dissabte, 20 de setembre de 2014

Montgó

No m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta. Quede mirant-me-la uns segons. Està feta amb càmera aquàtica, amb una qualitat tan baixa que sembla de fa trenta anys. Jo hi aparec, però només de coll per amunt, al cantó inferior dret. Estic rodejat d’aigua salada del color que té la mar a les fotos velles, també hi ha petites ones que em peguen voltes, mentre formen remolins i corrents. El clic de la càmera n’ha captat dues en el moment just en què salten i xoquen en l’aire, llançant escuma blanca al vent, inevitablement immòbil. Però tot açò, jo, la mar i les seues ones, només representa una petita línia blava a la part inferior de la imatge, que xoca contra una platja sencera d’esmolades roques rogenques, que amaguen foradets per on entra l’aigua per crear coves i grutes de revista d’agència de viatges. Al fons de la platja, visible entre el meu rostre i l’escuma blanca caçada volant, hi ha un home ros amb la pell blanca, amb pinta d’alemany, que espolsa una tovallola. Al seu costat es mouen, encara que en realitat no perquè estic parlant d’una fotografia, altres persones més, entre elles un adolescent que trau pit mentre observa les seues amigues banyant-se i una senyora que amb la mà al front, suposadament com el vigia de Colom quan va “descobrir” “Amèrica”, fita la mar que es perd fora de la imatge. Més enllà de tot això, de les ones i de l’escuma i dels adolescents, es veuen tres o quatre xalets entre les arbredes d’una muntanya que s’estén per la línia de la costa fins caure a la mar en successius penya-segats. El verd de les faldes que s’inclinen cap a l’aigua porta fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, entre els quals deuen amagar-se les sargantanes i els conills. A un dels cims de la muntanya, tocant el cel, s’erigeix una torre de pedra, d’aquell segle XVI en què els pirates barbarescos dominaven les aigües del Mediterrani i els ajuntaments construïen a corre-cuita alguna defensa probable contra un atac segur. No puc sentir-ho, però entre els senders invisibles que arriben al bastió hi deu regnar l’olor de romaní i de salabror propera, i la terra ha de ser roja i polsosa, d’aquella que cobreix les sabates amb una fina capa al cap del dia. La torre dibuixa una silueta neta i una mica solemne contra el cel que pinta la meitat superior de la fotografia amb blaus pàl·lids i núvols fins trencats pel sol suau de les sis de la vesprada. Tampoc no puc sentir-ho, però fa calor i bufa una brisa continguda, un vent suau que no es desbocarà fins el capvespre.
            La meua mirada, la del jo d’ara mateix, la del de fora de la fotografia no la del de dins, continua l’ascensió pel paper i arriba al límit de la fotografia, allà on els núvols es perden, i s’acaba aquella vesprada, aquell instant en què algú va decidir donar-li al botó de la càmera mentre movia les cames per mantenir-se surant. Els meus ulls tornen al cap que sobresurt de l’aigua, al cap del jo de la fotografia, d’aquell jo que en realitat ja no sóc jo – encara que això ja seria domini de la filosofia. Com en quasi totes les meues fotos, somrisc molt, amb un gust de sal als llavis que només puc imaginar i el rostre mig amagat darrere els cabells mullats que em cauen pel front. Entre aquesta munió de pèls arrissats hi ha unes ulleres de bucejar, que m’he posat per llançar-me a l’aigua i m’he llevat per eixir millor en la foto. L’aigua m’arriba quasi a dalt del coll, però tanmateix somrisc, no m’importa, vull somriure encara que em trague dos mil litres d’aigua salada. Mentre em mantinc a la superfície ignore que un dia de setembre trobaré aquella foto i ho contaré a les onze de la nit, com ignore què fer quan isca de l’aigua. Potser fins i tot no sé que l’estiu no és etern i un dia s’acaba, que torna l’any següent però que ja no som els mateixos. Per una dècima de segon el meu cos només pensa en moure els peus i els braços frenèticament perquè les ones no el sobrepassen. A la superfície, en eixe instant, només somrisc, moltíssim. Ignore, també, que tot allò un dia es cremarà. L’instant, jo, l’aigua salada, i també  els fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, els conills i les sargantanes. Va ser fa poc. Aquell incendi del Montgó. No, no m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada