dijous, 9 de maig de 2013

Les memòries del poeta del record

En realitat, Vicent Andrés Estellés va fer com tots els qui algun dia agafen un teclat i comencen a escriure, és a dir, fabricar unes inconscients, llargues, irregulars, vitals memòries. Tant és si ho feia amb els versos que li concedirien la posteritat. Un dia, però, es va asseure a escriure unes memòries d'aquelles com manen els cànons: amb el títol a la portada. Ara les podem llegir, són Animal de records (Bromera, 2013), el llegat d'Estellés en prosa. Inevitablement, sonen a redundància, a cada línia pensem “això ja ho hem llegit en alguna altra banda”. I sí, és cert, ho hem llegit als seus versos, que ara estira i eixampla, anys després, en la fonda mirada enrere del jubilat a la força.
            Com a tots els poetes que s'entesten a escriure en prosa algun magne paper pretessament narratiu, a ell també se li escapen les metàfores per les mànegues de la camisa. En una primera part, el “Tractat de les maduixes”, Estellés observa espectres, ací el pare, allà la mare, allà també la tia i més enllà aquell veí d'una infantesa que domina pàgines i pàgines. Són els seus, la família, la gent del poble, del seu, els qui el van fer com eren, evocats en imatges discontínues. 
            Entre línia i línia, s'escola la confessió: “Escriu fill, escriu, encara que tan sols siga per mi... I és per ella, sols per ella, que continue escrivint, fent llibres, embagulant folis i més folis”. Ho escriu tot amb la pena amb què es contempla allò immòbil. És la nostàlgia, la mentida del passat, sabuda i expressada amb una senzillesa sublim: “Abans tot era més senzill, no dic que millor”. Estellés fa desfilar bocins de records grisos, clars, granítics, boirosos, de dies llunyans i “humils”. Unes memòries, doncs, parcials – com totes – però volgudament fragmentàries.
            Hi ha moments que es repeteixen com una obsessió, arrapats a la memòria: la mort de l'oncle, la mort del iaio,... I és que qui mira enrere es troba amb la mort. No pot ser d'una altra manera. La d'aquestes pàgines és una mort concreta, perquè Estellés no s'estimava del tot les majúscules i les abstraccions, només uns instants, unes mirades, uns ossos, unes despulles familiars, uns silencis xicotets i densos.
            Ací i allà, hi ha racions de sexe, paraules d'aquelles que el feren pícarament famós, versos que en poesia passaven encara per eròtics però ací, quasi lògicament, esclaten en pornogràfics. En poesia, Estellés ostenta pocs eufemismes; quan narra, cap ni un.
             En la segona part, “Els Quaderns de Bonaire”, formats per escrits de circumstàncies, Estellés incideix sovint en el seu estil assagístic, de sobres potable: “En tot cas, sóc un escriptor absolutament i deshonestament asistemàtic. Mai no he pogut seguir cap sistema”. Hi ha, en aquests textos, l'obsessió pel menjar de qui en sap una necessitat sagrada, unes pàgines en què costa no veure darrere a Josep Pla, callat, assentint silenciosament a cada afirmació reaccionària del poeta: “La pobresa d'imaginació de les gents és clamorosa, i el resultat és que cada vegada es menja menys arròs i menys pa”. Sí, abans també plovia més i els esquirols volaven entre les copes dels arbres de punta a punta del país. Què hi farem.
            La llengua fresca i genuïna de l'Estellés poeta es torna aquestes memòries, de vegades, menys espontània, amb tics d'una època que venerava el model oriental del català que tant promogué Fuster. Només de vegades, això sí, perquè en general, les memòries d'Estellés s'erigeixen en un torrent de moments que vencen l'oblit, com la galtada a del professor i el pare que en saber-ho encara decididament, imperialment, el camí de l'escola on el seu fill no tornaria mai més.
             Animal de records són episodis discrets i inoblidables, observats i escrits des d'un enyor “salvatge” però estranyament estoic, són les memòries del poeta del record que era Estellés. Per al seu devot lector, seran sense dubte un altre paper a venerar, una mica més exòtic i perifèric de l'acostumat, però igualment poderós. No és d'estranyar, això, al capdavall, són unes línies més del poeta valencià que va arreplegar la veu de tot un segle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada