dimecres, 5 de juny de 2013

Escriure el futbol: Juan Villoro

Si escriuen la vida per què no havien d'escriure el futbol? No és casualitat que els millors narradors en castellà del segle XX nasqueren a Amèrica Llatina, Borges, Cortázar i altres institucions de carn que ara decoren amablement els sobres de sucre. Mestres en contar històries, en inventar i reinventar, en suggerir i fabular, en criticar i despullar. Tampoc és casualitat que la millor literatura futbolista vinga de l'altra banda de l'Atlàntic. El futbol, després de tot, també és una història per contar.
            De fet, hi hagué una època en què el futbol no es veia: es llegia. Sense televisió i a penes amb ràdio, els partits es jugaven a les pàgines dels diaris, entre cròniques èpiques. Juan Villoro recupera aquell esperit de creació, ell, com Galeano o Fontanarrosa, forma part d'una cort de plomes escollides per a posar paraules al joc de la pilota als peus, del fora de joc i el crit de gol com una llum. Dios es redondo és una de les seues obres magnes, unes pàgines en què l'escriptor mexicà estripa el futbol sense excuses, eufemismes ni contemplacions. Villoro, amb peces redones i lúcides farcides d'idees, anècdotes i records, ajuda a comprendre aquell esport que algú qualificà com la més important entre les coses menys importants.
            I és que ell també es fa la pregunta inevitable: per què triomfa, el futbol? La qüestió no és nova, el mateix Villoro conta la història de Nicolàs de Cusa, autor d'un dels primers tractats intel·lectuals sobre l'art de colpejar pilotes, De ludo globi, on el filòsof “comporó las propiedades de Dios con la perfección geométrica de la esfera, calculó el peso del aire y aplicó su filosofía a los balones de la época”. Menys metòdic i més poètic, Villoro té les seues pròpies propostes: “La magia del fútbol depdende de la picardía, misterio que no puede ser cuantificado. De pronto, el ganador del Balón de Oro, se deja afear por un temor y su remate acaba en la fila 17; segundos después, un novato sin nombre ni sueldo fijo le pierde el respeto a la leyenda y anota uno de esos goles que hacen creer que la gloria se improvisa”. El futbol triomfa potser per això, o potser simplement perquè, com a les grans novel·les, ens endevinem desorientats entre les línies.
           Les històries fan la història, diu el poeta amb raó monolítica, és per això que Villoro s'apropa a posteritats perdudes com la de Moacyr Barbosa, a qui els déus feren porter de Brasil el dia del Maracanazo. Posteritats silencioses i dramàtiques que fan la història del futbol de la mà d'altres més glorioses i histèriques, com la de Diego Armando Maradona. Al Pelusa, Villoro li dedica més que paraules, mentre el despulla tan amorosament com implacable: “es un guevarista radical. Colóquenlo en un chalet de lujo y parecerá que está ahí de campamento”. El Pibe de Oro, un mite més enllà del mite, i és que ja deia Vázquez Montalbán que “no hay religión sin Dios, vacante de la FIFA desde que Maradona comenzó a autodestruirse”. És precisament en llegir aquestes línies quan ens adonem com passa el temps, com les paraules de Montalbán i les de Villoro formen ja part d'una altra època de reis caiguts: “como la espada del rey Arturo, la camiseta de Diego Armando aún aguarda que alguien merezca sus favores”.
            Segurament algú deu haver alçat ja el dit per a dir disculpen vostès, però el futbol torna a tindre un Déu amb el 10 a l'esquena, i també juga amb la cama esquerra. Algun lector d'aquestes ratlles ja haurà dibuixat en els seus llavis el nom de Lionel Andrés Messi. No tan ràpids, companys, perquè ja diem que el que Villoro escrivia a Dios es redondo era una altre temps, sense Déu omnipotent però prolífic en fills bastards de Zeus: Zidane, Ronaldo, Baggio, Matthaus, Raul, Mendieta, Rivaldo. Una època en què el Barcelona encara malvivia al post-dreamteam, el València disputava supremacies ancestrals i el Madrid era patrimoni dels Galácticos. Més enllà, la Roja es deia la Fúria i no passava de quarts mentre els mundials eren l'escaparata milionària del Brasil de Ronaldo, au fènix recuperat de mil lesions terminals, que no sempre guanyava perquè el futbol s'estima l'imprevist com una primavera. I allà, erecte, Didier Deschamps alçava la Copa del Món en èxtasi davant una França en trànsit.
            El futbol també es drama. I Villoro baixa als seus inferns, els suburbis on hi ha les històries anònimes de les víctimes del negoci, els qui no arribarien, els qui mai serien aplaudits, els qui moriren a les clavegueres, lluny dels ídols que es batien a l'arena entre crits. Dels uns i dels altres parla entre monòlegs inesgotablement siderals amb un Jorge Valdano tan lúcid com idealista: “¿Lo que importa es el resultado? Ésa es una manera bastarda de ver el futbol”. I ara comprenem les seues posteriors batalles èpiques amb Mourinho. I les seues derrotes.
          Com a bon sudamericà, Villoro té la metàfora a la punta de la llengua, amb hipèrboles tan habituals com l'aire que respira, sense perdre la ironia i l'acidesa: “entre otras cosas, el fútbol vale la pena porque Estados Unidos es un eterno principiante”. Bravo. Suau, enèrgic, Villoro escriu amb gust per la cita, des de l'Odissea al Tirant lo Blanch, i de vegades – poques – cau en tòpics nacionals, com quan parla de la “indústria metal-mecánica del fútbol”, referint-se a Alemanya, per descomptat. Tòpics que li costen relliscades colossals: “Mis padres venían de tradiciones separatistas (ella de Yucatán, el de Cataluña) y no es de extrañar que se divorciaran bastante pronto”. Trists detalls que no emboiren, però, una obra monumental, lluny de la sistematicitat de El fútbol a sol y sombra de Galeano, més a prop de l'impressionisme i l'espontaneïtat, però igualment concebuda en homenatge a l'esport que construïm tots. Ell, Villoro, li ofrena les paraules.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada