dimecres, 15 de maig de 2013

Quan al Rosselló es parlava català


Cada nació sembla necessitar els seus mites, símbols de tota mena, petiteses on emmirallar-se, pesants de tant sentiment i ideologia que porten a l’esquena, coordenades simples en la seua forma però complexes més enllà de la corfa. La Catalunya del segle XXI en té molts, de símbols, entre ells l’amable i vistosa barretina, que recorre des de celebracions folklòriques fins a solemnes tedèums identitaris. Un detall que, cal recordar, no hi ha estat sempre. Els símbols es creen, s’alimenten, es perden i es guanyen, es transformen, es construeixen fins a esdevenir concentrats d’essències pàtries, és a dir, de sentimentalismes i idees.
El mite de la barretina deu encara les gràcies a la inestimable col·laboració d’un dels grans de la literatura catalana de tots els temps, Jacint Verdaguer. Sense ell, potser l’amable complement haguera continuat sent això mateix, només una peça de l’uniforme diari de tantes persones. Però no va ser així, entre altres coses perquè se li llançaren damunt moltes de les inquietuds nacionals d’un segle XIX que acabava amb l’eterna incertesa, per a alguns, dels canvis de segle. D’això, en tingué molta culpa l’autor de l’Atlàntida, gràcies a un poema ara perdut enmig d’obres completes i homenatges i noms d’instituts d’educació secundària.
          Anem a les paraules. El poema de Verdaguer “La barretina. Cançó a l’últim barretinaire de França, dedicada al pintor olotí Don Joaquim Vayreda” és una de les grans empentes cap a la consecució del símbol. Per què? En primer lloc el subtítol és de per sí revelador, l’últim barretinaire de França ens col·loca, en principi, a les terres del Rosselló, protagonistes d’una de tantes intel·ligentíssimes i salomòniques divisions polítiques de la història: una ratlla en un mapa, és a dir, una frontera nova sobre un poble ja assentat. Més endavant, la presència del pintor olotí Joaquim Vayreda ens dóna altra pista, ja que a més de habitar a un dels últims pobles abans la frontera, va practicar, entre d’altres, la pintura paisatgística.
Així, ja tenim dos punts de referència, el Rosselló, una pèrdua que mena a la nostàlgia des del punt de vista nacional, i el paisatgisme del nord de Catalunya, un dels pilars de qualsevol sentimentalisme identitari. Les sospites es confirmen des de la primera estrofa, on el món floral en concret i paisatgístic en general estan ben presents, però només com a part d’una metàfora nacional: “des de Nàpols a Marsella/ no floria un port sens ella,/ era en terra flor vermella,/ en la mar coral del fi”. La idea és clara, des de Nàpols a Marsella és des d’un límit de l’antic domini català fins l’altre, invocats potser només com a reminiscència romàntica medieval, però en tot cas dominis perduts, de manera especialment dolorosa en el cas de l’últim, en què la frontera acaba per baixar fins els Pirineus. És ben a prop de la serra, en Olot, on el pintor Vayreda traçava pinzellades d’un paisatge que tenia previsiblement en la sang, la terra que no ha sabut mai de línies humanes, la natura que ens acara amb la nostra absurditat més acceptada: la frontera. Abans d’entrar en escena el Pirineu, però, Verdaguer fa servir uns versos de caire popular que repetirà regularment al llarg del poema i que paga la pena comentar:
          “Só barretinaire/ de Prats de Molló;/ me diuen cantaire,/ mes no canto gaire,/ mes no canto, no”. És l’últim barretinaire qui parla des de Prats de Molló, localitat ara francesa, acarada, a l’altra banda de la frontera, amb Molló, dins de la Catalunya estricta. Ja sabem què canta, o millor dit per què ja no ho fa gaire: simbolitza la pèrdua de la cultura al Rosselló en favor de l’oficialitat uniformista francesa, fet ja ostensible a finals del vuit-cents, i hores d'ara poc més que un fet consumat, atenuat només per un regionalisme vistós però buit de contingut polític en la majoria dels casos. Per això la següent estrofa és gairebé un plany:

Catalania és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: - No entenc la parla aquesta.
Lo Pirineu li contesta:
- Ni els d’ací són com abans.

          Introdueix, tot d’una, dos elements importants: el Canigó, muntanya simbòlica i més encara després del llarg poema del mateix Verdaguer, i la llengua. El cas d’aquesta última es desenvoluparà més endavant, i és un dels més reveladors del triomf de l’Estat-nació francès, perquè al Rosselló la llengua catalana es perd, i amb ella el fons cultural que transporta: “Catalunya, pàtria dolça,/ com se perden tes costums!”
         Tot seguit, però, fa un parèntesi en el plany nostàlgic que té el passat boirós com a ideal, per a introduir un altre lament contemporani, una mica menys nacional i una mica més social, on es mostra típicament reaccionari, com, d’altra banda, no podia ser d’una altra manera, donat l’origen social del poeta. Així, mostra eixe conservadorisme catòlic temorós dels canvis i les modes, i tot allò que faça pudor a progrés, que des de temps immemorials ha vingut, a ulls de la Península, des de França. Un detall important per a copsar la totalitat de l’amplitud ideològica del poema, no només centrat en la cultura i la llengua catalanes, sinó també en la tradició, d’arrel, a més de nacional, també social: “Si no vénen pas de França/ ja tos trajos no són bells;/ cada moda ton or llança/ per vestir-te d’oripells”.
          Però no oblida el perquè del poema, el lament per una nacionalitat que es dilueix enfront d’altres més fortes, una dissolució que té en la pèrdua de la llengua el seu punt àlgid. És quan llegim aquestes línies que poemes com el de Verdaguer ens poden ser útils, no ja com a confirmació del dany incorregible, sinó com a reconeixement del límit perillós que vam esquivar, uns millor i altres pitjor, i que es manté a dures penes a distància. Parle de la lectura amb perspectiva històrica, no tant focalitzada en el nacionalisme romàntic de Verdaguer, amb pilars com el paisatge o el passat medieval idealitzat, sinó de la comparació inevitable que se’n dedueix quan observem els progressos fets en aquest àmbit, com també la perillosa actualitat de les seues paraules: “Ja ton poble, Catalunya,/ fins oblida el seu parlar”
           És aquest el punt del poema, després d’un plany històric, un lament lingüístic amerat de resignació contemplativa, on Mossèn Cinto explicita el simbolisme de la barretina. És ací on la carrega de totes les paraules que ha vessat, on li dóna el sentit que ell vol: la pàtria antiga, catalana, tradicional, conservadora, que es dilueix enfront el poder dels estats que es consoliden i el progrés de què fan bandera. Un símbol de la Catalunya nostàlgica, la reacció paisatgística i el reaccionarisme beat, que traspua, tanmateix, sentiments derivats d’un fet històric evident i ben trist: “Puix te’n vas, oh barretina,/ de Conflent i Vallespir,/ com pel maig la clavellina;/ no hi tornaràs a florir?”.
          El barretaire canta poc, diu Verdaguer, molt poc a les possessions de l’Estat francès, però el mal no es queda allà: “Mon ofici és mort a França/ i en Espanya morirà”. Posa el dit en la nafra, si fins ara s’havia lamentat per la pèrdua consumada però prèvia, ara entreveu, com no podia ser d’una altra manera, un futur si més no complicat, però que es desenvoluparà de forma diferent a l’esperada pel religiós, justament pel pas del plany a l’acció. Amb noves metàfores florals descabdella unes quantes estrofes més de pessimisme, centrades de nou en la pèrdua, la dissolució, i en una irreversibilitat agreujada per l’exageració poètica, que gràcies a certes sublimitats, no es va acomplir del tot en una història que encara fem.

Fui barretinaire,
mes ai!, ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.


1 comentari: