dir que la batalla de les paraules ja la tenia guanyada, el portuguès. La de les paraules i prou. I ni tan sols aquella, en el fons, perquè les narracions, ací i allà, parlaven del Barcelona com els clàssics llatins dels romans a les Guerres Púniques.
                Una història tan simple i tan amable que va ser-ho massa, perquè mesos després Abidal tornà a ser intervingut i deixà els terrenys de joc per una altra temporada. Tan simple i tan amable que més mesos després creuà una porta secundària per a eixir del millor Barça gràcies a la pitjor directiva. Això, però, encara no ho sabíem, ni ell ni jo. Aquell matí només hi havia un cel gris i un banc i uns minuts de sobra. Encara no hi havia lloc per al fang de l’existència. Abidal era el símbol d’una belle époque que, com totes, semblava no ser conscient d’ella mateixa, que arraconava cent desgràcies i feia oblidar mil misèries. Ningú parlava dels milions, del negoci, dels altres drames. Només hi havia els elogis, que continuaren el dia que, en la pròrroga que de vegades ens dóna la vida, alçà la copa en Londres mentre tothom aplaudia i pensava quina felicitat més etèria.
                Després, ja ho he dit, el fang, les ombres, les derrotes, el final, la nostàlgia. Tot tan inevitable com la pluja o el vent o com que després d’una mandarina dolça la següent mai no ho és tant. Això també ho he dit, ja. I llavors jo vaig tornar a València i vaig deixar de comprar La Gazzetta dello sport i a l’any següent no guanyàrem la copa i un dia Guardiola se n’anà i Abidal també i un altre dia Tito Vilanova però d’una altra manera. I ja no jugàvem tan bé i el temps com passa, mare de Déu, que diem als ascensors. I avui, perquè sí i perquè no, ha anunciat que es retira. Abidal deixa el futbol. Diu adéu. A ell, i a nosaltres, després de tot, ens queda la nostàlgia. I no, no pot ser d’una altra manera. I com diem per ací, també als ascensors, quin remei. Quin remei, amic. 

dimecres, 10 de desembre de 2014

Provocar

AAFFF d'Amadeu Fabregat (1974)
Dins Caràcters, núm. 68

Deia Oscar Wilde, en aquell conegudíssim prefaci seu a The Picture of Dorian Gray, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde descartava el moralisme, doncs, i exalçava la tècnica. Ho feia tot plegat en un manifest que era, de cap a peus i no de casualitat, una provocació.
            Per què dic tot això? Des de fa un temps, tinc la sensació que a la literatura valenciana li ocorre tot el contrari, que peca de poc incòmoda, de poc... provocativa. Especialment la narrativa. És una sensació, no em demaneu xifres, no em demaneu estadístiques. Parle dels últims anys. D’ara mateix. Qui sap si hem passat de la provocació literària com a norma d’aquells setanta –de Falles Folles Fetes Foc o les novel·les d’Isa Tròlec– a l’actual por a l’esnobisme. Almenys una certa por. És el que deu imposar un mercat més consolidat, amb sistema educatiu, més públic potencial, necessitat de convencionalismes i de tot allò.
Potser llavors, als setanta i vuitanta, la provocació era excessiva –potser, només– i va emmascarar impunement grans obres com, posem per exemple, Matèria de Bretanya de Sánchez Cutillas, tan punyent i tan tradicional: sense experiments, sense dinamitar la sintaxi, sense tantes altres coses però amb tantes d’altres. Ara, però, ens apropem a l’extrem contrari. On hi està, la provocació? A tots els nivells, s’entén: radical. I tant que n’hi ha, d’obres incòmodes, d’una o d’una altra manera, però no aquella pulsió per rebentar estructures, aquella iconoclàstia que és, en el fons, un toc d’atenció. Tot allò, on està? La literatura valenciana ha passat –amb excepcions honroses– de l’ànsia de trencament dels setanta a l’oliós mercat de novel·les històriques dels noranta, que encara dura. Matisos? Milers. Manuel Baixuauli, l’últim provocador. Grans novel·listes com Mira o Domínguez. Nous novel·listes com Aliaga.
No seran pocs els que alçaran una cella davant d’aquestes línies. Però l’advertència hi és. Quina literatura volem, ara i ací? Eixa és, en el fons, la pregunta. Evidentment no aquella precària de la primera democràcia –m’estalvie cometes per a un temps que no vaig viure–, però tampoc una altra potser massa autocomplaguda en títols avocats al sistema educatiu en la seua major part, novel·les històriques somníferes o d’una linealitat tan recta que fa demanar auxili.
Arribats en aquest punt: exagere? Clar. Sense exageració no hi ha provocació, i sense provocació no hi ha salut. Almenys en literatura, clar. 

dimecres, 19 de novembre de 2014

"Coral romput": poesia bílica

Per a un poeta cada sonet és una prova, la demostració d’una mena de domini bàsic de la llengua en què s’expressa. El motlle poètic de dos tercets i dos quartets va triomfar ben prompte. A la Península Ibèrica i ja al segle XVI era l’estrofa reina a la literatura castellana o això diuen els manuals. Des d’aleshores, fer un sonet ha estat el primer pas per a considerar-se mínimament del gremi dels versos, com un baptisme literari, vaja. Exagere, evidentment. O no tant, perquè malgrat totes les avantguardes, sembla que un poeta haja de saber, almenys, construir un sonet. Per a dir-se poeta, vull dir. Més tard, amb la destresa demostrada, es pot permetre deixar anar la ploma. Proveu, sinó, a buscar un primer o un segon poemari sense sonets. 
      Dic tot açò perquè Vicent Andrés Estellés va escriure molts sonets, també alguns grans sonets (“Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català del segle / XX, amb perdó de Rossinyol, i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu”), com també altres peces formalment clàssiques, de síl•labes comptades, justes, d’una perfecció geomètrica. Freda. I és que crec que Estellés és d’aquells poetes que esdevenen absolutament insubstituïbles justament “després del sonet”, quan trenquen el motlle i es deixen anar. Els escriptors, tots, omplen el got de la forma amb la tenacitat del suor, d’una manera o d’una altra; els grans escriptors, pocs, sempre acaben per fer-lo vessar d’aigua.
En el fons, aquest no és sinó un altre capítol del debat eternament superat entre forma i fons. Una discussió fal•laç segons a qui preguntem, però que sempre torna. Bé, no importa, ara i ací. No entrarem al debat, només parlarem d’un poemari de Vicent Andrés Estellés d’aquells que no caben dins d’un sonet, d’aquells que vessen el got brutalment, d’aquells que no saben de formes preestablertes. És Coral Romput, literatura en carn viva, potser l’obra mestra del fill del forner de Burjassot. Un devessall de versos dividit en tres andanades. Com tres ràfegues de metralladora. Sense moment per a la respiració, o quasi: “M’he aturat una mica. Em suava la mà”. Sense rimes ni síl•labes ni res de tot allò. 
        Estellés va escriure la vida des d’una finestra de la ciutat de València una nit de diumenge –dos, en realitat– de 1953. I la va escriure per una pura necessitat primària que no sap de motlles ni vanitats artístiques. Coral Romput és la vida sense atenuants, ni tècnics ni morals, sense antídots, ni filtres, ni maquillatge literari superflu. Un llarg torrent de versos on es descabdella la pena més profunda, la solitud o l’alegria desbordants, la debilitat més humana i grotesca, l’amor més profund i tempestuós, l’enyorança silenciosa, la filla morta, el terror inevitable i total, l’esperança no menys instintiva. Ja ho he dit, sense atenuants, sense filigranes. 
       “Recórrec un carrers, entre dues clarors,/ i sent el veïnat ocult de l’alegria/ i en girar un cantó crec que em vaig a morir”. Sol i callat, o no tant. Hi ha les gents. Les veus perdudes i anònimes, el crit gloriós d’un xiquet que viu, el plor mínim d’algun pària urbà. És la pàtria, és clar, “una amable, una trista, una petita pàtria”. Cap paraula en majúscula d’aquelles que tant agraden als imperis d’occident, cap llança en posició d’atac com les de Paul Claudel, cap bandera. Només una discreta vida entre uns quants carrers. La pàtria en minúscula, la vida trista o alegre d’unes certes gents a uns certs llocs comuns. Un lent davallar subaltern sota banderes estranyes. 
         Eixa força no va passar desapercebuda. No podia. Eren versos massa explícits, massa terribles, massa bons. Ovidi Montllor i Toti Soler ens van llegar fa dècades la seua interpretació entre guitarra incisiva i veu poderosa. Tota una obra d’art. I ara fa sis o set anys que Joan Ollé va portar a l’escenari la seua adaptació. Dues aportacions commovedores. Però el text continua allà, arrecerat, dur, cavernós, a l’espera de donar més colps. Un poema del qual Marcos Ordoñez, en un gran article amb motiu de l’estrena teatral, no pogué evitar dir que era el “más bello, más grande y más hondo de la literatura catalana”. Un poema que “si lo hubiera escrito un americano, hoy estaría en todos los cánones, pero lo escribió un valenciano humilde y oscuro”. I fill de la nostàlgia.
Torrencial, la lectura és fluïda i la impressió instantània. Fa mal i bé alhora, mentre la darrera paraula s’apropa. No sé si seran els millors versos de la literatura catalana –també seria una discussió eterna i estúpida– però en tot cas serà difícil trobar-ne uns altres de més bílics, viscerals, corrosius i tendres que els que Vicent Andrés Estellés va escriure una nit de diumenge ara fa seixanta un anys. El temps, com sempre, dirà.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Cabré. Brussel·les.

Dins Caràcters núm. 67

Quan ets foraster i emergeixes a la superfície des de l’estació Central de Brussel·les, hi ha dues possibilitats. La primera és seguir l’orografia urbana i el corrent de gent i acabar, en poques passes i menys minuts, a la Grande Place i el seu Ajuntament asimètricament perfecte. L’altra possibilitat és agafar un altre camí. Qualsevol. Per exemple el que creua la catedral i el Parc Reial i arriba fins a l’avinguda de les Arts i la llibreria “Filigranes”, la més gran de la ciutat. És el que vaig prendre jo ara fa uns mesos. Allà m’esperava una bona amiga belga, amb un parell d’hores de treball per endavant i aquell valencià seu amb accent francès que aprengué un dia i no oblidà mai.
“Benvingut”, diu, amb un somriure. Parlem pocs segons perquè ha de tornar a la feina. Jo, mentrestant, passege entre uns prestatges que parlen molt de la situació sociolingüística de la ciutat: el francès és majoria absoluta, el neerlandès l’oposició i l’anglès la frontissa. A banda, hi ha els minoritaris: castellà, italià o alemany. Mire ací i allà, distretament, sense ànim de trobar perquè no busque. De sobte, en una de les taules principals, ho veig: Jo confesso, de Jaume Cabré. No està en valencià, però, sinó en neerlandès: De bekentenis van Adrià. I n’hi ha una pila d’exemplars. Més enllà, amb el mateix xiquet a la portada, hi ha la traducció al francès: Confiteor. Una altra bona pila.
            Després del descobriment, m’assec a la cafeteria de la llibreria. La meua amiga s’hi apropa. Li pregunte per Cabré. “Un fenomen”, diu, dos dècimes de segon més tard. Ho és. Després de triomfar en valencià, castellà i alemany, em conta que Cabré arribà a Brussel·les a la tardor de 2013, en francès i en neerlandès, les dues llengües oficials de la capital belga. I que ho tornà a fer. De fet, va ser una de les grans sensacions de la Fira del Llibre del passat febrer.
            Per què triomfa Cabré, pense mentre fullege, precisament, el magazine especial que la llibreria publicà amb motiu de la fira, on trobe una crítica del llibre: “sans doute le livre le plus marquant de 2013. Un roman touffu et laberintique, envoûtant mais exigeant”. Per això, clar, però també per alguna cosa més. Si Cabré triomfa, en el fons, és per la suma exacta de qualitat literària, teranyina argumental, oportunisme històric –guerres o postguerres, civils o mundials– i dosi raonable de sentimentalisme. La suma que provoca l’aplaudiment de crítica –no de tota, clar, que l’èxit sempre provoca bilis–, lectors i mercat. La suma, tot plegat, que crea aquell “fenomen” català, pronunciat amb accent francès al bell mig de Brussel·les.
.






dilluns, 20 d’octubre de 2014

Sóc nacionalista

A. Fabra, Rita Barberá i el ministre d'Afers Exteriors,
Que em disculpen els qui esperen en aquestes línies victimismes panxacontents, banderes autocompassives al vent, versets jocfloralistes, atacs a un dimoni exterior o ingenuïtats romàntiques. No és això. No es tracta d’això. Escric tot açò només per un cert cansament, arrossegat des de fa temps, de sentir, ací i allà i amb reiteració impertinent, l’acusació de nacionalista per part de foscos personatges. Nacionalista jo? Clar, però que em permeten explicar-me, almenys
          Sóc nacionalista, sí, però es dóna la casualitat que vaig nàixer un dia de setembre de 1989 a València, una ciutat que se suposa que és la capital administrativa d’un tros de terra a la vora de la Mediterrània que uns pocs anomenen País, uns altres pocs Regne, i altres molts Comunitat amb la mateixa indiferència de qui diu bon dia. Doncs bé, resulta ser que aquest tros de terra s’ha organitzat durant uns quants segles al voltant d’unes institucions i lleis creades després de la conquesta cristiana –a sang i crucifix, per cert–, que aquelles institucions i lleis regien un territori divers, d’economia canviant, culturalment i lingüísticament eclèctic, amb el predomini de la llengua dita valenciana, o catalana, o valencià i prou.
            I tot això un dia començà a canviar, com canvien tantes coses. Que un altre dia, directament, se suprimí, després d’una guerra que uns van perdre, com es perden tantes coses. Aquelles lleis i institucions, que emparaven una cultura i una llengua, foren abolides i substituïdes per les lleis i les institucions castellanes, que van donar forma a l’estructura d’Estat que ara, al segle XXI, és bàsicament la mateixa, és a dir, un estat centralitzat –diguen el que diguen els columnistes i els segles– amb capital en Madrid i una única cultura i llengua d’Estat, així dictaminat per totes les Constitucions –Amén– fins la de 1978: la llengua i la cultura castellana.
             Aquest procés, resumit agosaradament en sis o set línies, ens ha dut a l’any del Nostre Senyor 2014, amb un govern i unes institucions teledirigides des de la cort, sense més poder que el d’obeir i manar el que volen els seus amos en un país que no vol ser-ho, amb una cultura viva però sense reconeixement ni mitjans de comunicació on respirar i una llengua també viva encara però en perill d’extinció, després d’un procés continu de pèrdua d’ús social, gràcies a polítiques indecents i a un poble, el valencià, que mai no s’ha cregut realment que allò que parla tinga el prestigi suficient com per a escriure-ho també, ensenyar-ho a les escoles, universitats, sentir-ho a la ràdio, fer tesis doctorals, doblar pel·lícules o fer negocis. I etcètera.
          Són coses sabudes? En principi sí, almenys pels obsessionats com nosaltres, com jo, a contestar impertinències amb la mateixa freqüència que les rebem. I és que em declare absolutament cansat de sentir, per part de dretes i esquerres d’ací d’allà, de franquistes de tota la vida a neoprogres urbans de vint anys, com un atac, l’apel·latiu de “nacionalista”, quan nacionalista, per a mi, no vol dir –no pot, en realitat– res més que una voluntat ferma de revertir un procés de desaparició lingüística, cultural i política i la consegüent substitució per una altra política, una altra cultura i una altra llengua. Perquè és això, no ens enganyem, per favor, el que està en marxa des de fa ja massa temps. Sóc nacionalista valencià, per tant, perquè reinvindique una sobirania valenciana –dret d’autogovernar-nos mitjançant les nostres institucions en igualtat amb les altres del món–, perquè vull una cultura emparada per eixes institucions, i una llengua viva, condemnada al futur i no a la desaparició.
        El que això tinga o no tinga a veure amb el que Vargas-Llosa anomena “regresión” i “la amenaza más grande para la construcción de Europa”, no és assumpte meu. Quan ell parla de “nacionalismo”, de la mateixa manera que quan ho fan Pérez Reverte, el ministre de l’interior o TVE, es refereix, encara que no vulga, a una altra cosa. El nacionalisme perjudicial del que ells parlen és, precisament, el de l’Estat espanyol que defenen, per exemple. El que ha provocat guerres i conflictes durant bona part del segle XX europeu. No és un nacionalisme de nació sense estat, que només vol unes eines de supervivència en igualtat, sinó justament el nacionalisme d’Estat que, no content amb una supervivència més que assegurada, ni amb una igualtat de condicions polítiques amb la resta dels estats, esdevé imperialisme: ni tolera la diversitat dins de les seues fronteres –menys l’autodeterminació, clar– ni renuncia a expandir-les. I allà l’Alemanya nazi, clar, però també l’Imperi Britànic, el rus –de blanc o de roig– o l’Espanya del Gloriosos Alzamiento Nacional. Tants d’altres.
            Que no ens enganyen, doncs. Prou de monosèmies interessades. Nacionalisme, per a ells, és la postergació ad eternum d’un poder, politicoeconòmic, cultural i lingüístic, exercit des d’un centre que no tolera pluralitats identitàries ni igualtats polítiques ni institucionals. El cas de l’Estat espanyol és, repetisc, l’exemple que millor ve al cas.
           Així les coses, nacionalisme, per a nosaltres, els valencians, no ha de voler significar res més que la voluntat d’igualtat política entre els altres pobles, i no pot significar, a hores d’ara, sinó la pura supervivència cultural, lingüística i política en aquest segle XXI de globalització per a bé i per a mal. Una supervivència que està molt complicada, per cert. No pot ser d’una altra manera. Tal i com està el pati, o som nacionalistes valencians o beneïm, activament o passiva, la desaparició d’una política, una cultura i una llengua. I de pas, clar, aplaudim el nacionalisme espanyol –amb base a Castilla– amb tot el seu poder, des dels ministeris, als tribunals, passant pels seus mitjans de comunicació. És així de simple, d’incòmode i d’indefugible.
          I cal escollir. No podem no fer-ho. El silenci, ja sabem, és complicitat amb el sistema imperant, amb el nacionalisme espanyol, emparat per l’Estat i animat des del regionalisme valencià a què tan acostumats estem, i des de tots els altres regionalismes. I la paella que està més bona que el cocido madrileño i totes aquelles exaltacions estúpides i arbitràries d'aspectes ornamentals d'un poble per damunt d'altres. Tot ben aplaudit i sense qüestionar els aspectes estructurals que comentàvem: l'ordre. Ni qüestionar la desigualtat entre pobles. Ni la desigualtat entre cultures. Ni la desigualtat entre llengües. Ni la desigualtat entre classes. Ni tampoc el nacionalisme d'Estat que ofega. I després aquell un himne de sucursal i aplaudiments i més aplaudiments i qué bonita está Valencia. I tornar a aplaudir.
         Potser per això ja fa temps que dic sense dubtar que sóc nacionalista valencià, i que ser nacionalista valencià és qüestionar tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los. Precisament per això, no tinc un altre objectiu que, com deia aquell, deixar de dir-me nacionalista valencià un dia d’aquests, perquè ja no caldrà dir-ho, perquè ja no hi haurà sobirania escamotejada, ni cultura subalterna, ni llengua en perill d’extinció. Un dia, ara mateix, entre la llunyania i la ficció. 

dimarts, 7 d’octubre de 2014

A Miquel Grau

A Miquel Grau el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, el dia arbitràriament simbòlic que alguns valencians utilitzem per a dir que som valencians, que això, ben mirat, no és ni estrany ni fantàstic ni tampoc mostra de cap superioritat cap a ningú, sinó una manifestació humil però ben determinada de la nostra voluntat de ser, de ser nosaltres entre els altres, de ser poble entre els pobles, i bé, tot allò que de vegades intentem explicar sense massa èxit en sobretaules eternes que parlen del món en tercera persona, com si el país que ens ha tocat fer no en formara part, d’aquell món que s’invoca.
             A Miquel Grau li van llançar una rajola des d’una balconada la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i pensava, potser, tot el que acabe de dir o simplement que s’acabara d’una vegada per totes la dictadura que havia deixat el dictador en morir impunement i mira, ja que estem, que poguem construir per fi un país que feia uns quants anys que només existia en certs llibres i en certes ments, il·lusionades amb governar-se per fi sense pagar tribut a la cort i sense demanar permís ni perdó per cada paraula en una certa llengua, un país només imaginat perquè tot allò no existia en les escoles ni en els jutjats, ni tampoc en els ministeris, ni en les pistoles ni els despatxos, ni en la televisió ni en la ràdio ni en altres llibres ni en altres ments.
              A Miquel Grau li van trencar el cap la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells sense saber que la persona que el condemnaria a mort molt conscientment, pels delictes de pertinença al Moviment Comunista del País Valencià i per penjar cartells pel dia nacional d’un país per fer dins d’un estat ja fet i refet i podrit fins els ciments, aquella persona, de nom Miguel Ángel i de cognoms Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, seria condemnada temps després a 12 anys i un dia de presó, dels quals no en compliria ni quatre, gràcies a un indult del govern d’Aldolfo Suárez, Amén, que li permeté reduir la condemna, i viure la seua vida i ser, a 2014, procurador en els tribunals de València. En els tribunals. De València.
              A Miquel Grau li van deixar deu dies en coma de propina la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i ignorava que a mi i als meus companys de generació se’ns contaria que aquella Transició fou perfecta, que un rei evità un colp d’Estat i que l’harmonia regnava en l’univers, que xicotets detalls com que d’un dia per a un altre una dictadura s’anomenara democràcia, que les estructures de poder foren les mateixes, que fins i tot les persones foren les mateixes i que Miquel Grau morira després de deu dies d’agonia, tot allò, tot allò no tenia cap importància.
             A Miquel Grau, que tenia 20 anys quan el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, aquestes paraules de record, en un país, el seu i el meu, en què recordar s’ha fet subversió i la memòria una forma d’homenatge. 

divendres, 3 d’octubre de 2014

Literatura dominant

Dins Caràcters, núm. 66


Vivim dels tòpics. El de “literatura universal” n’és un. I dels més estesos en el gremi de les lletres. El tema no és nou ni probablement agradable, però a ningú hauria d’escapar-li que allò que quotidianament i amb impunitat total anomenen “literatura universal” no deixa d'actuar, en bona mesura, com una mena de sinònim elegant de “literatura occidental, de classe benestant, imperial i masculina”.
            No per evident deixa de ser clamorós. Si és de veres allò de “les idees dominants són les idees de la classe dominant”, no deixa de ser-ho aplicat a les lletres. Si ho pensem, la literatura que la rutina anomena “universal” ha estat sempre, en bona mesura, la literatura dels països occidentals, que són – oh casualitat – els dominants. Al seu torn, la literatura d’aquests ha estat, principalment, la de la seua classe adinerada, poderosa. I, per suposat, la literatura de la classe amb possibilitats econòmiques de permetre’s escriure ha estat principalment masculina en un món patriarcal, i escrita en llengües imperials en un món solcat pels seus exèrcits.
            He dit contretament “en bona mesura” perquè les excepcions existeixen – i tant! –, però no se’ns pot escapar, en fullejar una col·lecció qualsevol de “La millor literatura universal”, amb noms com Homer, Virgili, Dant, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Voltaire... que la immensa majoria d’ells hauran estat homes, de països i llengües poderoses al seu temps, occidentals i amb possibilitats econòmiques per llançar-se a escriure. No hi haurà massa autores, sobretot abans del segle XIX, ni tampoc molts pobres, i menys escriptors àrabs o asiàtics.
Evidència, sí, mil excepcions i matisos també, i més des del XIX fins avui. El tema, tot plegat, demanaria més línies. L’únic que fa una mica de mal, però, són víctimes de tot allò, els exclosos de la veu de la història. Una probable majoria, per cert. Costa no pensar en totes les paraules que no es van escriure mai. Sense dramatismes, és clar, però també sense tòpics autocomplaents. Aquelles històries que van acabar, finalment, a la claveguera de la història de la literatura, o a aquelles altres que podien haver arribat a més ulls si no haguera estat pel pa, lloc, gènere o llengua equivocats. I és que la literatura, al capdavall, no fa presoners.
No dic tot això amb pretensió de novetat. No ho és. Ni molt menys d’exhaustivitat o revenja. Simplement, es tracta d’una molt humil generalització que se’m va ocórrer fa uns dies en passar, distret i sense ànim aparent de dogma, per davant de l’aparador d’una llibreria.  

dissabte, 20 de setembre de 2014

Montgó

No m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta. Quede mirant-me-la uns segons. Està feta amb càmera aquàtica, amb una qualitat tan baixa que sembla de fa trenta anys. Jo hi aparec, però només de coll per amunt, al cantó inferior dret. Estic rodejat d’aigua salada del color que té la mar a les fotos velles, també hi ha petites ones que em peguen voltes, mentre formen remolins i corrents. El clic de la càmera n’ha captat dues en el moment just en què salten i xoquen en l’aire, llançant escuma blanca al vent, inevitablement immòbil. Però tot açò, jo, la mar i les seues ones, només representa una petita línia blava a la part inferior de la imatge, que xoca contra una platja sencera d’esmolades roques rogenques, que amaguen foradets per on entra l’aigua per crear coves i grutes de revista d’agència de viatges. Al fons de la platja, visible entre el meu rostre i l’escuma blanca caçada volant, hi ha un home ros amb la pell blanca, amb pinta d’alemany, que espolsa una tovallola. Al seu costat es mouen, encara que en realitat no perquè estic parlant d’una fotografia, altres persones més, entre elles un adolescent que trau pit mentre observa les seues amigues banyant-se i una senyora que amb la mà al front, suposadament com el vigia de Colom quan va “descobrir” “Amèrica”, fita la mar que es perd fora de la imatge. Més enllà de tot això, de les ones i de l’escuma i dels adolescents, es veuen tres o quatre xalets entre les arbredes d’una muntanya que s’estén per la línia de la costa fins caure a la mar en successius penya-segats. El verd de les faldes que s’inclinen cap a l’aigua porta fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, entre els quals deuen amagar-se les sargantanes i els conills. A un dels cims de la muntanya, tocant el cel, s’erigeix una torre de pedra, d’aquell segle XVI en què els pirates barbarescos dominaven les aigües del Mediterrani i els ajuntaments construïen a corre-cuita alguna defensa probable contra un atac segur. No puc sentir-ho, però entre els senders invisibles que arriben al bastió hi deu regnar l’olor de romaní i de salabror propera, i la terra ha de ser roja i polsosa, d’aquella que cobreix les sabates amb una fina capa al cap del dia. La torre dibuixa una silueta neta i una mica solemne contra el cel que pinta la meitat superior de la fotografia amb blaus pàl·lids i núvols fins trencats pel sol suau de les sis de la vesprada. Tampoc no puc sentir-ho, però fa calor i bufa una brisa continguda, un vent suau que no es desbocarà fins el capvespre.
            La meua mirada, la del jo d’ara mateix, la del de fora de la fotografia no la del de dins, continua l’ascensió pel paper i arriba al límit de la fotografia, allà on els núvols es perden, i s’acaba aquella vesprada, aquell instant en què algú va decidir donar-li al botó de la càmera mentre movia les cames per mantenir-se surant. Els meus ulls tornen al cap que sobresurt de l’aigua, al cap del jo de la fotografia, d’aquell jo que en realitat ja no sóc jo – encara que això ja seria domini de la filosofia. Com en quasi totes les meues fotos, somrisc molt, amb un gust de sal als llavis que només puc imaginar i el rostre mig amagat darrere els cabells mullats que em cauen pel front. Entre aquesta munió de pèls arrissats hi ha unes ulleres de bucejar, que m’he posat per llançar-me a l’aigua i m’he llevat per eixir millor en la foto. L’aigua m’arriba quasi a dalt del coll, però tanmateix somrisc, no m’importa, vull somriure encara que em trague dos mil litres d’aigua salada. Mentre em mantinc a la superfície ignore que un dia de setembre trobaré aquella foto i ho contaré a les onze de la nit, com ignore què fer quan isca de l’aigua. Potser fins i tot no sé que l’estiu no és etern i un dia s’acaba, que torna l’any següent però que ja no som els mateixos. Per una dècima de segon el meu cos només pensa en moure els peus i els braços frenèticament perquè les ones no el sobrepassen. A la superfície, en eixe instant, només somrisc, moltíssim. Ignore, també, que tot allò un dia es cremarà. L’instant, jo, l’aigua salada, i també  els fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, els conills i les sargantanes. Va ser fa poc. Aquell incendi del Montgó. No, no m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta.



dilluns, 14 de juliol de 2014

Ronsard, nacionalisme

Diuen alguns, i ho corroboren alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.
            Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el títol de Discours des misères de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons als primers.
            Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès, catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes europeu no cauen del cel al segle XIX.  La France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència estamental: Heritage opulent, que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta teste,/ et toy, race Gottique, aux armes toujours preste,/ qui sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser, ny domter. Alguna cosa així com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.
            Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses cultures cultes europees.
            El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom, amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de “voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa. 


dissabte, 5 de juliol de 2014

Un indignat al segle XVII

Porta de l'església de Sant Martí
Escrivia el poeta de Burjassot, amb la clarividència habitual, que els amors fan l’amor, i les històries la història. Cert, suau, insuperable. Afegirem, només, que des que el món és mon, les històries, normalment, les han escrites els vencedors. Històries, doncs, en forma d’actes, de concilis, de llibres dels fets o, més modernament, de notícies als diaris. Però no sempre. Els altars consagrats als reis i als generals i als molt honorables, entre altra distreta fauna lliure de tot pecat, tenen de vegades fines escletxes per on s’escolen les veus anònimes, les de “la gent”, que degotegen en diferents formes. Com per exemple els dietaris privats, papers escrits potser a la llum d’un ciri, en nits denses, carregades d’indignació, fascinació o por. És el cas que ens ocupa, el de Mossèn Pere Joan Porcar, candorós vicari de la parròquia de Sant Martí, al carrer de Sant Vicent de València, que va viure el pas del segle XVI al XVII, amb tots els seus avatars. I els va escriure.
Coses evengudes en la ciutat yregne de València. Dietari 1585-1629 (PUV, 2012) és el retrat de la quotidianitat valenciana d’aquella època, a través de la ploma ben àcida d’un descontent metòdic, Pere Joan Porcar, vicari de parròquia urbana perduda en la immensitat del barroc valencià. Ara en tenim l’edició crítica a càrrec de Josep Lozano. L’obra, impecable estèticament, és una joia que fa poc de temps era inabastable. Llegir-la era difícil, per simple impossibilitat material: les dues edicions que en veieren la llum, la de 1934 de Vicente Castañeda Alcover, i la de Ferran Garcia García del 1983, són a hores d’ara difícilment trobables. El buit bibliogràfic, com sol passar en aquests casos, era considerable. Fins fa poc.
Perquè ja podem llegir una obra d’interès múltiple. En un català precari, ja una mica degradat per la manca de models literaris, les més de tres mil quatre-centes anotacions dibuixen un fresc de la vida barroca valenciana i –que tampoc se’ns ha d’oblidar– de les obsessions personals del seu autor. Més enllà del comprensible interès de l’historiador o del filòleg, el poble pla moderadament freak gaudirà i molt entre les pàgines del dietari. I és que podem trobar de tot. O quasi. Des d’anècdotes meteorològiques a successos tenebrosos, passant per la santificació o no del Pare Simó, trending topic a l’època. Tot plegat, un vertader resum de temes de la vida barroca, com comentava Fuster, en el primer estudi de pes sobre el dietari, el 1962: “violències inacabables, disputes de puntiglio, l’espectre de la fam, fastuositats aparatoses, el gust pel monstruós i el meravellós, la religiositat formalista i agressiva...”. Efectivament. I encara més.
Política. La de Porcar és una llengua àcida, suspicaç políticament, especialment propensa a la indignació. I ningú no se’n salva. Tothom, d’una manera o d’una altra, sembla conspirar contra dues abstraccions sagrades per al vicari: “la terra” i “els pobres”, que focalitzen bona part de la indignació. El rei i el seu valido, el comte-duc d’Olivares, per exemple, són criticats feroçment: “Déu que és molt pacient, misericordiós i justicier l’amostre contra els traïdors i infames a Déu, a sa pàtria, als Furs de la terra que contra els pobres han fet per fer-se mercets a ells”. Dur. Implacable. Com dur i implacable es mostra contra altres autoritats, nobles o professionals liberals, igualment “traïdors al regne i als pobres”.
Molta ira i molta indignació que, però, com sol passar amb la de molts irats i indignats, va ser canalitzada cap a una única fi: no fer res. No tocar un sistema imposat des dels cels. I que la Història, mentrestant, ens absolga. El seu era l’immobilisme com a doctrina. Això és, més o menys, el que va concloure Fuster fa unes dècades, en aquell primer estudi sobre el vicari. Amb més raó que un sant. Porcar, el rector indignat del XVII... que no volgué tocar res. 

dimarts, 24 de juny de 2014

Clàssicament quotidians

Contra certes creences, la quotidianitat no és cap xacra –no sempre, o almenys, si voleu, no del tot. De vegades, fins i tot, es fa sublim, una última i incontestable mostra de salut. Dit d’una altra manera: allò quotidià és normal, i allò normal és allò viu. Últimament ens hem acostumat a veure ací i allà edicions i reedicions de clàssics de la literatura catalana, ja siga en format acadèmic, pensat per a freaks del gremi, o bé per a un públic més ampli, en publicacions més digeribles, amb introduccions i seleccions pensades per a acabar en mans d’ascètics estudiants de l’ESO.
         La seua aparició s’ha fet incontestablement quotidiana. Si es llegeixen amb fruïció i ànsia, o si, en canvi, hem de plorar tots plegats perquè l’ésser humà no és un animal 100% racional i cultureta a temps complet, és un altre tema. Diguen el que vulguen, doncs, els profetes de l’Apocalipsi, tot això –edicions, reedicions, estudis– és per a celebrar-ho. I és que per aquest cantó, no hi ha drama. Amb cultura d’elit, en valencià i al País Valencià, no hi ha, a 2014, cap problema. O n’hi ha pocs. Ras i clar. Els problemes i les llàgrimes vénen per una altra banda. Ja sabem: l’ús social de la llengua, els famèlics índex de lectura, la manca de mitjans de comunicació en valencià i d’institucions que sostinguen la cultura, i bé, un conegut etcètera de derrotes col·lectives.
            Dic tot açò perquè m’acabe de trobar una edició anomenada Tres poetes del Segle d’Or (Bromera, 2014), que recull, amb una contextualització prèvia de l’obra i l’època de cadascun d’ells, poemes de Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella i Ausiàs March. Tres poetes i  tres maneres de fer –el provençalisme indissimulat del primer, el classicisme del segon, i la potència subjectiva del tercer– que ara apareixen en un volumet accessible, a priori, per a tothom. No és, ni molt menys, el primer d’aquest estil que apareix en els darrers anys. Això, en aquest país, és un èxit. Una victòria que, a més a més, s’està fent quotidiana. Deixem a una banda, per un moment, derrotismes grisos i escepticismes mal entesos. Aplaudim-ho moderadament. Almenys, això. 

dissabte, 7 de juny de 2014

Els cent anys de soledat del valencianisme

Torres de Quart, València.
Un dia vaig decidir agafar aquell llibre de Garcia Márquez de què tothom parlava entre l’elogi i l’orgasme verbal. Era Cien años de soledad i –perdó– de totes aquelles pàgines només en recorde dos, en ordre inapel·lable. A la primera, el coronel Aureliano Buendía “apenas si comprendió que el secreto de una buena vejez no es otra cosa que un pacto honrado con la soledad”. Pam! Reverència. A la Segona, prèvia, el mateix coronel “ocupó una silla entre sus asesores políticos, y envuelto en la manta de lana escuchó en silencio las breves propuestas de los emisarios”. N’eren tres. Concretes, molt concretes. Una: “renunciar a la revisión de los títulos de propiedad de la tierra para recuperar el apoyo de los terrratenientes liberales”. Dos: “renunciar a la lucha contra la influencia clerical para obtener el respaldo del pueblo católico”. I, finalment, tres: “renunciar a las aspiraciones de igualdad de derechos entre los hijos naturales y los legítimos para preservar la integridad de los hogares”.
        El coronel, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Un dels assessors, sota influència de les musses de la política, contestà: “Son reformas tácticas. Por ahora, lo essencial es ensanchar la base popular de la guerra. Después veremos”. Vorem. Ja vorem.
          El debat és antic. L’equilibri entre la proposta i la seua possible materialització, entre la teoria política pura i sense màcula i la pràctica en el fang. Sí, és antic. I la prevenció del coronel també. Quants moviments polítics han obtingut el poder a base de renúncies, i quan l’han tingut a les mans no recordaven per què el volien. En faríem un bon llistat, entre tots.
         El cas és que el fragment de García Márquez em va semblar que retratava molt bé la situació actual del nacionalisme valencià, un moviment polític que fa uns anys que ha renunciat a certs dogmes simbòlics –la senyera amb blau és cada vegada més habitual, per exemple– i discursius, i que ha cregut créixer amb l’onada electoral que fa pujar i pujar les formacions polítiques a l’esquerra del PSOE. Ha cregut, només. I és que caldria que ens preguntàrem quina part de solidesa hi ha en eixe creixement, i quina de bombolla –les bombolles, per cert, acaben per rebentar. És a dir, si es pot dir que el valencianisme ha crescut, o només ho han fet els partits que han rebut el descontent popular cap al “règim” de PP i PSOE, ja siga EUPV, Compromís o –amb un interrogant colossal, per ara, pel que fa a la seua posició política al País Valencià– Podemos.
         Dic tot això perquè ara fa uns moments, vagant per Facebook, he trobat un comentari  d’aquells mig amagats, discrets, tant que sembla que no siguen el que realment són: un resum dramàtic de "l'estat de la qüestió". Era el següent: "pues.. ya no se que pensar de compromis... que sea anti corrupcion vale pero anti reyes y con la posibilidad de pedir independencia junto a los catalanes.. ya no me mola la idea.. muchas cosas raras veo ultimamente.. pero bueno.. es mi manera de ver los datos colgados". Coses rares.
         Convindreu, supose, que la posició política de l’autor del comentari no és precisament poc habitual al País Valencià. Al contrari. Criticar la corrupció s’ha convertit en una bandera per a atraure votants. Criticar la monarquia és una passa més enllà, que alguns no digereixen. Ambdós crítiques, però, tenen certa cobertura mediàtica. A la televisió se’n parla molt, de la corrupció, i des de fa pocs mesos també de la monarquia. “Critica la corrupció i eixiràs a la televisió”, paraules que es repeteixen com una cita bíblica als oïts dels polítics valencians.
           Però, i el valencianisme? Ni a la televisió –ni a Canal9, tancada i on va entrar mai, ni a les estatals–, ni tampoc habitualment a la boca dels polítics valencians. El valencianisme, senzillament, no figura a l’agenda política. Així de simple. No ho fa al País Valencià –ni als passadissos de Les Corts, ni a diaris, ni a ràdios, ni a taules de bar–, ni tampoc a Madrid. Els diputats valencians al Congreso no són “diputats valencianistes”, no se’ls presenta com a tals. Ricardo Sixto, és un “diputat d’esquerres” del grup parlamentari d’Izquierda Unida. Joan Baldoví és el “diputat d’esquerres” del grup parlamentari Compromís-Equo. De vegades se’n parla d’ells, fins i tot apareixen a la televisió uns segons, la majoria dels quals critiquen la corrupció i l’austericidi, com podria fer qualsevol altre diputat d’esquerres de l’univers. I no dic que estiga malament –Déu me’n guard!– sinó que no és prou.
          El model de finançament de l’estat que ofega l’economia valenciana, el model radial d’infraestructures, de i per a Madrid, el model escolar que fa perillar el valencià a les aules, el fet la nostra siga l’única llengua d’Europa que, amb milions de parlants, no té una televisió... De tot açò i més, no se’n parla. O no se’n parla tant com perquè cree debat social. Ni en parlen massa els polítics valencians ni, per descomptat, els debats polítics als platós o a les tribunes dels diaris. Potser perquè no genera vots. És molt més rendible –i fàcil–  criticar la corrupció o criticar “els polítics” –així, en general. L’ancestral “està tot molt mal”, vaja. 
           Els partits d’esquerra valencians ho van veure clar, i s’abonaren a la política de plató televisiu, mentre deixaven de banda altres temes “incòmodes”. A Compromís, la jugada li ha eixit bé fins que ha arribat Podemos. Esquerra Unida potser no pateixen tant, amb un electoral més fidel, més pes de la marca IU i el seu discurs, tradicionalment més centrat en temes socials i menys en territorials –no parlem del PC, millor. El valencianisme, després de tot, sembla que fa perdre vots. Eixe és, en el fons, el drama.
          Després de les eleccions europees, dubte que les coses es modifiquen, per aquest cantó. Polítics i tribuners continuaran centrant el seu discurs en la corrupció i en la política econòmica. El valencianisme continuarà fora, parcialment o totalment, quan hi tindria molt a dir, en matèria econòmica, social o cultural. Sense mitjans de comunicació valencians i en valencià, serà encara més difícil construir un imaginari alternatiu al de l’espanyolisme, que apareix 24h en televisions, ràdios, publicacions periòdiques, institucions, etc. I serà encara més difícil que alguns deixen de pensar que ser nacionalista valencià no és ser “egoista”, sinó tot el contrari: qüestionar la desigualtat entre pobles, entre cultures, entre llengües, entre classes, qüestionar el nacionalisme d'Estat espanyol que ofega... Qüestionar, al capdavall, tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los
         Al pas que anem, doncs, el valencianisme pot anar preparant-se per a uns altres cien años de soledad. L’alternativa, almenys en juny, és infinitament còmoda, només cal un sofà, una televisió, i estar disposat a cantar ordenadament els gols de La Roja. 

dijous, 5 de juny de 2014

Escriure quan tot està ja escrit

La literatura valenciana actual compta amb joves i bons narradors. Això, que pot semblar un mínim detall sense importància és una de les poques grans bones notícies del panorama literari a casa nostra. Bons narradors però pocs lectors. Silvestre Vilaplana sap perfectament que no és gens fàcil, fer-se llegir, i potser per això ha escrit una novel·la d’aquelles que comences i acabes d’una tirada. El quadern de les vides perdudes (Bromera, 2012) és un thriller psicològic, amb continus estires i arronses interiors d’un home devastat mentalment i física, però amb l’aportació d’intriga necessària perquè l’amable lector no naufrague amb el pobre personatge.
            És, principalment, una obra d’una sola veu, una primera persona potent, recargolada, profunda, que narra el davallar d’un personatge perdut en una immensitat urbana indeterminada, universal, deixat de la mà de Déu i de tothom, malalt i pres d’un  record insistent, que veu créixer impotent al seu interior forces que no controla, i sol, totalment sol. O quasi. Li queden els llibres. Perquè aquest és un llibre de llibres, explícitament, que beu de la tradició i s’hi emmiralla, conscient que potser tot ha estat ja escrit d’alguna altra manera, però decidit a construir una nova història amb la reformulació de les ja contades. “Ells són la meua vida i amb ells preserve la memòria de què sóc i de qui sóc”, diu un personatge vençut. Per això, els jocs de referències als clàssics de la literatura universal seran constants, bocins d’erudició, però, que són part de l’esquelet central del llibre i no només pura ornamentació snob. Cosa d’agrair.
Els amants de les etiquetes li adjudicarien la de “novel·la psicològica” sense dubtar, però no és això, almenys no del tot, com dèiem. Entre els monòlegs que s’ofeguen i que ens aconsegueixen dur a l’angoixa, a una atmosfera de derrota moral, sorgeix la intriga de pura novel·la negra. Ben aconseguit tot plegat, perquè la informació, com sol ser habitual en les fosques confabulacions, està ben dosificada fins la darrera pàgina, amb un “ordenament” molt correcte, que diria el cavaller Martorell.
El quadern de les vides perdudes ens enganxa, i el mèrit no és només d’una trama amb assassinats i mitges veritats, sinó d’un bon acoblament de peces, que fan, senzillament, que una cita de Woolf o de Wilde, tan adient en aquest cas, no desentone. I no és poca cosa. 

diumenge, 25 de maig de 2014

Obrint Pas, la ingenuïtat que va vèncer

Foto: José Soler (ACN)
La ingenuïtat és, de vegades, el preu de la victòria. Tenia setze anys, anava assegut al metro, i parlava de política amb l’ostentació exagerada que només legitima una adolescència que aquella vesprada d’hivern, en certa manera, es batejava, sense aigua i amb una dessuadora d'estrela roja, xicoteta però inconfusible, al pit. El meu amic assentia. Teníem la raó en monopoli, perquè encara no sabíem què eren les contradiccions. La vida la teníem davant. Baixàrem a l’estació de Bailèn i pujàrem el carrer Sant Vicent de València amb passes decidides fins a aquella discoteca, que també feia –fa– de sala de concerts. Abans d’entrar, l’infart: els menors de 16 anys no entren, i cal DNI. Jo tenia el document i, recent fets,com una primavera, setze anys. O n'eren quinze?. No ho recorde. Però vaig entrar. Aquella vesprada fou el meu primer concert d’Obrint Pas.
        Ells aleshores ja eren cèlebres. Molt. Feia dotze anys que havien començat a cantar allà, a Benimaclet, amb una ràbia i il·lusió verges de desfetes i transicions frustrades. Senzillament, tot estava per guanyar, encara. Malgrat que la guerra, al País Valencià i al món, estiguera perduda. Ells eren els que havien nascut després de tot allò, els estudiants de “la línia” –en valencià, s’entèn– de l’Institut Benlliure. Potser per això començaren a cantar amb tota l’esperança en una llengua viva i sense complexos. La mateixa que em van fer redescobrir a mi, castellanoparlant de capital, uns anys més tard. Els dec això. A ells, clar, i a tants altres que els van seguir per a fer camí. I fer camí volia dir fer música, qualsevol, però en valencià.
        Ells escolliren la lluita. La música engagée, l’ska polític fins els ossos: en una mà la justícia social, en l’altra la nacional. Ací la guitarra, allà la dolçaina. La d’Obrint Pas era, al capdavall, l’esmena a la totalitat d’un món que ens ignorava. El món oficial de felicitat construïda amb rajoles, genuflexió lingüística i valencianisme de diumenge a la vesprada. Ells van dir no. Un no rotund, rabiós, jove, esperançat i terriblement ingenu. Tant que  es va contagiar. Hi ha qui diu que massa i tot, que la música en valencià no és un gènere, que necessita varietat i vida més enllà de la cançó protesta. Molt d’acord, però això ja no va a compte seu. Ells, aquests vint anys, han fet la seua feina.
      Ahir, després de dos dies d’actuacions i uns mesos d’adéus, s’acomiadaren del tot. A sa casa, a València. Al seu cor, al Teatre Principal. Sincerament, quan vaig saber que seria així, vaig haver d’esforçar-me per reprimir la imatge d’un Mestalla de gom a gom, aplaudint l’últim segon d’una època. A poc a poc, vaig anar fent-me a la idea que el final seria diferent, sense graderies a vessar però amb llotges rococós. El dubte, però, persistia. Per què no un gran últim concert? Per què allà? Símbol de la conquista d’un espai de la burgesia sucursalista de la capital, havien dit. Si, però...
      Res. Ho vaig comprendre des que s’apagaren els llums i tot restà el silenci i començà a sonar aquell instrument el nom del qual no és que no recorde, és que no he sabut mai. Volien aquell final. Amb foscors i silencis petits i guitarres de fusta que tocaven la nostàlgia. Un espectacle majúscul. Una mirada enrere impecable, que recordaré sempre. A l’escenari desfilaren totes les cançons i tots els mestres: Al Tall, Miquel Gil, el Botifarra. I etcètera. Al pati de butaques tots els anònims. Els qui han fet possible, també, que els qui cantaven allà dalt s’acomiadaren després de tres hores amb una muixeranga i alguna llàgrima. L’única pancarta en tot el teatre ho deia ben clar: Gràcies.
        Supose que per a entendre Obrint Pas cal entendre la nit d’ahir, però també aquella vesprada al metro. I més. I cadascú les seues, que els records són intransferibles. Jo, molt humilment, no em puc entendre sense el grup que amb catorze o quinze anys em va mostrar el país i la llengua que tenia davant, brutalment vius i de vegades tan ignorats que feia mal de comprovar-ho. És per això que quan ahir a la nit, en un moment de ràbia, un d’ells va cridar “guanyarem!”, i tothom aplaudí, no vaig poder evitar pensar que no, que ells, que tots, al capdavall, ja hem guanyat. Una victòria xicoteta i parcial, si es vol, que aquest no és país de grans victòries i les definitives no existeixen, però una victòria.


Que el silenci els siga lleu. 

dijous, 22 de maig de 2014

Joan Francesc Mira: l’últim humanista

Hi ha qui dedica hores i hores d’humil treball en la foscor a fer digeribles les paraules d’un altre a qui no coneix i potser mai coneixerà. Es fa dir traductor. També hi ha qui es decanta per dir-se narrador i estripar èpoques amb personatges i històries. I no oblidem l’assagista, aquell etern inquiet, curiós d’això i d’allò, que fa de les idees línies en un paper. Joan Francesc Mira (València, 1939) ho és tot alhora. I segurament pot afegir-se tres o quatre etiquetes més: antropòleg, professor, intel·lectual... Tot sense semblar pretensiós ni forçat. Perquè en totes elles excel·leix.
No exagere. En la literatura catalana actual hi ha poques obres que es puguen elogiar amb una seguretat tan certa, clara i sòlida com la seua. I és que Mira és un grandíssim traductor, com corroboren tant la seua versió de la Divina Comèdia, fluïda i contundent, com aquella tan digeriblement narrativa de l’Odissea. També, per cert, és un enorme narrador, com algú intuiria precoçment entre les pàgines del seus xicotets Cucs de seda, allà pels setanta, o entre la rabiosa poètica d’El desig dels dies, una mica més endavant. Els escèptics, o els directament incrèduls, poden confirmar-ho tot amb altres papers com Els treballs perduts, la gran novel·la sobre la ciutat de València. I etcètera.
Però Joan Francesc Mira també és assagista. I dels grans. De fet, és un d’aquells espècimens que d’haver nascut a Leipzig, podria guanyar-se la vida publicant papers insignes a Die Zeit o Der Spiegel. Però és valencià. I a més amb consciència de ser-ho. Una consciència insubornable, poderosa, del país que li ha tocat pensar, i que dissecciona periòdicament des de les planes d’El Temps, El País o l’Avui. I gràcies als déus, perquè ho fa amb tota la prudència de l’assagista, la perspectiva de l’antropòleg, el saber de l’historiador o del filòleg, la passió de l’ideòleg i, per damunt de tot, la prosa meridiana de l’escollit. Una prosa transparent, irònica, d’arguments raonablement incontestables, escrits des d’un jo potent i sempre amb aquell toc inflamat de qui enumera les derrotes que anuncien un Apocalipsi imminent. I és que Mira, al capdavall, és un dels últims humanistes.
Ara Bromera ha decidit recollir bona part d’aquells xicotets assaigs publicats des de 2001 a 2011, en què Mira reflexiona una de les èpoques més histèriques, triomfalistes i plenes de derrotes col·lectives de tota la història valenciana. Li ha dit La condició valenciana, una obra amerada de la indignació davant un país amb que no es reconeix a l’espill perquè fa anys que el va trencar. Malgrat tot, després d’ell no arribarà cap Apocalipsi – desterrem l’alarmisme -, només un buit de dimensions notables en aquell prestatge de la societat valenciana reservat als grans pensadors. Un buit que, en el fons, ho serà de paraules: “inexpressable”. No ho dic jo. Ho diu ell. I amb tota la contundència de l’experiència.


*Dins l'Illa núm. 64

dijous, 15 de maig de 2014

Els savis que no estimaven

Un dels tòpics d’allò anomenat utilitàriament l’Edat Mitjana, que com molts d’altres ha arribat als nostres dies, és el del model de savi vell, autònom respecte de la societat i allunyat en certa manera d’aquesta. La saviesa, segons aquest cànon, s’encarnava a la perfecció en una persona amb una pila d’anys a les esquenes, sense interès per l’amor ni pel lirisme –efusions que es podia “perdonar” en tot cas als joves–  que, allunyada de la societat i amb aparent autonomia d’aquesta, es podia dedicar a divagar, a llegir divagacions i, fins i tot, oh déus!, escriure’n les seues pròpies.
No cal que ara i ací desacreditem amb tota la nostra moderníssima cosmovisió un tòpic que com a tal ja no existeix. El que cal és veure d’on va eixir, què n’ha quedat, d’aquest i com s’ha transformat per seguir viu als nostres dies. Perquè no seran ni un, ni dos ni tres els escriptors, periodistes i artistes que en algun moment hagen fet una espontània apologia de la soledat de l’intel·lectual i del pensador. Una apologia sempre autocomplaent i vanitosa.
            Perdó per la referència freak, però cada vegada que trobe una d’aquelles apologies em ve a la ment un episodi de Lo Somni, l’obra magna de Bernat Metge, escrita allà pel 1399. L’autor, un pre-humanista segons com es mire i a qui es pregunte, planteja al tercer llibre un conflicte curiós: el protagonista, alter ego de Metge, es declara enamorat, malalt d’amor, i provoca així la sàvia resposta de Tirèsies, l’endeví de la Tebes clàssica, transformat per dues vegades primer en dona i després novament en home.
Per què conte tot això? No és un excés estúpid de retòrica, o millor dit sí que ho és, però encara no, perquè allò retòric comença quan el personatge clàssic li explica per què no ha d’estar enamorat: “O, com est foll (...) e de leugera creença. No saps què són dones tan bé com jo. Són açò paraules de home qui amb sciència e haja legit tant com tu? Lexa semblants coses a hòmens oçiosos, vans e il·literats, car lo teu enginy no·s deu distribuir e amor. Pus altes coses li són degudes”. Ja ho veiem, deixa semblants coses a homes illetrats..., incultes, perquè no són dignes del savi segons quines conductes.
En el passatge de Metge la “pesta” és l’amor, un distanciament que, en el cas de la intel·lectualitat contemporània, es va trencar fa temps. Almenys en part. Ara el savi, per dir-ho així, ja pot dedicar-se tranquil·lament al sexe sense veure perillar la seua condició d’oracle. No cal ni apropar-se a la majoria de grans novel·les contemporànies per veure amor platònic o carnal o les dues coses alhora pels quatre costats, fins i tot moltes obres mestres sublimment pornogràfiques. Malgrat això, l’alerta resisteix, la passió carnal representa encara, en certa manera, la pèrdua d’autonomia intel·lectual –mireu com li costa a James Bond acceptar les seduccions.
            Hi ha un mur, però, que encara no ha caigut. Tants segles després, encara veiem exhibit amb tota la seua força eixe menyspreu pels “il·literats” que escriu l’autor català. Un menyspreu explícit pels incultes, “la gent”, la “massa”, a anys llum de la sublimitat de pensament del savi contemporani, parapetat darrere de columnes d’opinió de diari. Un distanciament de la resta, un allunyament de la societat justificat suposadament perquè als esperits intel·lectuals “pus altres coses li són degudes”. Potser, després de tot, els savis no han canviat tant. 

dijous, 8 de maig de 2014

Estellés no cap en un sonet

No ens falten, els versos. Mai no ens han faltat. Aquest país haurà estalviat en alegries segons a qui preguntem però mai va escatimar en poesia. País de poetes? Algú va dir que sí i que això explicava molts dels nostres fracassos. No són els debats eterns, en tot cas, el que importa en aquestes línies. Importen els poetes. Ara i ací, se’m venen al cap uns quants dels qui encara –i gràcies– omplen planes de paraules: Piera, Sòria, Montaner. I més. Molts. Moltíssims. Alguns, com els citats, d’una qualitat més que contrastada. Malgrat això, de vegades sembla que només n’hi haja existit un poeta valencià. Sí, evidentment parle de Vicent Andrés Estellés. No és cap casualitat, la seua ombra és immensa, la poesia valenciana, una o una altra si parlem d’abans o després que ell es decidira a escriure. És per això que resulta molt comprensible que encara en ploguen les versions, musicals o teatrals, les reedicions o, fins i tot, algun inèdit quan s’alineen els planetes.
Mai sobrarà, Estellés. Faltarà, en tot cas, coneixement i reconeixement a la resta de poetes, i això, és clar, ja és cosa nostra, no seua. Per tant, només podem saludar cada nova pàgina seua editada o reeditada. És el cas d’El procés (Bromera, 2014), un poemari relativament curt, concebut a mitjans setanta, clàssicament farcit de sonets i prologat al seu moment per un Alfons Cucó que els qualificava de “nocturns i desolats”. No podria haver-ho dit millor. Són versos nocturns, efectivament, fets de nits i nits: “Em sé, com mai, abandonat,/ i sóc conscient de la nit”. I també, sí, desolats: “Nàufrag, et saps, en desconhort/ i sense enviar cap missatge/ dintre de l’ampolla, mar enllà”.
Ací i allà, s’intueix l’Estellés més conegut, el que acaba en -ment i s’abona als torrents de paraules. S’intueix, només. Perquè la forma l’estreny. El sonet imposa un motlle on encabir les paraules. Per tant, evidencia també una tècnica, un domini de la llengua. Però també encorseta. I més a poetes com el de Burjassot, amants de les cataractes de paraules. És per això que mai passà a la història pels seus sonets. Pels d’El procés, tampoc. Són bons versos, –i tant!–, ara, no són el millor Estellés. No són aquell monument que apareix quan deixa a una banda els motlles i escriu com es vomita, inconteniblement, sense regla. Potser per tot això les últimes composicions sembla que se li escapen de les mans, rebels, de cara a un futur de llibertat que ansiava, ingovernable, poderós. Uns últims poemes que ens fan recordar, una vegada més, com si ho haguérem oblidat, que no, que ell, després de tot, no cap en un sonet. 

dijous, 1 de maig de 2014

Heysel: fantasmes a Brussel•les.

"Arrête toutes les horloges"
El futbol és memòria. En la meua vida només he conegut dues persones que sentien la Juventus com una pàtria. I que així la recordaven. El primer, Lorenzo, un italià de Fermo amb qui vaig veure cada minut d’aquell 5-0 de Guardiola a Mourinho mentre ell em repetia, com si resara el Rosari: “troppo Barça, Carles, troppo Barça”. El segon, Giuseppe, nascut a Messina però veí de València des de fa uns anys, i una d’aquelles persones que primer s’estimen el seu escut i després, si pot ser, el futbol sencer. La memòria juventina de Lorenzo només arriba als primers versicles d’un Del Piero adolescent. La de Giuseppe va una mica més enllà. La seua arriba a Heysel.
         Els amants de les sentències dirien que potser hi ha dos tipus aficionats de la Juventus, els que van viure la tragèdia Heysel i els que no. O dos tipus d’aficionats del Liverpool, els d’abans i els de després de Hillsborough. Ho ignore. L’únic que sé és que fa unes vesprades, quan vaig dir-li que me n’anava a passar uns dies a Brussel·les, Giuseppe només em preguntà si aniria a Heysel. No ho sabia, i així li ho vaig dir. “Me acordaré toda la vida”, diu de sobte, amb aquell castellà d’accent sicilià insubornable: “Mi padre me dijo: ‘a la cama, no hay ningún partido que ver’”. I calla uns segons i torna a dir aquell “me acordaré toda la vida” fúnebre i potent. “No, no vi el partido aquella noche”.
       El partit que no va veure es va jugar el 29 de maig de 1985 a l’estadi de Heysel, Brussel·les, i va enfrontar la Juve de Platini i el Liverpool de Dalglish i Rush en una final de la Copa d’Europa que no es recordaria pel campió. “No se tenia que haber jugado”. Ho diu i ho repeteix mirant el got de cervesa. Abans del xiulet inicial havien mort aixafats 39 aficionats, la majoria bianconeri, després d’un atac de pànic i estampida posterior provocada pels hooligans red. El partit que no va veure va coronar la Juve amb un gol de Platini entre fantasmes. De penal.
         El futbol és memòria. I la seua recorda allò amb gust a cendra. Quan, uns minuts després, comentem el duel per la Premier Leage entre el Liverpool i el Chelsea del cap de setmana, només em diu, sec, que “ojalá pierda el Liverpool”. Sap de sobres que potser no és just, ni racional, que tot és més complex, però no hi pot fer res. Liverpool, per a ell, vol dir Heysel. No ho pot evitar. Malgrat tot. Malgrat que, en el fons, com deia Nick Hornby al seu inoblidable Fever Pitch: “Heysel was an orgnic part of a culture that many of us, myself included, had contributed towards”.
"Mens sana in corpore sano"
         A Heysel s’arriba amb el tramvia número 51. Si l’agafes a la Porte d’Anderlecht, al Boulevard de l’Abattoir, són 19 parades fins l’estadi que es diu oficialment Rei Bandouin, en francès i en flamenc. L’estadi de Heysel. Jo no complete les 19 estacions perquè a la que fa 18 el tramvia vol avançar però un cotxe també i aleshores soroll de fractura i una frenada en sec i tots baixant ordenadament a contemplar com la taca d’oli s’escampa per l’asfalt. Per sort per a mi, una de les quatre torres amb els focus que il·luminen la gespa s’intueix ja a uns centenars de metres. Només em cal caminar uns minuts.
         Des de la tanca que rodeja el parc protector de l’estadi ja es veuen les graderies. Regna una calma centreeuropea, sense histerismes. En creuar les reixes una estàtua volgudament clàssica em diu amb el dit en alt Ment sana in corpore sano i una altra més llunyana i més agnòstica no em diu res mentre evoca alguna idea que no trobe. L’entrada principal al camp, la de tribuna, està només a unes passes, i torna al classicisme amb deu columnes simètriques i dos relleus a esquerra i dreta, un d’aquests que representa cinc futbolistes al voltant d’una pilota colpejada per la cama esquerra d’un d’ells –és curiós, els déus sempre juguen amb l’esquerra. La porta està tancada a pany i clau, o això sembla. Prove de rodejar el perímetre. A la dreta, la tribuna acaba en una reixa metàl·lica darrere de la qual s’entreveu el camp, els dos amfiteatres i les tanques que encara separen les graderies de la gespa, com en aquells estadis dels anys vuitanta. Però no hi ha ningú, allà dins.
         Silenci, només. A fora, dos xiquets juguen a futbol amb ànsia mentre son pare llegeix el diari, distret, assegut a un dels bancs de fusta repartits pels voltants mentre dos cotxes creuen el parc lentament. Prove a l’esquerra, passe per davant d’un mur amb tres plaques amb indicacions fins que arribe a una finestra oberta. S’hi apropa un treballador per a dir-me que l’estadi no és visitable, que si vull puc telefonar a un número i esperar que se’m concedisca una reserva per a una hora concreta. Me’n vaig i torne a aguaitar entre les tanques metàl·liques. Les graderies, els sostres, les torres d’il·luminació rovellades, les porteries, la gespa.
         Decidisc que ja n’hi ha prou i comence el camí de tornada. Passe novament per davant del mur de rajoles color argilós d’abans. I per aquelles tres plaques. Però ara m’hi fixe. Dues indiquen la secció del camp. La del centre no. La del centre és l’únic monument de tot l’estadi que recorda la tragèdia del partit que el meu amic Giuseppe no va veure. “1985-2005. ‘Pareu tots els rellotges’ de P. Rimoux. Inaugurada el 29 de maig per Freddy Thielemans, alcalde de la vila de Brussel·les, en homenatge a les 39 víctimes de la tragèdia de Heysel”. I després el cognoms. I després els noms. És tot.
         Els repasse tots. Acerra. Bali. Bos. Bruschera. Fins 39. En el fons, pense, no em diuen res, de concret. Només un pes difús, profund, desdibuixat. El dolor, ben mirat, és intransferible. Faig un parell de fotos. Em gire un moment per comprovar com el pare continua llegint el diari i els fills corren darrere de la pilota. Doncs ja està. Quan creue la reixa faig una última mirada enrere. No, no vi el partido aquella noche. Potser, després de tot, va fer bé, el pare de Giuseppe. 

dijous, 24 d’abril de 2014

CNT: de la glòria a l’oblit

Quan pensem en els anys 30 i en la Guerra Civil hi ha dos colors que no podem obviar. Roig i negre. Mocadors, banderes, gorres, camions i esperances creuades en diagonal en milers de fotografies. Els colors de l’anarcosindicalisme. El moviment anarquista fou, no debades, una de les forces amb més múscul humà i organitzatiu d’una dècada que acabaria en una massacre. La CNT fou, és cert, la gran central sindical dels trenta, amb milers i milers d’afiliats i una presència imponent al carrer i als centres de decisió política. Quaranta anys després, però, de tot allò no quedava res, o quasi res. El roig i el negre havien passat de la glòria a l’oblit.
           D’aquest viatge al silenci, n’hi ha proves. Teresa Abelló n’ha rescatades un bon nombre a LA CNT. Papers d’exili i clandestinitat (Afers, 2014), una obra que explica els perquès de la desintegració de l’anarcosindicalisme. Els papers rescatats són una joia: pamflets, documentació interna, manifestos... Ara se’ns presenta una selecció, parcial però representativa,  provinent del fons de la CNT custodiat a la Biblioteca del Pavelló de la República. Una selecció que permet constatar de primera mà una ideologia, una època de poder i d’il·lusió, i dibuixar el món posterior que s’afonava.
Els problemes començaren aviat. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, concretament: una guerra civil dins la Guerra Civil. Aquells enfrontaments entre anarcosindicalistes i forces del govern marcaren la davallada de la Confederació, així com la desaparició del POUM o la depuració de l’UGT i del Partit Socialista. Més tard, la pèrdua de la guerra, simplement convertí en tràgica una situació ja complicada. Començaren les baralles: l’exili que alçava l’essencialisme i els anarquistes a dins de l’Estat entre la supervivència i el pacte. I mentrestant aquella postguerra que no acabava entre atemptats frustrats a Franco i l’esperança d’una intervenció internacional que s’esvaïa a poc a poc.
El declivi era un fet. Durant les dècades de 1950 i 1960 s’agreuja. “Repressió, crisis internes, els canvis generacionals, la incomprensió de la nova realitat que vivia Espanya, la manca d’uns nous plantejaments polítics”, tot allò, diu Abelló, condemna la CNT a la testimonialitat, el silenci parcial, l’existència a penes. Malgrat tot. Malgrat també a aquells grups subversius que rebrollaren entre finals dels 60 i els 70, amb pinzellades llibertàries, però allunyades de l’anarcosindicalisme. És el cas del MIL de Puig Antich, assassinat per la dictadura. Després de tot, eren, ja, altres temps.
         Del poder a la derrota, de l’esperança al desencís, de la supervivència a la mort d’inanició. Tot en vora quaranta anys. Ja ho hem dit. Ells ho escrivien. “La hora de nuestra libertad está cerca” resava un document de 1945. Pur miratge.  Ja arribaven les primeres tensions, les escissions, les crides a la puresa ideològica i la concòrdia posterior, de mera supervivència: “Somos el todo que se cubre con la honrosa insígnia. El exilio y España; somos la única Confederación Nacional del Trabajo; el solo Movimiento Liertario”. Mentrestant, queien les crítiques als governs republicans a l’exili, l’esperança es diluïa i els anys passaven fent dels crims franquistes una història impune i de la memòria una subversió.
Els fronts, però, eren encara molts, la lluita de la CNT –i de les successives sigles– era contra el franquisme, però també contra el capitalisme de les democràcies occidentals i el règim que encarnava la URSS: “Las aves de rapiña, los promotores de la guerra, moscovitas, americanos, vaticanistas, etc., han de ser expulsados del suelo español”. Una batalla que no cessa amb els anys, com tampoc els odis ancestrals amb els comunistes: “los BURRILLO, BARCELÓ, LÍSTER, CARRILLO, PASIONARIA y demàs detritus de burdel. Ellos asesinaron también en el frío invierno del 36 al luchador y libertario DURRUTI”. Implacables.
         Amb el temps, el moviment entén que s’imposa una renovació, noves maneres de lluita que asseguren el futur. Deixar enrere l’omnipresent guerra era una de les premisses: “Los que no hayan comprendido todavía que hay que echar doble llave al espectro de la guerra civil y que hay que mirar a la realidad tal como es, están perdidos para toda tarea constructiva y fecunda”. Malgrat tot, la decadència, ja ho hem dit, era un fet. Ni les crides enceses dels setanta ni les accions directes de grups com el MIL revertirien un procés de minva de la presència dels sindicats llibertaris a les fàbriques, en favor d’altres amb noves estructures i forces. Nous temps. Noves derrotes. La CNT havia perdut.