Literatura dominant

Dins Caràcters, núm. 66

Vivim dels tòpics. El de “literatura universal” n’és un. I dels més estesos en el gremi de les lletres. El tema no és nou ni probablement agradable, però a ningú hauria d’escapar-li que allò que quotidianament i amb impunitat total anomenen “literatura universal” no deixa d'actuar, en bona mesura, com una mena de sinònim elegant de “literatura occidental, de classe benestant, imperial i masculina”.

            No per evident deixa de ser clamorós. Si és de veres allò de “les idees dominants són les idees de la classe dominant”, no deixa de ser-ho aplicat a les lletres. Si ho pensem, la literatura que la rutina anomena “universal” ha estat sempre, en bona mesura, la literatura dels països occidentals, que són – oh casualitat – els dominants. Al seu torn, la literatura d’aquests ha estat, principalment, la de la seua classe adinerada, poderosa. I, per suposat, la literatura de la classe amb possibilitats econòmiques de permetre’s escriure ha estat principalment masculina en un món patriarcal, i escrita en llengües imperials en un món solcat pels seus exèrcits.

            He dit contretament “en bona mesura” perquè les excepcions existeixen – i tant! –, però no se’ns pot escapar, en fullejar una col·lecció qualsevol de “La millor literatura universal”, amb noms com Homer, Virgili, Dant, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Voltaire... que la immensa majoria d’ells hauran estat homes, de països i llengües poderoses al seu temps, occidentals i amb possibilitats econòmiques per llançar-se a escriure. No hi haurà massa autores, sobretot abans del segle XIX, ni tampoc molts pobres, i menys escriptors àrabs o asiàtics.

Evidència, sí, mil excepcions i matisos també, i més des del XIX fins avui. El tema, tot plegat, demanaria més línies. L’únic que fa una mica de mal, però, són víctimes de tot allò, els exclosos de la veu de la història. Una probable majoria, per cert. Costa no pensar en totes les paraules que no es van escriure mai. Sense dramatismes, és clar, però també sense tòpics autocomplaents. Aquelles històries que van acabar, finalment, a la claveguera de la història de la literatura, o a aquelles altres que podien haver arribat a més ulls si no haguera estat pel pa, lloc, gènere o llengua equivocats. I és que la literatura, al capdavall, no fa presoners.

No dic tot això amb pretensió de novetat. No ho és. Ni molt menys d’exhaustivitat o revenja. Simplement, es tracta d’una molt humil generalització que se’m va ocórrer fa uns dies en passar, distret i sense ànim aparent de dogma, per davant de l’aparador d’una llibreria.