diumenge, 14 de juny de 2015

La paraula buida

Henry Kissinger
Si ho pensem, els humans dediquem una part estimable del nostre temps a reproduir un conjunt d’idees comunes, granítiques i polígames que solen materialitzar-se en forma de sentències breus, definitives, quasi condemnatòries. Tanquen unilateralment converses que s’han allargat massa o serveixen de peça d’unió d’un pacte de silenci per a sobretaules amistoses. Són, després de tot, solucions ràpides, parcialment buides, que esquiven les causes, les implicacions, els matisos i l’anàlisi de tot plegat.
És el nostre dia a dia. Ja sabem, diem “la violència engendra més violència” i tots assentim greument, amplament autocomplaguts amb el nostre anàlisi incontestable i d’unanimitat aclaparadora. No importa si a banda de més violència engendra també més poder, si passem per alt a Henry Kissinger i les innumerables Pax Romanes que han assolat el món regularment i amb traïdoria. No importa si de vegades la violència i el seu monopoli no provoquen més violència sinó el silenci total i el terror del derrotat. No importa, perquè el que volem, en el fons, és un acord verbal ràpid i factible. Ens sentim bé, al cap i a la fi, de donar-nos la raó, de consensuar  –encara que siga consensuar un argument d’autoritat anònim, un aforisme de baixa intensitat, o fins i tot una estupidesa.
N’hi ha per a tots els gustos, d’idees d’aquestes, sedimentades al llarg dels segles, producte d’anys i panys de debats filosòfics, jocs de poder, teories econòmiques i declaracions dels drets humans complides i incomplides. “Si respectes et respectaran”, amb cementeris sencers de morts prematurs que respectaren alguna cosa, alguna llei, alguna íntima por. “No hem de barrejar política i futbol”, quan l’esport col·lectiu i individual ha sigut i serà una ancestral materialització política, i quan els esportistes mai competeixen només per ells mateixos –per la samarreta, per l’equip, per l’Estat– ni les competicions són mai només calibracions amables de l’habilitat de cadascú. Quan els esportistes són els nous herois clàssics. Etc. 
I no dic que l’ús de sentències com aquestes estiga malament. Ni molt menys. Certament, tenen una utilitat evident per a la convivència verbal, per a la diplomàcia de sobretaula. El problema, clar, és que no aporten res. De tant repetir-les, les hem buidat de contingut –de raons. S’han convertit un mer eco reiterat en el buit. No negue que algú que afirma, molt lapidàriament, que la violència genera violència, no tinga raó o, almenys, una certa part de raó. El que dubte és que, a hores d’ara, puga defensar la validesa del tòpic més enllà de la seua repetició projectada a l’infinit. És a dir, no trobe massa exemples d’algú que després d’enunciar una summa teològica d’aquestes puga defensar el corpus ideològic que té darrere, i que mai no és innocent.
Potser no és cap drama, després de tot, però cal constatar-ho. Les nostres converses quotidianes es converteixen sovint en la postergació d’aforismes buits o, pitjor, plens d’un contingut amb què, de vegades, ni tan sols estaríem d’acord si ho pensàrem detingudament. La repetició estalvia la reflexió, en aquest punt. I això sí que és dramàtic. I còmode. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada