dimarts, 26 de maig de 2015

Contra l'eufòria al País Valencià

Joan Ribó i Mònica Oltra la nit electoral.
Era maig de 2007 i jo tenia dèsset anys, massa certeses i massa poques preguntes. No havia llegit Cien años de soledad ni sabia qui era ni què havia dit el coronel Aureliano Buendía. Vivia en un país que no coneixia i pensava que la història m’havia esperat a mi, només a mi i al meu amic C., que estava al meu costat quan aparcàrem les bicis al costat de l’hotel Alameda Palace de València, on el Partit –era “El Partit”, de fet– celebrava una merescuda orgia postelectoral. Recorde o vull recordar senyores extremadament pintades i homes imperialment vestits pujant les escales per a rebolcar-se en la seua majoria absoluta, que era la nostra minoria absoluta. Crec que els vaig odiar. En el fons no havia entès res, però supose que allà, dalt d’una bici i en silenci, em sentia reafirmat en la meua creença que tots o quasi tots estaven equivocats i que només jo tenia la fórmula de l’èxit. Quan ens acostàrem, poc després, a la seu dels socialistes, a l’altra banda del riu, el silenci compartia espai amb els operaris que desmuntaven ja el molt optimista escenari que algun post-lermista havia decidit erigir davant de la seu per a celebrar una victòria impossible. Ni tan sols vam tindre cor d’anar, el meu amic i jo, a la seu del tercer partit en ordre de força que havien supurat aquelles eleccions, una coalició entre comunistes, nacionalistes, ecosocialistes, verds i algunes etiquetes més a les quals havia fiat tota la meua frustrada il·lusió adolescent. Aquella Nit de les Copes de Champagne Trencades, simplement, tornàrem a creuar el riu i ens n’anàrem a dormir.
Ignoràvem moltes coses. Tantes com que la mateixa nit, huit anys de Pax Valenciana després, no hi hauria cap festa histèrica de la dreta, i que l’esquerra abraçaria la majoria més enllà de la lògica bipartidista i amb nous mites polítics. Però aquestes coses passen. I les raons que les expliquen, després de tot, són les mateixes que ignorava amb dèsset anys, i les mateixes que fan tan estúpida l’eufòria actual com la passada. Diuen els gurus que el col·lapse electoral de la dreta s’explica per un esgotat model econòmic fiat a la rajola i el turisme i una corrupció hipertrofiada, entre d’altres. El que abans donava treball i prosperitat il·lusòria ha saltat pels aires, i ho ha fet deixant un forat considerable no sols en la butxaca dels valencians, sinó també en la credibilitat de les seues institucions. Sí, el projecte de “Comunidad Valenciana”, una autonomia asèptica refugiada en un regionalisme histriònic amb complex d’inferioritat que aplaudia, amb ganes, el boom immobiliari i els fastos d’una dreta inútil i una esquerra acomplexada, està esgotat.
Ara, això no vol dir que hi haja, a hores d’ara, un projecte alternatiu. Ni molt menys. És per això que no veig massa raonables les mostres d’eufòria que mostra part de l’esquerra que ha “triomfat” en aquestes eleccions. El país ha girat electoralment a babord amb diferents marques, d’acord, però el que es veu reflectit en vots respon a diferents canvis en les estructures socials i polítiques que no sempre –mai?– són de llarga durada. Dit d’una altra manera, la ingent quantitat i qualitat de la corrupció produïda recentment al País Valencià pot haver produït una tempesta electoral, però la mar de fons pot ser la mateixa que fa deu anys. És a dir, perquè perda el Partit, l’hegemònic, i perquè el seu model de país semble caducat, això no vol dir que els valencians tinguen –ni vulguen!– altre d’alternatiu, com volen veure els optimistes. Els valencians, al capdavall, no són hui, probablement, ni més valencianistes, ni tenen més consciència de classe que fa uns mesos. “Que se’n vagen els xoriços”. I prou.
Després de tot això, la pregunta, i sembla que ningú la fa entre tant de confeti, és si el govern que isca d’aquestes eleccions voldrà, primer, i serà capaç, després, d’articular un altre discurs de país i un altre model que el materialitze, més enllà d’aquella Comunidad Valenciana brutalment autocomplaent, regionalista, neoliberal i sucursalista. Això vol dir una altra manera de concebre les institucions, la vida pública, l’economia, l’educació, la sanitat, la llengua, la cultura, la relació amb l’Estat, i un etcètera de decisions per prendre que reben el suport d’una majoria social ampla.
Les circumstàncies potser no són les millors per a intentar-ho, és cert: la caixa està buida i el pati vol solucions ràpides. Però si el nou govern no ho intenta, si no s’hi atreveix i es dedica a gestionar un temps el palau saquejat de l’Imperi anterior, significarà que les paraules del coronel Aureliano Buendía eren certes. El personatge de Garcia Márquez, rodejat d’emisaris, va escoltar com tots li demaven renúncies polítiques per tal de poder fer-se amb el govern. Ell, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Ah, i que ens podem anar preparant d’ací a no res –una legislatura passa volant– per a uns altres vint o quaranta o cent anys de soledat. 

2 comentaris:

  1. Jo també tinc moltes ganes que passe el núvol de confeti, Carles. Veig que sóc de les poques que s'ha quedat amb els grapats de confeti a les mans. Una, perquè crec que la situació requereix molta prudència; l'altra, perquè hem perdut la possibilitat de comptar amb uns altres socis de govern, més d'esquerra i més nacionalistes; i l'altra, perquè, a Gandia, se'ns ha quedat el somriure mig paralitzat a la cara, de moment encara. El que és indubtable és que hem aconseguit fer fora tota una tropa de depredadors del país, i això era fonamental —que no ens el destrossaren del tot— per a ara, plantejar-se'n seriosament la reconstrucció. Descarte rotundament, com tu, que de sobte se'ns haja girat una onada nacionalista, i ni tan sols valencianista. Però, potser, per mirar una llumeta allà al fons d'aquest procés que, ben portat, pot ser molt fructífer, si ho sabem fer, aconseguirem, com a mínim, allunyar el sentiment d'autoodi i d'anti... nosequè que, fins ara, ens ha enverinat fins a les arrels més fondes. Siguem prudents, i que l'escepticisme ens faça observar, amb la lucidesa que pot facilitar la distància. I esperem que escampe el confeti..., i a netejar, a reclamar el que és nostre, a curar, reconstruir! Uf!

    ResponElimina