dilluns, 20 d’abril de 2015

Elogi de la terra cremada

Som un país de renúncies. Això no pretén ser una sentència de sobretaula, grandiloqüent i inútil. Simplement vol dir que des de fa uns anys, el País Valencià s’ha acostumat a rebre amb resignació, o pitjor, indiferència, cada pèrdua de sobirania, social o identitària. I en van unes quantes. No, ara no començaré per relatar amb romanticisme les reiterades batalles d’Almansa i tot allò que canten les cançons que han de cantar-ho. Són molt més recents les derrotes de què parle, les que han acabat amb pràcticament tot l’edifici político-cultural que aquella Transició fal·laç i interminable ens va deixar de propina. L’última, que ha passat certament inadvertida als mitjans –quins?– és el tancament de la delegació valenciana del diari El País.
És l’última d’un llistat que fa pena. O por. Més enllà de derrotes col·lectives com la pràctica desaparició del sistema de caixes d’estalvi, gràcies a la bombolla immobiliària promocionada per PP i PSOE, el panorama és dantesc pel que fa al mapa comunicatiu. Informació és democràcia i sobirania, i els valencians no hem deixat de perdre’n. M’explique, perquè açò tampoc no pretén ser una altra sentència solemne de sobretaula. Hi ha qui encara no ha entès que una informació de qualitat i propera a la realitat és un dret democràtic: com més desinformats, més manipulables, més governables... i més colonitzats.
És senzill. La nostra realitat no és només la que veiem en eixir al balcó o passejant pel carrer, la nostra realitat és també la que els mitjans ens mostren. La realitat es crea. El País Valencià ha passat de tindre un mapa comunicatiu precari però propi a no tindre pràcticament res, a ser merament un reflex de la capital de l’Estat. Què és el País Valencià? Corrupció i platja. El resum no és meu, només cal posar la televisió i apuntar les referències: ni una sola parlarà de cultura, economia o infraestructures valencianes, i tot polític o ciutadà valencià que aparega ho farà per a parlar–sorpresa– de corrupció o de platja. Això, clar, també té conseqüències polítiques. No és possible tindre una política pròpia sense uns mitjans de comunicació propis. Ho veiem tots els dies. Les últimes enquestes mostren la pujada sideral de partits-sucursal, sense implantació en el territori però amb presència sobrada en pantalles i diaris. És el preu que paguem.
El tancament de Radio Televisió Valenciana fou el gran símbol del final d’una època. Després de segrestada i endeutada fins el límit, va baixar la persiana per a deixar-nos sense l’única televisió i ràdio que informava –al final ni això– de tot el territori, i que ho feia parcialment en valencià. La realitat que mostrava Canal 9, evidentment, no era més que el parc d’atraccions del neoliberalisme que volia el PP. Però Canal 9 era recuperable. Ara ja no es pot dir el mateix.
El cas de la premsa escrita és similar, i és el que motiva aquestes línies. En pocs anys ha disminuït dràsticament la qualitat i la quantitat de la informació valenciana, entre acomiadaments de periodistes i tancaments de suplements culturals –Posdata, el Quadern en paper. El tancament, després de dècades d’història, de la delegació valenciana del diari El País és un altre símbol a afegir al palmarès de renúncies. No debades, era, juntament amb la del diari El Mundo, l’única secció que oferia informació de tot el país, i que reservava una propina per a la informació cultural en valencià. Tornem a tindre un sistema de diaris provincials i de televisions estatals. El País Valencià existeix menys. O encara menys.
Game over. La treva de la Transició s’ha acabat. Les màscares han caigut. El procés de recentralització i de reforma neoliberal és total i brutal. I cada vegada tenim menys defensa perquè cada vegada tenim menys informació amb què defensar-nos. Aquell edifici politico-cultural dels huitanta ha caigut, i el problema és que sembla remotíssima la possibilitat de construir-ne un altre alternatiu. Internet, per cert, encara no és cap alternativa comparable, perquè la majoria de la població continua informant-se –o deixant-se informar– a través de la televisió, de la ràdio al cotxe i del diari en paper de la barra del bar.
És, tot plegat, una altra derrota amarga. O no, clar, perquè ja estic esperant, amb ànsia i emoció, la veu de la saviesa que ens recorde, en un elogi de la terra cremada, amb la copa a la mà i una taca en la corbata, que després de tot és millor estalviar, que tenim el que ens mereixem i que, xe, ben mirat no s’acaba el món. No, clar, el món no s’acaba perquè tanque la delegació valenciana d’un diari, ni perquè tanque l’única ràdio o televisió en valencià. El món tampoc s’acaba amb la reforma laboral, ni amb el nou Codi Penal, ni amb la privatització de la sanitat ni amb la postergació de l’espoli fiscal. Clar que no. No siguem dramàtics. Y mira, pues nada, que ha salido buen día y nos hemos venido a la Malva-rosa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada