Som un país de renúncies. Això no
pretén ser una sentència de sobretaula, grandiloqüent i inútil. Simplement vol
dir que des de fa uns anys, el País Valencià s’ha acostumat a rebre amb
resignació, o pitjor, indiferència, cada pèrdua de sobirania, social o
identitària. I en van unes quantes. No, ara no començaré per relatar amb
romanticisme les reiterades batalles d’Almansa i tot allò que canten les
cançons que han de cantar-ho. Són molt més recents les derrotes de què parle,
les que han acabat amb pràcticament tot l’edifici político-cultural que aquella
Transició fal·laç i interminable ens va deixar de propina. L’última, que ha
passat certament inadvertida als mitjans –quins?– és el tancament de la
delegació valenciana del diari El País.
És l’última d’un
llistat que fa pena. O por. Més enllà de derrotes col·lectives com la pràctica
desaparició del sistema de caixes d’estalvi, gràcies a la bombolla immobiliària
promocionada per PP i PSOE, el panorama és dantesc pel que fa al mapa
comunicatiu. Informació és democràcia i sobirania, i els valencians no hem
deixat de perdre’n. M’explique, perquè açò tampoc no pretén ser una altra
sentència solemne de sobretaula. Hi ha qui encara no ha entès que una
informació de qualitat i propera a la realitat és un dret democràtic: com més
desinformats, més manipulables, més governables...
i més colonitzats.
És senzill. La
nostra realitat no és només la que
veiem en eixir al balcó o passejant pel carrer, la nostra realitat és també la
que els mitjans ens mostren. La realitat es crea. El País Valencià ha passat de
tindre un mapa comunicatiu precari però propi a no tindre pràcticament res, a
ser merament un reflex de la capital de l’Estat. Què és el País Valencià?
Corrupció i platja. El resum no és meu, només cal posar la televisió i apuntar
les referències: ni una sola parlarà de cultura, economia o infraestructures
valencianes, i tot polític o ciutadà valencià que aparega ho farà per a
parlar–sorpresa– de corrupció o de platja. Això, clar, també té conseqüències
polítiques. No és possible tindre una política pròpia sense uns mitjans de
comunicació propis. Ho veiem tots els dies. Les últimes enquestes mostren la
pujada sideral de partits-sucursal, sense implantació en el territori però amb
presència sobrada en pantalles i diaris. És el preu que paguem.
El tancament
de Radio Televisió Valenciana fou el gran símbol del final d’una època. Després
de segrestada i endeutada fins el límit, va baixar la persiana per a deixar-nos
sense l’única televisió i ràdio que informava –al final ni això– de tot el
territori, i que ho feia parcialment en valencià. La realitat que mostrava
Canal 9, evidentment, no era més que el parc d’atraccions del neoliberalisme
que volia el PP. Però Canal 9 era recuperable. Ara ja no es pot dir el mateix.
El cas de la
premsa escrita és similar, i és el que motiva aquestes línies. En pocs anys ha
disminuït dràsticament la qualitat i la quantitat de la informació valenciana,
entre acomiadaments de periodistes i tancaments de suplements culturals –Posdata, el Quadern en paper. El tancament, després de dècades d’història, de
la delegació valenciana del diari El País és un altre símbol a afegir al
palmarès de renúncies. No debades, era, juntament amb la del diari El Mundo,
l’única secció que oferia informació de tot el país, i que reservava una
propina per a la informació cultural en valencià. Tornem a tindre un sistema de
diaris provincials i de televisions estatals. El País Valencià existeix menys. O
encara menys.
Game over. La
treva de la Transició s’ha acabat. Les màscares han caigut. El procés de
recentralització i de reforma neoliberal és total i brutal. I cada vegada tenim
menys defensa perquè cada vegada tenim menys informació amb què defensar-nos.
Aquell edifici politico-cultural dels huitanta ha caigut, i el problema és que
sembla remotíssima la possibilitat de construir-ne un altre alternatiu.
Internet, per cert, encara no és cap alternativa comparable, perquè la majoria
de la població continua informant-se –o deixant-se informar– a través de la
televisió, de la ràdio al cotxe i del diari en paper de la barra del bar.
És, tot
plegat, una altra derrota amarga. O no, clar, perquè ja estic esperant, amb
ànsia i emoció, la veu de la saviesa que ens recorde, en un elogi de la terra
cremada, amb la copa a la mà i una taca en la corbata, que després de tot és
millor estalviar, que tenim el que ens mereixem i que, xe, ben mirat no s’acaba
el món. No, clar, el món no s’acaba perquè tanque la delegació valenciana d’un
diari, ni perquè tanque l’única ràdio o televisió en valencià. El món tampoc
s’acaba amb la reforma laboral, ni amb el nou Codi Penal, ni amb la
privatització de la sanitat ni amb la postergació de l’espoli fiscal. Clar que
no. No siguem dramàtics. Y mira, pues nada, que ha salido buen día y nos hemos
venido a la Malva-rosa.