dilluns, 24 de juny de 2013

Quan Lo Rat Penat obrí els ulls al país

Diuen que la realitat és sempre local, allò que s’estén davant nostre fins que la mirada se’ns emboira a l’horitzó. Les abstraccions, per contra, no ho són: un “país”, una “regió”, són idees que van més enllà dels nostres ulls, on s’acaba el panorama que abasta el nostre iris. Un panorama que són les gents i els parlars i els monuments i els pardals anònims i tantes altres coses. Al 1880 es va crear el Centre Excursionista de Lo Rat Penat amb un objectiu clar: fer real allò que era una idea boirosa. Veure i tocar les peces d’història que formaren part de l’antic Regne esborrat després del 1707. Per això es dugueren a terme més de cent quaranta visites a monuments o paratges, totes a indrets d’un territori valencià aleshores esquarterat en tres tristes províncies, llevat dels pocs viatges nord o oest enllà, com la visita als monestir de Poblet i Santes Creus amb els renaixentistes catalans, Guimerà i Verdaguer entre ells.
           Si ara podem viatjar en el temps és gràcies a dos homes, primer per Teodor Llorente, i segon per Rafael Roca. El que fóra patriarca de la Renaixença valenciana i director per tants anys del diari Las Provincias – les tres, no només una, un detall tindre en compte – va escriure la majoria de les cròniques en aquell castellà barroc dels diaris de finals del segle i les publicà religiosament al seu. Ara bé, sense la investigació del professor de filologia a la UV, hagueren continuat a les pàgines esgrogueïdes d’aquells diaris centenaris. No ho va voler així Rafael Roca i les n’ha recopilades totes per a publicar-les juntament amb un complet estudi previ. És La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de lo Rat Penat (1880-1911) un gros volum d’aquells que fa goig tindre i passejar.
          Per moltes raons. I és que l’interès és multiplica. L’antropòleg trobarà descripcions acurades dels costums i conductes de l’època, els protocols a seguir entre els poderosos que rebien els ratpenatistes, la curiositat o la indiferència del poble que es mirava aquells forasters amb barrets de copa des de la llunyania, el comentari fugaç d’alguns d’ells, el silenci ritual en molts d’altres. El lingüista analitzarà, en els articles escrits en valencià, els models de llengua en prosa que s’assajaven aleshores, dubitatius, necessitats d’una gramàtica pròpia d’emergència, lluny de la pompositat cristal·litzada dels escrits en castellà. Per la seua banda, l’excursionista actual comprovarà les pràctiques d’aquells precursors de les caminades pel país, gent de ciutat en un país majoritàriament rural, que obrien la boca davant les joies naturals, ells, tan urbanament romàntics. L’historiador, al seu torn, llegirà una època a través de documents contemporanis, una sort preciosa que de segur no desestimarà. I l’arquitecte contemplarà, en paraules o en fotografies primerenques, els monuments que contaven la història d’un passat oblidat. Panorames esvaïts del gust d’aquells romàntics de ciutat, com el passeig fantasmal pel monestir de Santa Maria de la Valldigna: “Paredes ruinosas por todas partes, lienzos de muralla derruidos, portales sin puertas, ventanas sin marcos ni postigos, como ojos sin órbitas de un cadàver mutilado”.
Les excursions d’aquells Llorente, Pizcueta o Sanchis Sivera, tan aparentment innòcues eren una manera de conèixer el país, de fer país avant la lettre, com encerta Antoni Ferrando al pròleg. No es tractava només, per dir-ho així, d’escapades de diumenge entre amics, suposava tota una cerimònia en què entraven les forces vives de cada població: canonges, alcaldes, i dirigents en general, que rebien el missatge dels viatgers. Política al cap i a la fi, i valencianisme – com vulguem però valencianisme – en un estat que, constitució sacrosanta rere constitució sacrosanta, només ha considerat legítim un isme, i ja sabem quin és.
És inevitable, per tant, que el llibre de Roca ens obligue a reconsiderar la visió tradicional, hereva dels anys seixanta, que atorgava a la nostra Renaixença una total inoperància política. Perquè no oblidem que, per innocent que fóra, allò que feien els ratpenatistes alçava suspicàcies al si del sempre suspicaç espanyolisme. I, si no, escoltem les paraules d’Enric Alberola, aleshores president accidental de Lo Rat Penat, davant l’alcalde i governador d’Alacant, el 14 de novembre de 1908: “demá y sempre mos vejám com á comarques d’una mateixa regió Valencia y Alacant”. Paraules en la llengua oficial de l’entitat, que “es vostra y nostra, perque tots som germans”. Intuïm ara el somriure complaent de l’alcalde, la seua contestació amistosa, el bon ambient, i fixem-nos en la cella irritadament alçada del governador, qui contestaria més tard, en to d’advertència: “si el regionalismo, cuyas palpitaciones acababan de hacerle sentir tan hondamente, había de servir para amar a la patria, bendito sea; si, por el contrario, sobre él habían de caer todas las maldiciones de los buenos españoles”. Ai! Els bons espanyols…

dimecres, 19 de juny de 2013

Sardenya o l’illa germana

Caminem distrets per Via Roma capital de capitals, fixant-nos en algun dels creuers vinguts regularment des de la península, que descansa fondejat al port, mig adormit. Girem a mà dreta, seguint algun designi ocult i inapelable, i decidim remuntar el curs del carrer de la reina Margarita – de Savoia, per suposat –, primera «reina d’Itàlia» per gràcia de Déu Nostre Senyor i amen. Obviem que més enllà, absorta entre el trànsit, hi ha la Via Giuseppe Garibaldi, heroi nacional i pare de la Pàtria i no sé quants gloriosos títols més. Una passa rere l’altra arribem al bastió de Sant Remi i la seua tumultuosa portalada, tant del gust excitat de finals del segle XIX. Darrere, com un gegant en repòs a qui li han crescut les flors al damunt, hi ha l’antic Castello, amb embranzides gòtiques com la Torre dell’Ellefante, mig perdudes entre un magma de carrers salmó que ben podrien ser els de Roma, Nàpols, o Milà, amb els mateixos noms il·lustres, paladins d’un passat comú italianíssim.
         Però no. Estem molt més lluny de tot allò, del Colisseu, el Vesubi o el Duomo. Estem a Cagliari, la capital d’una illa, la dels sards, garant d’una història que va molt més enllà del Rissorgimento i les patriotades d’un Estat-nació, l’italià, que es construí a contracorrent entre la llengua toscana i la bandera tricolor. Una història mig amagada davall de l’èpica de la Itàlia contemporània, i molt propera a un altre poble també desorientat que viu uns centenars de quilòmetres a l’oest, a l’altra banda del mar. Un altre poble que anomenen valencià.
        Sardenya és un pastís enmig del mar. No és d’estranyar que siga una de les illes de la Mediterrània amb una història més complexa, eternament entre mil aigües, solcada per canvis de poder i imperis petits o grans que n’han reclamat la sobirania successivament. Entre ells una de les corones hispàniques, la catalano-aragonesa, amb qui va estar vinculada quatre-cents anys, i les restes de la qual encara es descobreixen entre els dolmens d’historiografia italiana i hispana, tan miops pel que fa a l’illa, amb una mescla de deixadesa i traïdoria. L’historiador Lluís Guia ha volgut aportar una pedra al mur, encara famèlic, de la historiografia hispana sobre Sardenya. És Sardenya, una història pròxima  (Afers), un compendi de deu articles que recorren, en la seua major part, un capítol de la història sarda «gairebé desconegut, el que va des de l’extinció de la branca espanyola de la casa d’Àustria fins a la cessió diplomàtica del regne de Sardenya als ducs de Savoia», com encerta Francesco Manconi al pròleg.
Des de principis del segle XIV, Sardenya fou, a tots els efectes, un regne d’aquella confederació sui generis, un regne que, com el valencià, acabaria per restar a la perifèria de la monarquia hispànica. A ulls d’un historiador, com reconeix el mateix Guia, les homogeneïtats es revelen clamoroses. Així, s’aplica aviat per a mostrar-les, des de les trajectòries polítiques i socials dels grups privilegiats a les concomitàncies en la defensa naval de dos territoris exposats, durant el mateix període, a l’amenaça pirata que omplí les costes de torres i pors. Paral·lelismes continus que Guia destria amb el bisturí expert del gremi, una mica dens, a estones, fins i tot per al poble pla lector d’assaigs històrics.
Hi ha altres moments, però, de divulgació lúcida i suau. És el cas del que, al meu parer, és el millor article del llibre, al voltant del qual giren els altres, “Ruptura i continuïtat de la Corona d’Aragó. L’impacte de la Guerra de Successió”. Un xicotet i impagable assaig on es mostra amb el màxim rigor la seua gran influència sobre Sardenya, des de la cultura política a una llengua sarda aleshores ja impregnada de girs catalans i castellans. Lligams que es catalitzen i esclaten durant una guerra que canviaria el destí d’ambdós regnes, en un període que Guia extrau de les catacumbes de la historiografia, les dues primeres dècades del segle XVIII, que acabarien amb la casa Savoia al govern de l’illa fins que el 1847 la «perfetta fussione» portaria Sardenya a formar part de la Gran Itàlia.
Sardenya, una història pròxima és l’obra inconfusible d’un historiador de pedrera, acostumat a picar en arxius monolítics i rescatar-ne la part més sucosa de les tones de paper i pergamí. El resultat, aquesta vegada, són deu articles esparsos que formen el collage de l’època moderna sarda, pinzellades ací i allà que fan desitjar, a un lector mitjà amb els ulls entornats, una «Història de Sardenya» tan ambiciosa com la de Giuseppe Mano. Potser Guia, algun dia, accepte el repte. És el millor preparat per a continuar descobrint-nos un bocí sovint oblidat de la nostra història. Perquè potser Sardenya, després de tot, és això, una cosina mar enllà, un tros de nosaltres mateixos que, a la deriva, ens saluda en la distància. 

dimecres, 12 de juny de 2013

Porcel i Villalonga: xoc de trens a les altures

La literatura, al capdavall, és un joc d’egos. L’escriptor, per suposat, un egòlatra amb prou feines dissimulat, quan no una vedette intel·lectual explícitament reconeguda. I ho és tant si es proclama hereu d’una tradició respecte a la qual, evidentment, es veu a l’altura, com si trenca els plats i agafa la bandera de l’avantguarda, pensant que ha descobert la sopa d’all. Indefectiblement. Sempre. El triomf, ací i allà, no deixa de ser, per tant, la suma exacta de talent i relacions públiques. Són coses sabudes i no cal posar-se massa solemne, que diria aquell.  
          Ho dic perquè les lletres catalanes del segle XX han estat una jungla que responia, potser com totes les literatures europees, a aquests patrons tan poc candorosos. Hi hagué qui va traure el cap amb força i es sabé gestionar una carrera de monstre literari. Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel ho van fer, en eixe ordre, amb cristal·litzacions molt diferents però amb una relació molt estreta. Estretíssima.
          Ara fa poc que es va publicar Les passions ocultes. Correspondència i vida (Edicions 62), un llibrot de més de huit-centes pàgines on s’aplega, per primera vegada, la correspondència completa entre els dos grans escriptors mallorquins.485 cartes que van intercanviar entre 1957 i 1976, ara recollides i editades en un volum que no hauria vist la llum sense l’ingent treball de Rosa Cabré. En girar l’última pàgina, torna a quedar a clar que el gènere epistolar és el millor tauler de joc per als egos literaris. Una carta és tot un món on esclata la personalitat de l’autor, sense traves, amb la legitimitat que dóna la intimitat del sobre tancat. En aquest cas, són dos trens els que es troben a les altures, el jove, humil, il·lusionat, de poble, Porcel i, més enllà, a l’altra banda de l’espill, l’aristòcrata, consagrat, ric, conservador, Villalonga. I entremig una munió de cartes – la majoria del segon – que conformen, per damunt de tot, l’eterna història del pare i el fill, el mestre i el deixeble, l’artesà i l’aprenent. La ingenuïtat i les fantasies d’un, i l’experiència i l’escepticisme de l’altre. Tot amb els ingredients de tensió, amor, cabreig i reconeixement propis d’una relació tan estreta i explícita: “me reconozco en ti”, li confessa l’autor de Bearn.
          Palma. 1956. Un Porcel fet un embolic vaga atordit, necessita confiar-se literàriament a algú, i troba com a únic guia Villalonga, igualment necessitat, però en aquest cas d’un hereu intel·lectual a construir i a qui promocionar. A partir d’ací, quasi vint anys de d’un intercanvi de paraules que estripa tot un univers amb dos actors principals i molts de secundaris. Hi ha el Villalonga frustrat i ressentit per no haver triomfat en la literatura castellana d’aquells anys, que confessa a Porcel, sense pèls a la llengua, que millor utilitzar el castellà, perquè “triomfar a Espanya és més que triomfar a Catalunya”. Davant, però, hi ha el Porcel jove però segur d’utilitzar la llengua pròpia, que ha substituït el castellà en les seues cartes. Hi ha la Mallorca una mica gris dels cinquanta i els seixanta, i la Barcelona que acull Porcel, tant o més gris però més segura d’ella mateixa. Hi ha el fosc món dels premis literaris, la vida política o la periodística, tan esbullada i opaca. Hi ha els mètodes controvertits de Joan Sales i Núria Folch, editors del Club dels novel·listes. Hi ha, també, aquell home, “mezcla de chulo y viejo verde”, que era Camilo José Cela a ulls de Porcel. Hi ha moltes altres coses.
Cartes. Només cartes, diran alguns. I es quedaran molt curts. Curtíssims. Les passions ocultes. Correspondència i vida. és una història monumental, o dues, és també un diàleg poderós, i per suposat un xoc de titans literaris, i una novel·la epistolar, potser també un dietari, i fins i tot, com diu Rosa Cabré, “les ‘veritables’ memòries de l’un i de l’altre durant aquests anys, teixides dia rere dia amb el fil de la vida i no pas amb el de la memòria, que Villalonga considerava prou mentidera”. I tant. Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, cara a cara. No és poca cosa. 

dimecres, 5 de juny de 2013

Escriure el futbol: Juan Villoro

Si escriuen la vida per què no havien d'escriure el futbol? No és casualitat que els millors narradors en castellà del segle XX nasqueren a Amèrica Llatina, Borges, Cortázar i altres institucions de carn que ara decoren amablement els sobres de sucre. Mestres en contar històries, en inventar i reinventar, en suggerir i fabular, en criticar i despullar. Tampoc és casualitat que la millor literatura futbolista vinga de l'altra banda de l'Atlàntic. El futbol, després de tot, també és una història per contar.
            De fet, hi hagué una època en què el futbol no es veia: es llegia. Sense televisió i a penes amb ràdio, els partits es jugaven a les pàgines dels diaris, entre cròniques èpiques. Juan Villoro recupera aquell esperit de creació, ell, com Galeano o Fontanarrosa, forma part d'una cort de plomes escollides per a posar paraules al joc de la pilota als peus, del fora de joc i el crit de gol com una llum. Dios es redondo és una de les seues obres magnes, unes pàgines en què l'escriptor mexicà estripa el futbol sense excuses, eufemismes ni contemplacions. Villoro, amb peces redones i lúcides farcides d'idees, anècdotes i records, ajuda a comprendre aquell esport que algú qualificà com la més important entre les coses menys importants.
            I és que ell també es fa la pregunta inevitable: per què triomfa, el futbol? La qüestió no és nova, el mateix Villoro conta la història de Nicolàs de Cusa, autor d'un dels primers tractats intel·lectuals sobre l'art de colpejar pilotes, De ludo globi, on el filòsof “comporó las propiedades de Dios con la perfección geométrica de la esfera, calculó el peso del aire y aplicó su filosofía a los balones de la época”. Menys metòdic i més poètic, Villoro té les seues pròpies propostes: “La magia del fútbol depdende de la picardía, misterio que no puede ser cuantificado. De pronto, el ganador del Balón de Oro, se deja afear por un temor y su remate acaba en la fila 17; segundos después, un novato sin nombre ni sueldo fijo le pierde el respeto a la leyenda y anota uno de esos goles que hacen creer que la gloria se improvisa”. El futbol triomfa potser per això, o potser simplement perquè, com a les grans novel·les, ens endevinem desorientats entre les línies.
           Les històries fan la història, diu el poeta amb raó monolítica, és per això que Villoro s'apropa a posteritats perdudes com la de Moacyr Barbosa, a qui els déus feren porter de Brasil el dia del Maracanazo. Posteritats silencioses i dramàtiques que fan la història del futbol de la mà d'altres més glorioses i histèriques, com la de Diego Armando Maradona. Al Pelusa, Villoro li dedica més que paraules, mentre el despulla tan amorosament com implacable: “es un guevarista radical. Colóquenlo en un chalet de lujo y parecerá que está ahí de campamento”. El Pibe de Oro, un mite més enllà del mite, i és que ja deia Vázquez Montalbán que “no hay religión sin Dios, vacante de la FIFA desde que Maradona comenzó a autodestruirse”. És precisament en llegir aquestes línies quan ens adonem com passa el temps, com les paraules de Montalbán i les de Villoro formen ja part d'una altra època de reis caiguts: “como la espada del rey Arturo, la camiseta de Diego Armando aún aguarda que alguien merezca sus favores”.
            Segurament algú deu haver alçat ja el dit per a dir disculpen vostès, però el futbol torna a tindre un Déu amb el 10 a l'esquena, i també juga amb la cama esquerra. Algun lector d'aquestes ratlles ja haurà dibuixat en els seus llavis el nom de Lionel Andrés Messi. No tan ràpids, companys, perquè ja diem que el que Villoro escrivia a Dios es redondo era una altre temps, sense Déu omnipotent però prolífic en fills bastards de Zeus: Zidane, Ronaldo, Baggio, Matthaus, Raul, Mendieta, Rivaldo. Una època en què el Barcelona encara malvivia al post-dreamteam, el València disputava supremacies ancestrals i el Madrid era patrimoni dels Galácticos. Més enllà, la Roja es deia la Fúria i no passava de quarts mentre els mundials eren l'escaparata milionària del Brasil de Ronaldo, au fènix recuperat de mil lesions terminals, que no sempre guanyava perquè el futbol s'estima l'imprevist com una primavera. I allà, erecte, Didier Deschamps alçava la Copa del Món en èxtasi davant una França en trànsit.
            El futbol també es drama. I Villoro baixa als seus inferns, els suburbis on hi ha les històries anònimes de les víctimes del negoci, els qui no arribarien, els qui mai serien aplaudits, els qui moriren a les clavegueres, lluny dels ídols que es batien a l'arena entre crits. Dels uns i dels altres parla entre monòlegs inesgotablement siderals amb un Jorge Valdano tan lúcid com idealista: “¿Lo que importa es el resultado? Ésa es una manera bastarda de ver el futbol”. I ara comprenem les seues posteriors batalles èpiques amb Mourinho. I les seues derrotes.
          Com a bon sudamericà, Villoro té la metàfora a la punta de la llengua, amb hipèrboles tan habituals com l'aire que respira, sense perdre la ironia i l'acidesa: “entre otras cosas, el fútbol vale la pena porque Estados Unidos es un eterno principiante”. Bravo. Suau, enèrgic, Villoro escriu amb gust per la cita, des de l'Odissea al Tirant lo Blanch, i de vegades – poques – cau en tòpics nacionals, com quan parla de la “indústria metal-mecánica del fútbol”, referint-se a Alemanya, per descomptat. Tòpics que li costen relliscades colossals: “Mis padres venían de tradiciones separatistas (ella de Yucatán, el de Cataluña) y no es de extrañar que se divorciaran bastante pronto”. Trists detalls que no emboiren, però, una obra monumental, lluny de la sistematicitat de El fútbol a sol y sombra de Galeano, més a prop de l'impressionisme i l'espontaneïtat, però igualment concebuda en homenatge a l'esport que construïm tots. Ell, Villoro, li ofrena les paraules.