dilluns, 20 d’abril de 2015

Elogi de la terra cremada

Som un país de renúncies. Això no pretén ser una sentència de sobretaula, grandiloqüent i inútil. Simplement vol dir que des de fa uns anys, el País Valencià s’ha acostumat a rebre amb resignació, o pitjor, indiferència, cada pèrdua de sobirania, social o identitària. I en van unes quantes. No, ara no començaré per relatar amb romanticisme les reiterades batalles d’Almansa i tot allò que canten les cançons que han de cantar-ho. Són molt més recents les derrotes de què parle, les que han acabat amb pràcticament tot l’edifici político-cultural que aquella Transició fal·laç i interminable ens va deixar de propina. L’última, que ha passat certament inadvertida als mitjans –quins?– és el tancament de la delegació valenciana del diari El País.
És l’última d’un llistat que fa pena. O por. Més enllà de derrotes col·lectives com la pràctica desaparició del sistema de caixes d’estalvi, gràcies a la bombolla immobiliària promocionada per PP i PSOE, el panorama és dantesc pel que fa al mapa comunicatiu. Informació és democràcia i sobirania, i els valencians no hem deixat de perdre’n. M’explique, perquè açò tampoc no pretén ser una altra sentència solemne de sobretaula. Hi ha qui encara no ha entès que una informació de qualitat i propera a la realitat és un dret democràtic: com més desinformats, més manipulables, més governables... i més colonitzats.
És senzill. La nostra realitat no és només la que veiem en eixir al balcó o passejant pel carrer, la nostra realitat és també la que els mitjans ens mostren. La realitat es crea. El País Valencià ha passat de tindre un mapa comunicatiu precari però propi a no tindre pràcticament res, a ser merament un reflex de la capital de l’Estat. Què és el País Valencià? Corrupció i platja. El resum no és meu, només cal posar la televisió i apuntar les referències: ni una sola parlarà de cultura, economia o infraestructures valencianes, i tot polític o ciutadà valencià que aparega ho farà per a parlar–sorpresa– de corrupció o de platja. Això, clar, també té conseqüències polítiques. No és possible tindre una política pròpia sense uns mitjans de comunicació propis. Ho veiem tots els dies. Les últimes enquestes mostren la pujada sideral de partits-sucursal, sense implantació en el territori però amb presència sobrada en pantalles i diaris. És el preu que paguem.
El tancament de Radio Televisió Valenciana fou el gran símbol del final d’una època. Després de segrestada i endeutada fins el límit, va baixar la persiana per a deixar-nos sense l’única televisió i ràdio que informava –al final ni això– de tot el territori, i que ho feia parcialment en valencià. La realitat que mostrava Canal 9, evidentment, no era més que el parc d’atraccions del neoliberalisme que volia el PP. Però Canal 9 era recuperable. Ara ja no es pot dir el mateix.
El cas de la premsa escrita és similar, i és el que motiva aquestes línies. En pocs anys ha disminuït dràsticament la qualitat i la quantitat de la informació valenciana, entre acomiadaments de periodistes i tancaments de suplements culturals –Posdata, el Quadern en paper. El tancament, després de dècades d’història, de la delegació valenciana del diari El País és un altre símbol a afegir al palmarès de renúncies. No debades, era, juntament amb la del diari El Mundo, l’única secció que oferia informació de tot el país, i que reservava una propina per a la informació cultural en valencià. Tornem a tindre un sistema de diaris provincials i de televisions estatals. El País Valencià existeix menys. O encara menys.
Game over. La treva de la Transició s’ha acabat. Les màscares han caigut. El procés de recentralització i de reforma neoliberal és total i brutal. I cada vegada tenim menys defensa perquè cada vegada tenim menys informació amb què defensar-nos. Aquell edifici politico-cultural dels huitanta ha caigut, i el problema és que sembla remotíssima la possibilitat de construir-ne un altre alternatiu. Internet, per cert, encara no és cap alternativa comparable, perquè la majoria de la població continua informant-se –o deixant-se informar– a través de la televisió, de la ràdio al cotxe i del diari en paper de la barra del bar.
És, tot plegat, una altra derrota amarga. O no, clar, perquè ja estic esperant, amb ànsia i emoció, la veu de la saviesa que ens recorde, en un elogi de la terra cremada, amb la copa a la mà i una taca en la corbata, que després de tot és millor estalviar, que tenim el que ens mereixem i que, xe, ben mirat no s’acaba el món. No, clar, el món no s’acaba perquè tanque la delegació valenciana d’un diari, ni perquè tanque l’única ràdio o televisió en valencià. El món tampoc s’acaba amb la reforma laboral, ni amb el nou Codi Penal, ni amb la privatització de la sanitat ni amb la postergació de l’espoli fiscal. Clar que no. No siguem dramàtics. Y mira, pues nada, que ha salido buen día y nos hemos venido a la Malva-rosa. 

dilluns, 6 d’abril de 2015

Erri De Luca: la batalla del discurs

Podem subestimar moltes coses, però no podem subestimar les paraules. És pels mots que donem forma al món, que en som amos o esclaus. Definir, després de tot, no és més que posar un límit. Definir una realitat és decidir-la. Hi ha paraules i paraules, però. Com més abstracta, potent i mal·leable siga la realitat que evoquen major serà la batalla que provoquen. No hi haurà massa debats al voltant de “taula” o “cendrer”, però la cosa canvia si ens juguem el significat de “llibertat”, “civilització”, “Déu”, “terrorisme” o “democràcia”.
La ingenuïtat, en aquest punt, es paga ben cara. Els imperis ho saben, per això el primer que fan es desposseir els pobles de les seues llengües: per a controlar-los millor. No es res que no se sàpiga. Ho va fer Castella en Sud-Amèrica –ací encara ho intenta a través de l’Estat espanyol–, França en Àfrica, Anglaterra en mig món. Tants d’altres. Quan tenen la llengua, el que fan tot seguit és monopolitzar-la, fer-se amos del seu significat. Llavors, clar, és quan poden imposar-lo. El poder, al capdavall, sempre ha necessitat un discurs que el legitime.
D’exemples, n’hi ha com gotes d’aigua. “Llibertat” ha de voler dir el que els Estats Units vulguen mentre bombardegen mig món. “Déu” el que els soldats d’ISIS consideren oportú, o rodaran caps. “Terrorisme” el que diga el primer ministre israelià. Les paraules, a partir d’aquest moment, esdevenen bones o roïnes. Les paraules legitimen fets. “Democràcia” serà bona, malgrat estar en boca d’hereus de dictadures, i “revolució” o “esquerra” ja no les utilitzaran ni els polítics amb coleta que diuen que pretenen canviar la realitat, perquè el discurs oficial fa temps que va decidir –va “definir”– que eren roines. És trist i crec que em puc estalviar l’etcètera.
Doncs bé, dic tot això perquè amb la paraula “violència” passa el mateix. De fet passa molt més dramàticament, perquè del seu monopoli depèn l’ordre mundial actual, i del seu significat part del Codi Penal que el PP i el PSOE van reformar l’altre dia entre ombres. El “violent”, el qui “ataca” o el “terrorista” ha de ser l’altre, i ha d’anar contra l’statu quo. Poden tindre ministeris de Defensa uns estats que  produeixen i venen milions d’euros en armes que acaben rebentant a pedaços gent a l’altra banda del món? Clar, perquè un dia guanyaren el discurs: ells són la “defensa” de la “democràcia”. Estan legitimats, per tant.
Són coses sabudes, de totes formes, d’aquelles que et subverteixen l’adolescència i de les quals l’escriptor napolità Erri di Luca ha sigut conscient des de sempre. I més encara des de fa uns mesos. Més o menys els que han transcorregut des que va afirmar en una entrevista que calia “sabotejar” les obres del Tren d’Alta Velocitat que a hores d’ara es construeix a la vall de Susa, als Alps italians, contra l’oposició popular i entre el despotisme més absolut, com conta en La paraula contrària (Sembra Llibres, 2015).
A Erri de Luca el vam conèixer uns amics i jo un dissabte de matí a Barcelona.  Fou a la recepció d’un hotel del passeig de Gràcia, on havia estat responent entrevistes durant tot el matí amb les mateixes respostes impecables que ens va donar a nosaltres amb la veu suau i pausada, sense estranyar-se massa d’aquells indocumentats postadolescents amb aparença d’acabats de dutxar i una càmera de fotos amateur a les mans. Recorde les seues mans. Eren mans dures, àrides. Eren mans d’escalador. Ho és, de fet. Com un dia va ser obrer de Fiat, militant del grup d’esquerres Lotta Continua i ara és escriptor. Potser és això, tot això, el que va portar-lo a comprometre’s amb la causa dels habitants de la Vall, que van veure arribar l’empresa constructora del Tren d’Alta Velocitat com qui veu arribar una tempesta. Ell donà suport a la lluita “pel dret de sobirania i d’incolumitat d’un poble sobre la seua terra”, contra un projecte d’altíssim impacte mediambiental. I ho està pagant.
Va dir “sabotejar” i per tant va “instigar a la violència”. Aquesta és la conclusió d’un poder que no vol perdre el control sobre les paraules. El que importa és que un escriptor pot omplir pàgines i pàgines de boniques històries, però no intentar canviar el discurs. La violència no és aprovar d’esquenes a la ciutadania que les patirà unes obres a benefici d’uns pocs –el cas ruïnós de l’AVE a Espanya és el millor exemple–, ni militaritzar una regió per a defendre-les, ni protegir amb agents de policia i les seues armes una empresa privada, ni crear un departament en la fiscalia de Torí encarregat “a temps complet i exclusivament d’incriminar militants NO-TAV”, com diu De Luca. No. Violència és dir que caldria sabotejar eixes obres. D’u a cinc anys de presó.
El poder, per a ser absolut, necessita controlar el llenguatge. No per res, sinó perquè el mateix poder comença i es consolida amb el llenguatge. Difícilment canviarem la realitat si no trenquem el monopoli del seu discurs. És per això que persegueixen les paraules en boca d’alguns, perquè no volen perdre el seu monopoli. La Llei Mordassa aprovada pel PP no és, pel que respecta a la repressió de delictes d’opinió, més que això: un intent de fer legítim només el discurs oficial, el seu, i de perseguir i castigar tot discurs alternatiu.
No és cosa nova: a les fogueres sempre han cremat paraules incòmodes, dissidents, alternatives. Les d’Erri de Luca són. Anava a dir les últimes. No ho seran. I és que en el fons del fons, les paraules importen. Qui domina el discurs domina la realitat, deia i dic. Per això utilitze País Valencià i no Comunidad Valenciana. Per això m’opose radicalment a la llei de repressió que han anomenat Mordassa. I per això crec que cal llegir i denunciar el que conta l'escriptor napolità a La paraula contrària. Cal dir ben alt #IoStoConErri. Per la insubornable legitimitat de les alternatives. Així de simple. I sí, podeu dir-me ingenu.