dijous, 30 de maig de 2013

Aquell valencianista furtiu de Las Provincias

La immortalitat mai és del tot justa. Els bustos en marbre i les apologies es reparteixen en dosis volubles, de vegades capritxoses, però sempre hostils amb els individus sense bandera, aquells que acaben per no caber en cap uniforme, i intenten debades remar en un no man’s land imposat per les circumstàncies. Martí Domínguez i Barberà és un d’aquells maltractats per no encaixar del tot en cap motle. Periodista valencià abans de tot, d’una sòlida trajectòria que creua bona part del segle XX, no ha trobat en la posteritat el reconeixement reservat a altres cabdills més amables als bàndols. Potser per això mateix, per haver nascut en un país massa amant de les histèries i les batalles fratricides.
Hi ha, però, qui encara reivindica la seua memòria d’inclassificable, Nel·lo Pellisser ha volgut fer-ho en El solc de l’escriptura. El discurs mediàtic de Martí Domínguez i Barberà (PUV, 2012), on ha analitzat la seua figura a través d’una obra tan completa com poc estudiada. Martí Domínguez, conservador i catòlic, fou sempre fidel a unes “actituds, més que adscripcions ideològiques” segons Pellisser, entre els quals també hi ha havia un valencianisme visceral, hereu de La Barraca de Llorente i de la Dreta Regional Valenciana de Llúcia, que mai va reprimir, ni quan li portà problemes. Un valencianisme d’horta i flors de taronger que va quedar plasmat en obres com Alma y tierra de Valencia o en tantes i tantes peces d’aquell “periodisme sense urgències” del fill d’Algemesí.
Pellisser és tan detallista com manen els cànons acadèmics però raonablement fresc a estones, fins on permeten aquests motlles. En d’altres moments, però, cau en una teranyina teòrica potser innecessària, sobretot a les introduccions dels diferents temes. Un detall mínim, però, al costat del rigorós anàlisi que ens ofereix. Un treball exhaustiu, que estripa des del lèxic a la sintaxi de Domínguez, sense deixar de banda la seua omnipresent ironia o la variació temàtica de les seues peces, pendents de manera creixent pel seu país. I sense oblidar tampoc el detall monumental que els llibres es fan de llibres, i per tant repassar la llista de mestres i influències del periodista valencià.

L’estada a Las Provincias com a metàfora inevitable
Malgrat ser estudiant de dret, Martí Domínguez va tastar aviat el periodisme en publicacions locals com Llevant, a la seua Algemesí, però va ser a Las Provincias on trobaria una estabilitat i la consolidació de la seua tasca. De fet, potser la seua estada de 1949 a 1958 al capdavant del diari Las Provincias és la metàfora perfecta de les actituds de Domínguez i la seua suau evolució, des d’aquells abrandats discursos sobre l’Espanya eterna, tan hereus del 98, passant per un filofeixisme fruit de l’època, fins un valencianisme “crític, liberal i democràtic”, com el qualifica Pellisser.
Hi ha certs indicis per a pensar-ho. La seua feina en el diari del cap-i-casal, aquell que havia dirigit Teodor Llorente, el seu mestre en la distància, va alçar mil i una suspicàcies en un règim franquista al·lèrgic, com tots els governs espanyols, a tota mostra d’identitat que no fóra la castellana. És digna d’esmentar la incorporació al diari, a iniciativa del mateix Domínguez, de veus de la cultura i la literatura valencianes com Carles Salvador o Ernest Martínez Ferrando. I tampoc cal oblidar que la primera menció a un treball de Fuster apareix justament a Las Provincias. Casualitats? Cap ni una.
Això, però, són pinzellades innòcues al costat de la seua ruptura final amb les autoritats, per la seua crítica a la desatenció per part del govern espanyol després de la riuada que assolà València l’octubre del 57. Un conflicte on uns veieren massa “localisme” i clara “oposició”, i que va fer esclatar uns estires i arronses amb les autoritats i la seua santa censura que ja venien del 1953, any del primer dels expedients al periodista. Domínguez acabà per presentar la dimissió davant les pressions oficials.
Com sempre, tossut, enèrgic, i incòmode per a tots. De fet, el cas de la riuada fou la gota que féu vessar el got de la inquietud del règim per l“exacerbado regionalismo” que propugnava la capçalera valenciana, segons un govern paranoic personificat en el seu delegat provincial. Especialment histèric es mostrava en la persecució de la llengua: “el incoveniente de que sin razón especial, aparezca en la Prensa diaria y, tan señaladamente el empleo del valenciano”. Pecat capital a totes llums.

Oh llengua dels meus pares, que s’aferra a no morir!”
La llengua que li parlaren a casa marcà bona part de la seua vida, cosa que deixa del tot clara l’assaig de Pellisser en una de les seues parts més interessants i lleugeres. L’estima de Domínguez per la seua llengua era sincera i visceral però també radicalment coherent. Ho va demostrar des dels seus poemaris a les publicacions on va treballar, amb de totes les limitacions i diglòssies que vulguem però amb l’obstinació transparent del convençut. De personalitat a prova de bombes, fou un abrandat defensor de la unitat de la llengua durant una transició en constant atac de nervis, una unitat que Domínguez no veia “renyida amb les particularitats morfològiques i fonètiques que presenten en la pràctica les parles dels valencians, catalans, mallorquins, etc”.
Clar. Evident. Massa i tot potser. Alguns no el van comprendre, obcecats, els uns, en purismes paranoics, en molts casos sense base històrica, o perduts, els altres, en secessionismes equivocats des de l’arrel. Per això no dubtava a col·locar-se amb els “lingüístas más tridentinos y fabristas”, la mèdula dels quals compartia “en todo lo que sea no cerrarse a otras formas potables valencianas o mallorquinas”, que no eren més que variants com les altres, i no “dialectos, pues tan dialecto es el de Ruzafa como el de las Ramblas”. Unitat i diversitat més enllà del sant pare Fabra – “el punt de partença junt amb els clàssics, però no la meta” – una suma perfecta però difícil quan les banderes guanyen al seny, i és que aquell conflicte no era més que una orgia política. I ell ho sabia.
Potser per això intentà posar la pau impossible fins que perdé les ganes i la veu. Pel camí, però, deixà unes últimes fiblades d’un sentit comú que convindria recordar de tant en tant, quan alguns trauen a passejar fantasmes estúpids: “Que nuestro concepto de la unidad idiomàtica – nunca uniformidad – sea más flexible, más rico, que la concepción que rige en el germánico París de Richelieu, o en el Madrid de la Meseta, de los Austrias y de los Borbones, dos dinastías de tierras adentro”. I el barret que torna al seu lloc després d’un sonor chapeau!.
Qui sap si Martí Domínguez i Barberà és tan incòmode com el mateix Llorente justament per això, perquè ens fa veure que la dreta d’aquest país no sempre va ser com és, i, el més important, que no existeix cap llei natural que la decante a l’autoodi i a l’anticatalanisme més irracional – que amaga, en el fons, un espanyolisme antivalencià clar i ras. Qui sap. Ell, en tot cas, era un valencianista de dretes, conservador i catòlic, però infinitament genuí. Amb les contradiccions que vulguem i que trobarem de segur perquè per sort encara no ha nascut l’home pur i perfecte ideològicament. Un valencianista que es mereixeria, de tant en tant, una mica més d’atenció. Tot açò, però, són només paraules al vent.


dimecres, 22 de maig de 2013

Sabràs el que volen dir les Itaques


Els desigs són de vegades viscerals. Quan passem l’última pàgina de la traducció de l'Odissea (Proa, 2011) de Joan Francesc Mira, desitgem instantàniament haver après grec clàssic en algun moment anterior de la nostra vida, algun moment que vam perdre o guanyar fent una altra cosa molt o poc respectable. En el meu cas, si els déus o l’adolescència m'hagueren portat a conèixer la llengua d’Homer i a gaudir-la, podria parlar ara mateix amb una certa i mínima autoritat sobre l’art de traduir de Mira, sobre els seus encerts o no, i opinar lliurement sobre la seua tècnica, amb la consciència tranquil·la. Però no puc, sóc d’eixa majoria de lectors per als quals ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ és un conjunt de signes indesxifrables, aquells pobres que només podran llegir Homer a través de la llengua en què ha estat traduït, en aquest cas el valencià literari, suau, melòdic, del benvolgut humanista resident a Castelló. Per tant, les meues paraules seran tan sols les d’un humil lector unidireccional de traduccions.
Els clàssics, aquells grans papers de la història, ho són precisament perquè no estan subjectes a la tirania de la novetat, perquè no es fan vells com nosaltres; les traduccions, per contra, sí. Cada una és filla d’una època concreta amb una llengua viva, sempre en procés de canvi, i per això, encara que no moren, les grans obres necessiten traduccions cada cert temps, en la llengua viva del moment, per a fer-se comprensibles i properes, sobretot properes. 
              Coses de (tots menys de) l’atzar, l'Odissea comptava ja amb dues traduccions a la nostra xicoteta llengua, habitant discreta d’un dels cantons d’Europa. La de Joan Alberic, eficient i encomiable, i la canònica de Carles Riba, inevitablement personal, fonda i enorme, però alçada als altars llunyans de la poètica. I calia renovar-les. J.F.Mira ho ha fet, baixant de les altures de la poesia pura una obra que originàriament fou una narració en vers, i, en conseqüència, dotant-la d’una – nova i vella – incomparable suavitat narrativa.
Traduir és escriure de nou. Per tant, els privilegiats lectors en grec podran, a més a més, indignar-se o llevar-se el barret davant una solució arriscada del traductor, jutjant la decisió presa amb l’original grec a l’altra mà. Però com deia, malauradament no és aquest el meu cas. Potser per això la comparació amb la versió de Riba, referent fins ara, em resulta inevitable. I és, tot s’ha de dir, un exercici molt saludable, a través del qual els mortals podem adonar-nos de l’empremta del traductor al text traduït, de la nova dimensió que li afegeix, d’allò que amaga o mostra, dels seus capritxos literaris i, és clar, de l’evolució de la llengua a través dels anys. A les seues versions, els dos tòtems de la literatura catalana hi queden retratats, fidels amb el seu estil, amb la seua personalitat. Només ajuntem per un moment un dels episodis més estimats de l’escriptor valencià, el de l’encontre entre Ulisses i Nàusica, i veiem les solucions que hi donen l’un i l’altre:
Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?
Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo.

           És Carles Riba, qui ofereix una peça dislocada sintàcticament a la manera poètica, perfecta formalment, però alhora densa per a un lector poc avesat a artificis literaris. I és que la Riba és la versió – magnífica – d’un poeta fill d’una època que ja va quedant enrere. Necessitàvem una altra, com la versió del valencià, qui ha volgut reivindicar sense dubte el fons narratiu de l’obra d’Homer, més enllà de formes i rimes.

Reina i senyora, als teus peus! Ets deesa o bé dona humana?
Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,
jo t’acompare a Àrtemis, filla de Zeus: ets com ella
exactament, en l’alçada del cos, la figura i la cara.

             De seguida captem la diferència, i amb ella el mèrit de tots dos. Llegir Homer a través de Mira es fa, així, del tot entretingut. I potser siga aquest l’aspecte més destacable de la traducció del valencià, perquè l'Odissea de Mira es llegeix amb una fluïdesa i una naturalitat a les quals no estem acostumats quan prenem un clàssic entre les mans. Ell, amant dels homers i dantes, n’és conscient, i ens brinda l’oportunitat de gaudir sense entrebancs dels qui van posar els ciments de tota la literatura europea posterior. Ell, J. F. Mira, qui sap més que ningú que traduir és impossible però imprescindible.

dimecres, 15 de maig de 2013

Quan al Rosselló es parlava català


Cada nació sembla necessitar els seus mites, símbols de tota mena, petiteses on emmirallar-se, pesants de tant sentiment i ideologia que porten a l’esquena, coordenades simples en la seua forma però complexes més enllà de la corfa. La Catalunya del segle XXI en té molts, de símbols, entre ells l’amable i vistosa barretina, que recorre des de celebracions folklòriques fins a solemnes tedèums identitaris. Un detall que, cal recordar, no hi ha estat sempre. Els símbols es creen, s’alimenten, es perden i es guanyen, es transformen, es construeixen fins a esdevenir concentrats d’essències pàtries, és a dir, de sentimentalismes i idees.
El mite de la barretina deu encara les gràcies a la inestimable col·laboració d’un dels grans de la literatura catalana de tots els temps, Jacint Verdaguer. Sense ell, potser l’amable complement haguera continuat sent això mateix, només una peça de l’uniforme diari de tantes persones. Però no va ser així, entre altres coses perquè se li llançaren damunt moltes de les inquietuds nacionals d’un segle XIX que acabava amb l’eterna incertesa, per a alguns, dels canvis de segle. D’això, en tingué molta culpa l’autor de l’Atlàntida, gràcies a un poema ara perdut enmig d’obres completes i homenatges i noms d’instituts d’educació secundària.
          Anem a les paraules. El poema de Verdaguer “La barretina. Cançó a l’últim barretinaire de França, dedicada al pintor olotí Don Joaquim Vayreda” és una de les grans empentes cap a la consecució del símbol. Per què? En primer lloc el subtítol és de per sí revelador, l’últim barretinaire de França ens col·loca, en principi, a les terres del Rosselló, protagonistes d’una de tantes intel·ligentíssimes i salomòniques divisions polítiques de la història: una ratlla en un mapa, és a dir, una frontera nova sobre un poble ja assentat. Més endavant, la presència del pintor olotí Joaquim Vayreda ens dóna altra pista, ja que a més de habitar a un dels últims pobles abans la frontera, va practicar, entre d’altres, la pintura paisatgística.
Així, ja tenim dos punts de referència, el Rosselló, una pèrdua que mena a la nostàlgia des del punt de vista nacional, i el paisatgisme del nord de Catalunya, un dels pilars de qualsevol sentimentalisme identitari. Les sospites es confirmen des de la primera estrofa, on el món floral en concret i paisatgístic en general estan ben presents, però només com a part d’una metàfora nacional: “des de Nàpols a Marsella/ no floria un port sens ella,/ era en terra flor vermella,/ en la mar coral del fi”. La idea és clara, des de Nàpols a Marsella és des d’un límit de l’antic domini català fins l’altre, invocats potser només com a reminiscència romàntica medieval, però en tot cas dominis perduts, de manera especialment dolorosa en el cas de l’últim, en què la frontera acaba per baixar fins els Pirineus. És ben a prop de la serra, en Olot, on el pintor Vayreda traçava pinzellades d’un paisatge que tenia previsiblement en la sang, la terra que no ha sabut mai de línies humanes, la natura que ens acara amb la nostra absurditat més acceptada: la frontera. Abans d’entrar en escena el Pirineu, però, Verdaguer fa servir uns versos de caire popular que repetirà regularment al llarg del poema i que paga la pena comentar:
          “Só barretinaire/ de Prats de Molló;/ me diuen cantaire,/ mes no canto gaire,/ mes no canto, no”. És l’últim barretinaire qui parla des de Prats de Molló, localitat ara francesa, acarada, a l’altra banda de la frontera, amb Molló, dins de la Catalunya estricta. Ja sabem què canta, o millor dit per què ja no ho fa gaire: simbolitza la pèrdua de la cultura al Rosselló en favor de l’oficialitat uniformista francesa, fet ja ostensible a finals del vuit-cents, i hores d'ara poc més que un fet consumat, atenuat només per un regionalisme vistós però buit de contingut polític en la majoria dels casos. Per això la següent estrofa és gairebé un plany:

Catalania és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: - No entenc la parla aquesta.
Lo Pirineu li contesta:
- Ni els d’ací són com abans.

          Introdueix, tot d’una, dos elements importants: el Canigó, muntanya simbòlica i més encara després del llarg poema del mateix Verdaguer, i la llengua. El cas d’aquesta última es desenvoluparà més endavant, i és un dels més reveladors del triomf de l’Estat-nació francès, perquè al Rosselló la llengua catalana es perd, i amb ella el fons cultural que transporta: “Catalunya, pàtria dolça,/ com se perden tes costums!”
         Tot seguit, però, fa un parèntesi en el plany nostàlgic que té el passat boirós com a ideal, per a introduir un altre lament contemporani, una mica menys nacional i una mica més social, on es mostra típicament reaccionari, com, d’altra banda, no podia ser d’una altra manera, donat l’origen social del poeta. Així, mostra eixe conservadorisme catòlic temorós dels canvis i les modes, i tot allò que faça pudor a progrés, que des de temps immemorials ha vingut, a ulls de la Península, des de França. Un detall important per a copsar la totalitat de l’amplitud ideològica del poema, no només centrat en la cultura i la llengua catalanes, sinó també en la tradició, d’arrel, a més de nacional, també social: “Si no vénen pas de França/ ja tos trajos no són bells;/ cada moda ton or llança/ per vestir-te d’oripells”.
          Però no oblida el perquè del poema, el lament per una nacionalitat que es dilueix enfront d’altres més fortes, una dissolució que té en la pèrdua de la llengua el seu punt àlgid. És quan llegim aquestes línies que poemes com el de Verdaguer ens poden ser útils, no ja com a confirmació del dany incorregible, sinó com a reconeixement del límit perillós que vam esquivar, uns millor i altres pitjor, i que es manté a dures penes a distància. Parle de la lectura amb perspectiva històrica, no tant focalitzada en el nacionalisme romàntic de Verdaguer, amb pilars com el paisatge o el passat medieval idealitzat, sinó de la comparació inevitable que se’n dedueix quan observem els progressos fets en aquest àmbit, com també la perillosa actualitat de les seues paraules: “Ja ton poble, Catalunya,/ fins oblida el seu parlar”
           És aquest el punt del poema, després d’un plany històric, un lament lingüístic amerat de resignació contemplativa, on Mossèn Cinto explicita el simbolisme de la barretina. És ací on la carrega de totes les paraules que ha vessat, on li dóna el sentit que ell vol: la pàtria antiga, catalana, tradicional, conservadora, que es dilueix enfront el poder dels estats que es consoliden i el progrés de què fan bandera. Un símbol de la Catalunya nostàlgica, la reacció paisatgística i el reaccionarisme beat, que traspua, tanmateix, sentiments derivats d’un fet històric evident i ben trist: “Puix te’n vas, oh barretina,/ de Conflent i Vallespir,/ com pel maig la clavellina;/ no hi tornaràs a florir?”.
          El barretaire canta poc, diu Verdaguer, molt poc a les possessions de l’Estat francès, però el mal no es queda allà: “Mon ofici és mort a França/ i en Espanya morirà”. Posa el dit en la nafra, si fins ara s’havia lamentat per la pèrdua consumada però prèvia, ara entreveu, com no podia ser d’una altra manera, un futur si més no complicat, però que es desenvoluparà de forma diferent a l’esperada pel religiós, justament pel pas del plany a l’acció. Amb noves metàfores florals descabdella unes quantes estrofes més de pessimisme, centrades de nou en la pèrdua, la dissolució, i en una irreversibilitat agreujada per l’exageració poètica, que gràcies a certes sublimitats, no es va acomplir del tot en una història que encara fem.

Fui barretinaire,
mes ai!, ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.


dijous, 9 de maig de 2013

Les memòries del poeta del record

En realitat, Vicent Andrés Estellés va fer com tots els qui algun dia agafen un teclat i comencen a escriure, és a dir, fabricar unes inconscients, llargues, irregulars, vitals memòries. Tant és si ho feia amb els versos que li concedirien la posteritat. Un dia, però, es va asseure a escriure unes memòries d'aquelles com manen els cànons: amb el títol a la portada. Ara les podem llegir, són Animal de records (Bromera, 2013), el llegat d'Estellés en prosa. Inevitablement, sonen a redundància, a cada línia pensem “això ja ho hem llegit en alguna altra banda”. I sí, és cert, ho hem llegit als seus versos, que ara estira i eixampla, anys després, en la fonda mirada enrere del jubilat a la força.
            Com a tots els poetes que s'entesten a escriure en prosa algun magne paper pretessament narratiu, a ell també se li escapen les metàfores per les mànegues de la camisa. En una primera part, el “Tractat de les maduixes”, Estellés observa espectres, ací el pare, allà la mare, allà també la tia i més enllà aquell veí d'una infantesa que domina pàgines i pàgines. Són els seus, la família, la gent del poble, del seu, els qui el van fer com eren, evocats en imatges discontínues. 
            Entre línia i línia, s'escola la confessió: “Escriu fill, escriu, encara que tan sols siga per mi... I és per ella, sols per ella, que continue escrivint, fent llibres, embagulant folis i més folis”. Ho escriu tot amb la pena amb què es contempla allò immòbil. És la nostàlgia, la mentida del passat, sabuda i expressada amb una senzillesa sublim: “Abans tot era més senzill, no dic que millor”. Estellés fa desfilar bocins de records grisos, clars, granítics, boirosos, de dies llunyans i “humils”. Unes memòries, doncs, parcials – com totes – però volgudament fragmentàries.
            Hi ha moments que es repeteixen com una obsessió, arrapats a la memòria: la mort de l'oncle, la mort del iaio,... I és que qui mira enrere es troba amb la mort. No pot ser d'una altra manera. La d'aquestes pàgines és una mort concreta, perquè Estellés no s'estimava del tot les majúscules i les abstraccions, només uns instants, unes mirades, uns ossos, unes despulles familiars, uns silencis xicotets i densos.
            Ací i allà, hi ha racions de sexe, paraules d'aquelles que el feren pícarament famós, versos que en poesia passaven encara per eròtics però ací, quasi lògicament, esclaten en pornogràfics. En poesia, Estellés ostenta pocs eufemismes; quan narra, cap ni un.
             En la segona part, “Els Quaderns de Bonaire”, formats per escrits de circumstàncies, Estellés incideix sovint en el seu estil assagístic, de sobres potable: “En tot cas, sóc un escriptor absolutament i deshonestament asistemàtic. Mai no he pogut seguir cap sistema”. Hi ha, en aquests textos, l'obsessió pel menjar de qui en sap una necessitat sagrada, unes pàgines en què costa no veure darrere a Josep Pla, callat, assentint silenciosament a cada afirmació reaccionària del poeta: “La pobresa d'imaginació de les gents és clamorosa, i el resultat és que cada vegada es menja menys arròs i menys pa”. Sí, abans també plovia més i els esquirols volaven entre les copes dels arbres de punta a punta del país. Què hi farem.
            La llengua fresca i genuïna de l'Estellés poeta es torna aquestes memòries, de vegades, menys espontània, amb tics d'una època que venerava el model oriental del català que tant promogué Fuster. Només de vegades, això sí, perquè en general, les memòries d'Estellés s'erigeixen en un torrent de moments que vencen l'oblit, com la galtada a del professor i el pare que en saber-ho encara decididament, imperialment, el camí de l'escola on el seu fill no tornaria mai més.
             Animal de records són episodis discrets i inoblidables, observats i escrits des d'un enyor “salvatge” però estranyament estoic, són les memòries del poeta del record que era Estellés. Per al seu devot lector, seran sense dubte un altre paper a venerar, una mica més exòtic i perifèric de l'acostumat, però igualment poderós. No és d'estranyar, això, al capdavall, són unes línies més del poeta valencià que va arreplegar la veu de tot un segle.

dijous, 2 de maig de 2013

Pensar el País Valencià, encara?

Si pensar el país fóra un esport olímpic, els valencians tindríem serioses opcions de dinamitar el medaller amb quatre o cinc medalles d'or i altres tantes de plata i bronze. No és així, i ens hem de conformar amb continus debats de sobretaula, atacs d'histèria, articles d'opinió als diaris, i algun assaig de tant en tant.
           L'exegesi pàtria compta, entre nosaltres, amb una salut de ferro. Com a poble sense estat i en continu conflicte identitari, els valencians – alguns, almenys – vivim obsessionats en trobar la resposta a la pregunta ancestral: què som? I a d'altres consegüents: per què o per què no, i un etcètera de paranoies. No hi ha remei. Tampoc no en som els únics, fins i tot sacres estats europeus amb bandera i exèrcit i legions d'historiadors cremen el seu temps en la reflexió nacional.
           En el nostre cas, deia, és inevitable. El País Valencià és un magma confús identitàriament, un país perplex, encara. I complex. Així, no és casualitat que les anàlisis totalitzadores no ens hagen funcionat mai. Les sentències categòriques amb posat dramàtic no valen, en el nostre cas, ni la tradicional i fúnebre “Valencia es España”, ni altres propostes més poètiques: “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. El debat va, irremeiablement, molt més enllà.
            Encara cal pensar el país. L'alternativa és la complicitat amb un relat oficial que fa ja temps que naufraga. No semblen massa disposats a aquest silenci els diversos autors de Nació i identitats. Pensar el País Valencià (Afers, 2013), un volum col·lectiu que torna a posar el debat damunt la taula, amb una virtut ben clara, però: la síntesi. Nació i identitats condensa idees tradicionalment plasmades en assaigs indigeribles en articles més lleugers. És, qui sap, un avís per a navegants.
            Ho comprovem des de l'inici. Joan Francesc Mira resumeix en un pròleg de poques pàgines molt del que porta anys predicant, sovint al desert, d'altres vegades davant una parròquia fidel i entregada. Una veu, la del traductor de l'Odissea, terriblement lúcida: “Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau – si més no perquè tenen un problema menys –, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”. Doncs sí, efectivament.
           Els autors dels articles ho fan, insistentment. Cadascú des de perspectives diferents. El primer, Ferran Archilés, en “La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica”, tracta, com acostuma a fer, la majoritària i subordinada identitat regional valenciana, i els seus avatars al llarg de la història, des de la seua creació, a finals del XIX, fins els nostres dies. Archilés ens en mostra el procés: la construcció, la victòria, les alternatives, la batalla, l'amargor. I de passada, ens torna a recordar que no tot és tan senzill, tan simple, i que si molts valencians han acceptat el discurs de la identitat regional com a propi, “no pot ser explicat només per 'autoenganys', manipulacions o per la 'consciència fosca' o l'autoodi'”. Provocador. Necessari.
            Més acadèmic, eclèctic i combatiu, Rafael Cogollos, a “La nacional de la realitat al País Valencià” proposa diverses reflexions al voltant de la identitat valenciana. El text centra molta de la seua atenció en la comparació entre els casos valencià i català, costum ancestral entre els exegetes del nacionalisme, que acaba per mostrar una sèrie d'evidències: “la identitat col·lectiva valenciana no és, ara com ara, una altra cosa que regional, fonamentada en trets lingüístics (alhora conflictivitzats), però sense projecció territorial”. I les evidències, a banda de cridar-les, cal explicar-les. Ell ho fa, cosa d'agrair.
            D'altra banda hi ha el poder i qui el té. Anselm Badoque hi centra la seua atenció en “Les elits valencianes i la qüestió valenciana”. Si Joan Fuster sempre es va lamentar amargament per l'absència d'una burgesia que tirara del carro, Badoque es limita a estudiar detingudament els qui podrien fer-ho i volen, i els qui voldrien però no poden. Una altra vegada la trista obvietat: al País Valencià li manquen “unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”. I les que en té, sucursals de partits estatals en la majoria dels casos, no han fet res per a traure al país l'etiqueta de subaltern que ostenta en la política estatal.
            I hi ha la llengua, és clar. Element bàsic per a col·locar-nos al món, la llengua dels valencians ha estat objecte durant anys i panys d'atacs, defenses, omissions, odis, sacralitzacions, autoodis, i un etcètera de marginació que cal comprendre abans de plorar. Brauli Montoya ho intenta amb la seua aproximació “Identitat valenciana i transmissió del valencià”, un article molt interessant, sobretot pel recull d'actituds lingüístiques que presenta, i que provoquen des del pessimisme més famèlic a l'optimisme més moderat. Al capdavall, a força de testimonis, Montoya fa tot un retrat de nosaltres, els valencians: “Jo li parle a les meues nétes el castellà. Per què? No sé, me trobe més còmoda però sóc més valencianista que la primera”. Ens sona?
            Nació i identitats clou amb “Trencar per mantenir l'hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor, una autèntica pedrada a un dels grans pilars del blaverisme, un dogma falaç que Flor, com acostuma, tomba a força d'argument. “El secessionisme lingüístic no sempre respon a la voluntat de normalitzar un parlar sinó, de vegades, precisament d'impedir-ho o dificultar-ho”. Evidències, sí, però evidències que cal reiterar, explicar, proclamar.
            Arribats en aquest punt, només endevine un però al llibre, i és el mateix que tenen tots els seus predecessors en la reflexió nacional: el perill que es convertisca en un altre insigne paper d'autoconsum, delícia de cenacles reduïts, cent vegades convençuts i políticament narcisistes. Ara, tampoc no hi havia una altra opció. Malgrat tot, calia arriscar-se novament a pensar el país. I caldrà en el futur. L'alternativa, ja ho hem dit, és un silenci gris, i el que és pitjor, radicalment inútil.