dilluns, 21 de desembre de 2015

La lliçó de la perifèria

Íñigo Errejón (Madrid, 1983)
A aquestes hores ja hauran llegit en els diaris del Banco Santander tantes i tan sublims anàlisis sobre les eleccions d’ahir que unes línies subalternes en l’últim racó d’internet potser no aporten ja res. En tot cas, se’m fa difícil no dir-les, no subratllar una de les lectures que se’n desprèn, i molt clarament, trobe, de la votació del 20 de desembre de 2015. No és la derrota global de l’esquerra, ni la victòria global –sense fastos, però victòria– dels dos partits del règim de 1978, un dels quals ha aplicat fil pel randa les receptes neoliberals amb propines postfranquistes com la Llei Mordassa. No, no és això, o no és això només.
Des del meu humil punt de vista, si alguna cosa va eixir a la llum ahir, una vegada més i contra massa pocs pronòstics, fou la revolta de la perifèria. Una revolta limitada, precària si voleu, però certa. Si ens fixem, el mapa polític que deixa el 20D en la Gran Castella és més o menys el de sempre: bipartidisme amb bona salut a Extremadura, Andalusia, les dos Castelles, Cantabria o Madrid –en molta menys mesura, com a gran ciutat i paradís fiscal (sí, ho sent, la Ford tributa allà). Si hi hagut alguna mena del tan invocat canvi, precari, limitat, però canvi, ha sigut més enllà: Galícia, Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Ho sé, no és cap sorpresa que bascos i catalans contesten l’Estat, però sí que gallecs, valencians i balears alcen veus discordants amb tanta claredat.
En tots aquests territoris, una força política com Podemos, en aliança amb forces nacionals locals –sí, nacionals, que ningú plore–, des de Beiras a Compromís o al colauisme, ha aconseguit més d'un 20% de vots, de vegades prou més. Casualitat? Ho dubte molt. En el fons, el que aquests territoris han posat damunt de la taula són els diversos graus d’incomoditat amb el model castellanoandalús, centralista i espanyolista que domina l’Estat espanyol, amb diferents versions, guerres, constitucions i transicions, des de fa tres segles. Un problema irresolt, doncs.
En el cas valencià, al missatge social i anticorrupció de Compromís-Podem, se li va afegir el de la reclamació territorial: finançament injust o infraestructures, per exemple. Un missatge articulat no només en castellà, per cert, sinó també en valencià amb total normalitat i fins i tot predominància. Fou Íñigo Errejón, de fet, qui, en una mostra de federalisme real –no el que invoca el PSOE, que ni el coneix ni el vol–, féu part del seu discurs en aquesta llengua en el míting de la Fonteta, cosa que no hauria de ser estranya si Espanya no fóra l’Estat centralista que comentàvem.
Tampoc ha sigut casualitat que, precisament Errejón, haja fet de “País Valenciano” trending tòpic aquest matí. “Somos segunda fuerza en Madrid, País Valenciano, Canarias, Baleares y Galícia” ha dit, i ha alçat automàticament la pols de l’Espanya noventayochista, i per suposat també del sucursalisme regionalista valencià, sí, que no oblidem que ací el PP ha tingut un 31%. Així, no ha faltat qui acusara el polític de tots els mals de la terra, en una mostra de rudimentarisme verbal i d’ignorància absoluta. Amb cada insult, era més evident que hi ha una part molt gran d’Espanya que no té ni la més mínima idea, no ja de la legitimitat, tradició i present del terme “País Valencià”, sinó de qualsevol aspecte de la història, la política, la cultura o la llengua dels valencians. Han atacat un país que no coneixen, al cap i a la fi, i ho han fet amb mandobles cecs i buits, com el de l’inefable diari El País, que, en un atemptat al periodisme global, preguntava al polític en el mateix tuit amb les seues declaracions: “¿‘País Valenciano’, @ierrejon?”.
Les eleccions i el tuit d’Errejón, al capdavall, han sigut un símptoma, el xoc de dues visions possibles d’Estat, l’actual, central i nacionalista espanyola, i la d’un federalisme perifèric real, plurinacional, boirós i inexistent a hores d’ara. Possible? Ho sent però no ho crec mínimament viable. Canviar concepció d'Estat seria dinamitar els seus fonaments ideològics, que han guanyat, per cert, àmpliament aquestes eleccions. Eleccions amunt i eleccions avall, el poder continua on estava: mercats, parlament, senat, tribunals, forces de repressió, etc. L’edifici, doncs, està encara en peu; les escletxes, malgrat tot, s’han obert aquesta vegada amb més claredat que mai. És una lliçó per a tots. I una oportunitat, també. 

divendres, 18 de desembre de 2015

I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià?

Blasco Ibáñez (1868-1928)
Les insatisfaccions sempre provoquen preguntes. És lògic, potser, que se’ns escolen els “i si...” per les mànegues de la camisa quan mirem cap a arrere i no veiem el que voldríem. La història-ficció és una mania humana molt comprensible, després de tot, i d’això tampoc escapa la literatura. Als qui, per diverses raons sociològiques i siderals, ens interessa que aquella escrita en llengua valenciana, valencià, català o com vostès l’anomenen, no es perda en la pols del temps, sempre ens retornen certs dubtes històrics: i si no haguérem perdut tal guerra, i si no haguérem perdut la següent, i si tampoc haguérem perdut la posterior, etc. Fets, tots aquests, que de no haver sigut certs haurien permès una realitat en què els índex de lectura d’alta literatura en la llengua del país fregarien el 100% i on sempre seria estiu, perquè ja saben que tenim una tendència molt acusada a  la grandiloqüència, i solem llançar la culpa sencera a les grans catàstrofes, per a esquivar, de passada, raonaments més complexos.
La realitat, efectivament, és una altra: també hi ha l’hivern i la tardor i la primavera, i els que sentim aquella preocupació per la salut del valencià i de la seua literatura, supose que no podem evitar una mena d’inquietud en veure com l’ús social recula i els índex de lectura no milloren el seu raquitisme. Història sabuda, al capdavall. El fet és que li podem tirar la culpa eternament a les guerres perdudes, però tot açò no és només causa de derrotes bèl·liques, i si la llengua es deixa de parlar o d’escriure o de llegir, no sols és producte d’imposicions violentes –que també, òbviament, això també és part de la nostra història–, sinó de causes ben diverses. El fet que Blasco Ibáñez renunciara a escriure en valencià, per exemple, és una d’aquelles decisions determinants, doloroses i simbòliques que no s’expliquen només parlant de Felip V.
I si Blasco haguera continuat escrivint en valencià? La pregunta fa mal, clar, primer perquè pensem que no tindria una avinguda, segon perquè comprovem que en algun moment de la seua carrera, un dels novel·listes amb més lectors del segle XX va escriure en valencià, i, en tercer lloc, perquè va renunciar a fer-ho en una llengua òrfena fins fa poc –encara? perdó– de narradors de masses. La resposta a la pregunta és evident: deixeu de fer-vos-la. No serveix per a res, perquè només tenim els fets passats, “lo único autentico e imborrable”, que diria Gregorio Morán.
I els fets són, per a sorpresa d’alguns, que Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, de llengua materna castellana, va començar la seua carrera literària en valencià. No era d’estranyar, en realitat, per a un veí del barri del Mercat, en una València encara majoritàriament valencianoparlant, amb les muralles a terra i l’Horta al davant, amb històries, converses o personatges. A més, Ibáñez conegué molt prompte Constantí Llombart, renaixentista i valencianista –etiquetes necessàries, tal vegada–, i aquest li incorporà a una modesta publicació bilingüe, El Turia. Aviat es donaria d’alta a Lo Rat Penat i treballaria a la secció de literatura. Esdevindria, amb el temps, aquell “prosiste llemosí” que citava Puig i Torralva, una mica perdut en una mar de poetes innocus.
Prosista precoç, per cert. Als quinze anys publicava la seua primera narració, La torre de la Boatella, seguida l’any següent per Fatimah. Les dues en valencià, publicades en el Calendari de Lo Rat Penat, que aleshores dirigia Llombart. “Era una nit del mes de Setembre, fresca i serena, d’eixes que tant abunden en la nostra pàtria i en que un cel blau i poblat d’estreles cubria la ciutat de València”. Així comença el primer text publicat per Blasco Ibáñez, escrit a finals del 1882 i publicat l’any següent, una llegenda romàntica d’honor entre moros i cristians ambientada en la conquista de València, prou ben resolta per a un adolescent. Metàfores infantils, adjectius que sistemàticament precedeixen noms, ús intensiu del pronom “lo” i castellanismes barrejats amb cultismes... la seua llengua literària encara anava en bolquers, al capdavall, però era prou consistent si tenim en compte les circumstàncies.
Eren quasi totes eren adverses, llavors. Eixe és el drama, en el fons, com ho és hui en dia: al valencià li deien “la morta-viva”, una llengua molt parlada –majoritària, de fet–, però en coma en l’àmbit escrit , apartada violentament de l’àmbit públic des de feia més de segle i mig, bandejada d’escoles, jutjats i ajuntaments, amb una creació literària desplaçada pel castellà des de més abans encara, llevat del teatre popular i els diaris satírics, i sense referents als quals seguir. I és que Joanot Martorell o Ausiàs March quedaven massa lluny com per a exercir de mestres per a noves generacions. El segle XV era una altre món, i la seua una altra llengua. Tampoc no ajudava la manca d’una gramàtica o d’unes normes ortogràfiques, que arribarien com l’aigua dècades més tard. Al cap i a la fi, el jove Blasco havia, en certa manera, d’inventar-se una llengua literària, i fer-ho a partir de les seues lectures –com Victor Hugo, un dels seus preferits– i del mestratge d’una Renaixença de poetes. Poc més. El repte era potser massa gran.
Ell, però, va ser insistent, o almenys va ser-ho en principi. Després de La Torre de la Boatella, i també al Calendari, publicà Fatimah, escrita a finals del 83 i publicada el 84, dedicada a Constantí Llombart. Una altra llegenda romàntica ambientada en temps de la València àrab, amb característiques lingüístiques molt similars a l’obra anterior, com Lo darrer esforç, una altra llegenda ambientada en les Germanies, presentada als Jocs Florals del 83, on obtingué un accèssit, abans de quedar inèdita. Els inicis literaris de Blasco Ibáñez foren, doncs, tres llegendes breus que encaixaven molt bé amb les vel·leïtats romàntiques de la Renaixença: passat mitificat, herois sacrificats, amors puríssims de finals fatals... Un còctel que mai no es repetiria, perquè només escrigué una obra més en valencià, i fou del tot diferent.
El seu acomiadament de la literatura en valencià fou En la porta del cel, escrit probablement entre 1890 i 1894, publicat en el setmanari El Cuento del Dumenche i més tard, ja traduït al castellà, en les Obras Completas de l’autor. El conte és en realitat un acudit anticlerical en boca del tio Beceroles, llaurador de l’Horta, que el relata amb una llengua més àgil, fresca, farcida de barbarismes però neta de cultismes excessius, en contrast absolut amb la de les llegendes anteriors. S’entreveia un nou camí literari per la literatura valenciana, però no el va recórrer.  Ja sabem què passà després. Blasco Ibáñez viatjà a Madrid, s’allunyà de la Renaixença, s’acostà al republicanisme espanyolista, i continuà la seua carrera literària en castellà. Fou en castellà que parlaven els personatges de Cañas y barro, Flor de Mayo o Arroz y tartana, tot i que, de tant en tant, amollaven alguna paraula en valencià per a ajudar a la versemblança del relat. I prou.
El que queda de tot això és, ja ho he dit, quatre narracions breus oblidades i una pregunta humanament estúpida. Per als interessats, el gran Alfons Cucó les rescatà, prologà i publicà ara fa cinquanta anys, en Blasco Ibáñez. Narracions valencianes (Lavinia, 1967). Una edició que és , a hores d’ara, l’últim testimoni del que fou, i una invitació estèril a imaginar el que no fou. I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià? Només els déus ho saben. 

dimarts, 8 de desembre de 2015

És més senzill encara: digueu-li 1898

Ortega i Gasset
Supose que sentiran un profund despago i/o inquietud en saber que la interessantíssima campanya electoral que ens estan regalant les eleccions de 2015 només ha sigut un remake, que més enllà de les circumstàncies concretes i dramàtiques –crisi salvatge, estafa no menys salvatge, etc– el motlle discursiu i de pensament polític és en molts aspectes el de sempre. Perquè no sé si seran conscients que els mals que s’imputen a Espanya –torne a repetir, més enllà de les dramàtiques circumstàncies– es repeteixen, i que les solucions que es recepten es veu que també, almenys en boca dels ideòlegs que poblen els debats entre candidats, les tertúlies televisives, els perfils de Twitter o les columnes dels diaris.
“En definitiva, lo que se sigue predicando sobre España y sobre su problemático ‘ser integral’ no ha transcendido, en nada que parezca fundamental, de los lindes impuestos por el ‘regeneracionismo’ del 98 castellano”. Són paraules de Rafael Lluís Ninyoles en Madre España, un assaig publicat ara fa trenta-sis anys i tan imprescindible com oblidat. I és que no, ni havia transcendit llavors, quan començava a caminar la Primera Transició, ni ha transcendit ara, a 2015, quan ja ens estan venent la Segona, que nos la quitan de las manos. El xovinisme espiritual del regeneracionisme continua centrant els enfocaments sobre els problemes i les possibles solucions per al podrit edifici polític que és, a hores d’ara, l’Estat espanyol.  Ni 1978 ni 2015, per tant, és més senzill encara: digueu-li 1898.
La festa començà amb la pèrdua de les últimes colònies, que provocà un solemne moviment ideològic nacionalista al voltant del problema de la “hispanitat”, que no era altra cosa que una rabiosa frustració nacional, un orgull imperial ferit i llargament meditat. “El resultado final de este tipo de indignación es un cúmulo de generalizaciones que suelen considerarse fundadas en ciertos mecanismos psicológicos que comparten los miembros de una colectividad”, diu Ninyoles. El producte de tot allò fou el tantes vegades invocat caràcter nacional, un concepte boirós i raonablement inexistent que, això no obstant, continua sent perfectament útil en el discurs polític del segle XXI, com ho era al XX i ho fou a finals del XIX –compte, que d’aquesta visió no escapa ni Fuster, en el cas dels nacionalismes perifèrics sense Estat . Un caràcter, com deia adés, culpable de molts dels mals que ens persegueixen però, tranquils, capaç de desvetllar el camí de les solucions.
Un caràcter espanyol, que abans viatjava per les ascètiques pàgines d’Ortega y Gasset, després de Primo de Rivera i el Generalísimo, i ara creua pantalles de televisió i tuits de Pérez-Reverte a la velocitat de la llum. Un caràcter, inalterable i etern, continuat a través del temps i de les circumstàncies.  Ninyoles, en aquest punt, cita Menéndez Pidal en un extracte impagable: “dos mil años, con las modificaciones raciales que las invasiones y mezcla de pueblos puedan traer consigo, no han sido nada para borrar ese caràcter”. Si el conegut historiador no ens apanya, allà tenim a Esperanza Aguirre invocant fa pocs dies el mateix, o les successives “Històries d’Espanya” que comencen en els visigots. I si el Volkgeist  espanyol és inalterable, també és esquizofrènic, dividit perpètuament  en les repetidíssimes “dos Espanyes”, ja saben vostès, la dels rojos i els blaus i etc, passejades per les columnes d’opinió pseudointel·lectuals de tots els diaris que encara s’editen en paper, i que tornen a la superfície amb especial ímpetu cada cita electoral, en forma de fantasmes del passat i del present.
Bé, d’altra banda, tampoc podríem oblidar el tòpic de l’individualisme i la seua conseqüència fatal: el particularisme, potser el més reiterat de tots els mals de la Pàtria, i no per casualitat. És a dir, que si Espanya no funciona es perquè cadascú mira pel seu bé i no pel de tots, no com en [inserir ací qualsevol altre Estat del món]. I home, òbviament, que si cada regió va per un costat, que si massa autonomies o que si Espanya una y no cincuenta y una.  “Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, redonda, pulida y, lo que es más, compacta...”, deia Ortega y Gasset i diria ara l’últim polític obligatòriament de moda. Una idea, la de la unitat i la uniformitat polítca, cultural i lingüística com a solució per als problemes de l’Estat, que ha sigut repetida fins la sacietat: Mejor Unidos, al capdavall. Tant o més repetida, per cert, que la de la suposada inhabilitat per a l’economia o la incapacitat per a l’organització dels espanyols, el famós “que inventen ellos” de Unamuno, i tot això i allò, que es reformula actualment en sentències de l’estil “es que en eso nos tendríamos que parecer a [inserir ací qualsevol altre Estat del món]”.
N’hi hauria més, clar, però cal aturar el martiri ací. El fet és que el que repassava Ninyoles en les pàgines de Madre España era, després de tot, un corpus d’idees que, si es vol, es pot aplicar a la meitat d’Estats d’Europa occidental i del planeta Terra. Quin ciutadà de qualsevol altre lloc del món, en una embranzida de fatalisme, no podria sentir-se representat per totes i cadascuna de les característiques anteriors? Probablement cap. I és que, si no volem recordar-ho, això, o si no ens volen recordar, és senzillament perquè del  que es tracta és de subratllar l’Spain is different, la peculiaritat, el caràcter nacional que ha fonamentat el nacionalisme d’Estat durant tot el segle XX i el que portem de XXI.
Perquè si volem entendre la política d’aquesta nostra benvolguda Ibèria, caldria recordar que aquest “nacionalismo enconado” no va nàixer ni tampoc va morir amb la Falange de Primo de Rivera ni amb la figura de Franco, com molta esquerra oblida, sinó que té arrels més fondes: “la imagen de ‘lo español’ que prevaleció fue, naturalmene, muy afín a la que habían mantenido las generaciones intelectuales anteriores y que con sorprendente contumàcia seguirían manteniendo muchos de ellos en el exilio”. Intel·lectuals, ja ho hem dit, com Ortega y Gasset, “compilador sutil de toda una corriente contrarrevolucionaria europea, al que responde el propio concepto nacional de la postguerra y todo el vasaje regeneracionista del falangismo”.  I tot això, evidentment, assaonat pels imprescindibles enemics exteriors, aleshores Rússia i ara el gihadisme o el que calga i que legitime de pas les òptiques nacionalistes i les lleis repressives. I també pels no menys imprescindibles enemics interiors: aleshores, com ara, tota la varietat de rojosepartistes traïdors, abans a sou de Moscú i ara –almenys fins fa poc– de Caracas.
Tot plegat, un panorama il·lusionant, el del discurs sobre (i de) Espanya, que continua ancorat en un nacionalisme d’Estat de tocs místics que dominava en 1979, quan Ninyoles publicà Madre España, i que domina ara, quan ens vendria molt bé una lectura atenta del llibret. Mentre la reedició arriba, però, podem continuar veient La Sexta i aplaudint candidats, amb corbata o sense, que parlen d’incapacitats, de reformes, de particularitats... i de regeneració. 



dilluns, 2 de novembre de 2015

La Transició que mai arribarà

Albert Rivera (Ciudadanos)
El que no és ingenuïtat és ignorància. I el que no és ni una cosa ni l’altra és, senzillament, mala fe. Fa uns quants mesos que assistim, astorats i indefensos, a l’acostumada invocació de La Transició política i del seu Esperit, com a la solució casolana i infal·lible per al pati que ha deixat  la crisi en Ibèria: un Estat del Benestar amortitzat i destruït, en mans de l’elit politico-empresarial, obedient a poders econòmics globals, preparat per a l’espoli, amb un mercat laboral hiperprecari i ben armat d’una nova i flamant bateria de lleis dissuasives i repressives contra qualsevol alternativa. Entre d’altres.
Tot això, clar, no es diu. Almenys no ho diuen els que invoquen l’esperit de La Transició mentre en preparen, als seus despatxos, La Segona. El que sí que es diuen és que bé, alguns s’han passat de la ratlla, que la corrupció és un mal “que nos duele a todos” –“que tire la primera piedra el que, etc”-, i que potser a nivell territorial, bé, doncs que podríem haver-li concedit alguna cosa als catalans i així ara no estarien muntant el sarao incòmode de la independència. Poca cosa més.
La solució a tot açò –al que es diu i al que no es diu–, segons els profetes del règim, ara més joves i sense taques de whisky a les corbates, és la imminent i  il·lusionant Segona Transició i la no menys imminent i il·lusionant Reforma de la Constitució. Dos entitats, aquestes, que a hores d’ara ningú sap exactament en què consistiran, més enllà de “MÉS ESPANYA”, com ha deixat clar el “Pacto por –sorpresa!– España” que Ciudadanos, obra del màrqueting polític, creada i utilitzada per l’elit de l’IBEX per a salvar els seus mobles, ha proposat i a la qual PP i PSOE els ha faltat temps per a afegir-se eufòrics. I prou.
 Pot resultar sorprenent, meravellós o directament poden vindre ganes de suïcidar-se, però després d’una crisi amb milers de víctimes, promoguda des d’una oligarquia podrida de corrupció i ara també de diners, l’alternativa més probable és, a hores d’ara, més del de sempre. Netejar la façana i fer com si ací no haguera passat res. Una operació que ha passat per un canvi de rei de matinada, una cirurgia estètica en el PSOE, el patrocini descarat de Ciudadanos i alguns caps de turc mediàtics –Rato, etc– que intuïsc que no han de patir per les seues pensions. I ací estem, amb l’estructura de poder intacta, més invulnerable encara, i la gran massa de treballadors, elevats verbalment a la categoria d’emprenedors, en la jungla de la precarietat.
Sense novetat en el front tampoc pel que a la territorialitat. Amb Catalunya apostant obertament pel trencament i Euskal Herria en els llimbs de la independència fiscal, l’única incògnita interessant és què oferiran dos territoris com el País Valencià i les Illes Balears, tractats com a colònies a tots els nivells, que no tindran una millor oferta amb La Segunda Transición damunt de la taula. I és d’aquest territoris, de fet, d’on pot sorgir la resposta més interessant al neoliberalisme i el centralisme que preparen a curt termini des de la Meseta.
Potser era d’esperar, tot plegat. Potser tot estava escrit, ja. Recorde unes pàgines de Fuster publicades en no sé quina revista, el 1976. El de Sueca narrava els fets de què va ser testimoni en un dels concerts de Raimon d’aquella Primera Transició. Allà, a banda de la gent convençuda, dels quatre gats il·lustres de sempre, hi havia també algú del PSOE. En un cert moment, escrivia Fuster, va dir: “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes”. Afirmació aquesta a la qual, uns segons després, va respondre algú: “Però Raimon és valencià, i els valencians... Jo...”. Però la conversa acabà prompte: “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...”. Ja veuen, doncs, com era l’oposició al règim que pilotà la Primera, i ja veuen vostès com és la que pilotarà La Segona. Drets nacionals, drets socials, drets laborals, tant se val, per a ells tots són concessions, al capdavall, mers problemes tolerables, si de cas. I això, quaranta anys després, no ha canviat.
Ho sent, per tant, pels amants de la ingenuïtat. La Transició que necessitaria l'Estat espanyol mai arribarà. La raó és simple: suposaria refundar l’estructura emanada de la Guerra de Successió i confirmada per cada Constitució des de la 1812. Suposaria, en poques paraules, canviar el significat de la paraula Espanya, i tot el que s’ha escrit, construït i imposat al voltant d’aquest terme en tres segles. I canviar elits, sistemes de representació, ordenació territorial... Vostès ho poden creure possible. Jo no. El que arribarà, en tot cas, seran noves transicions quan el poder crega convenient per assegurar la seua supervivència. Arribaran més Felipes González i més Alberts Rivera. Pel camí, se n’aniran els que vulguen o els que puguen. Poc més. I tot concebut, materialitzat i gestionat no pels ingenus, ni pels ignorants,  sinó pels portadors de la mala fe. No en tinguen cap dubte. 

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Més enllà de tot

                                                                                                 Dins Saó, núm. 408

Podem fugir de tot llevat de nosaltres mateixos. Supose que algú ho haurà escrit en alguna banda, ja farà alguns segles, probablement, mentre alertava de les coses de la vida. Dels perills de la vida, més bé. Perquè no és cap secret que els exilis voluntaris amaguen sovint segrests interiors. L’escriptor Joan Benesiu –pseudònim– n’és ben conscient, d’això: de la vida, dels seus perills, de les fugides impossibles i de tot el que les envolta. Ara farà uns mesos que, al voltant de tot plegat,  va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi), una novel·la que és una pedrada.
I és que quan obris un llibre i lliges un pròleg en què s’elogien les pàgines que venen a continuació, normalment penses que aquella advertència no calia, que això ho paga qui mana i que hauríem de prohibir els pròlegs o almenys fer-los epílegs. En el cas de Gegants de gel, et trobes amb un gegant com Manuel Baixauli dient que la novel·la que tens a les mans és llum en les tenebres actuals. Escèptic, continues llegint. I a cada pàgina li dones la raó. Senzillament, es tracta d’un dels millors originals en valencià publicats últimament, una certa pedrada, deia, en el llac somort de novel·les històriques i vuitcentistes en què sovint s’expressa la narrativa valenciana actual.
 Una obra profunda en matisos. Una narració de pensament al voltant d’unes quantes vides al límit –figurat i literal–, perdudes i a la recerca del que no saben, que s’ho conten tot en un bar polonès de l’Ushuaia argentina, tot entre el joc entre la realitat i la ficció que permeten les imatges que l’autor incorpora a les paraules. Diverses veus per a narrar les històries d’un grup de refugiats de la vida, cadascú per raons diferents, que van a trobar-se al bar Katowice, regentat per una altra fugitiva en l’extrem del món, en la frontera total, de fet.
I tot plegat construït amb una tècnica molt potable: amb una polifonia que abraça un diàleg constant amb llibres i cançons, en un joc intertextual gens forçat, que apropa la novel·la a l’assaig  a estones, com en aquell extracte de l’Exégèse des lieux comumuns, de Léon Bloy, i les seues fugides de l’ideal burgès, escapades una mica romàntiques –d’aquell romanticisme apagat, però, frustrat i vençut, com el que sura entre els personatges de Benesiu, que es confessen mirant-se als ulls al voltant d’una taula.
Vençut i frustrat, doncs, perquè no pot haver-hi victòria, perquè aquell bar en la frontera és, després de tot, “l’observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les seues civilitzacions més antigues”. Per veure això i per a recordar, com si ho haguérem oblidat alguna vegada, que la fugida, al capdavall, és impossible. Molt bé, Benesiu. I molt bé Gegants de gel

dimarts, 13 d’octubre de 2015

La memòria esbossada

Dins Saó, núm. 407



A tots ens arriba el moment de mirar enrere. O potser no deixem mai de fer-ho. Després de tot, i com va sancionar l’antropòleg insigne, som perquè recordem. No importa, en tot cas, no pretenc ser categòric. El fet és que el periodista Adolf Beltran ve d’obrir, en certa manera, la seua “coctelera de la memòria”, i ho ha fet en una novel·la de pensament en què també passen coses. Ho ha dit ell mateix, això últim, i té raó. És Estribord, el viatge –físic i vital– de Jeremies Bosch,  ex-malalt de leucèmia, entre Baltimore i Washington, amb València sempre al cap. I al record, clar.
Una tornada a la vida que és alguna cosa més. Simbòlica i descriptiva, l’obra utilitza el thriller en què es veu envoltat aquest arquitecte com a acompanyament de dosis regulars de pensament. I és que tot, en el fons, està ací al servei de la reflexió. També els diferents personatges, contradictors amables, introductors de diàlegs que trenquen el monòleg però només parcialment. Perquè tot és la la mateixa veu: poderosa, reiterada. La que venera i cita a Zappa i a Estellés, a Chesterton o a Hoare, la que pensa incessantment Moby Dick com a metàfora massa bona, la que enyora una València perduda en l’escalada urbanística, entre canvis potser massa ràpids i massa poc païts. Una sola veu.
Farcida de referències literàries, històriques o arquitectòniques, Estribord és una obra de reflexió fonda, sincera, un possible assaig frustrat, un indici, una obra d’idees que creix al voltant d’una trama narrativa de vegades paral·lela i llunyana. També lleugera i epidèrmica, no cal dir-ho, perquè el moll de l’ós, ja ho hem dit, és el pensament. I el viatge, els perquès, la memòria, la vida que passa, la política, les renúncies d’una generació... tot només apuntat, esbossat, però, com si Beltran s’haguera deixat alguna cosa al tinter, com si ens diguera que en vindran més, de novel·les –o de memòries, o d’idees. Són i seran lúcides, això sí, perquè qui escriu, deia aquell, acaba per escriure’s.  Tant de bo. 

dimecres, 30 de setembre de 2015

De bars i paraules

Estàtua de Fernando Pessoa en Lisboa.
Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia saber res de nirvanes ni de paradisos lluminosos, que allà, als quatre dies, “te querés cortar las pelotas”. El seu cel, si de cas, tindria unes quantes “canchitas” amb xiquets pegant-li puntades de peu a una pilota, i un parell de bars, clar. Només això. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. El cel del portuguès Fernando Pessoa, en canvi, no tindria campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa.
Fontanarrosa, des del Rio de la Plata, i Pessoa, des del Tejo, van fer, conscientment o no, dos sonades apologies del bar com a pedrera literària. Dos, només, entre l’exèrcit de lletraferits de totes les èpoques que han fet de la barra, les cadires erosionades i el got de vidre un escenari indefugible de la literatura. Perquè en el fons, som tots conscients que queda molt bé allò d’escriure emboscat darrere d’una taula de marbre, envoltat de coentor i crits, amb aquell toc d’esnobisme bohème inevitable i tan legítim com el de qui es tanca en un mas amb una màquina d’escriure i una botella de whisky. Sí, és molt estètic.
Ara, si dic tot açò és precisament perquè, com el mateix Fontanarrosa apuntava, no es tracta només d’estètica. Escriure “al bar” o “des del bar” té implicacions i utilitats que van més enllà de brindis al sol hipsters. I és que si literatura, al capdavall, és allò d’escriure la vida amb una certa “gràcia”, no hi ha millor escenari que un local a vessar d’històries i converses, pròpies i estranyes. “En el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”, torna a repetir el rosarí amb una raó invicta. I és que ell sabia –sap encara, ja envoltat de “canchitas” –  que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida al davant, per observar. I també per escriure, clar.
Fontanarrosa o Pessoa –recorde també línies semblants en el Quadern Gris de Pla–, són exemples d’aquella “literatura de bar”, que naix o creix entre cafè i cafè. N’hi ha més? Evidentment que sí, però no els sé o no els recorde. De fet, em pregunte quants dels escriptors en valencià actuals faran honor a aquesta manera d'escriure. Quants s’amagaran –o no tant– entre els cafès de Barcelona, Xàtiva, Vic, Maó, El Cabanyal o Alacant, i es disposaran, molt solemnement, a escriure la vida des d’una tauleta, amb una tassa o una copa com a únics testimonis. Aprofite aquestes línies per a llançar-los, molt humilment, la pregunta.  

dimarts, 8 de setembre de 2015

Xarxes socials: l’última batalla del Poder

El ministre de l'Interior, Fernandez Díaz.
El Poder pot ser antipàtic però mai és estúpid. Si no, no seria Poder. Ho saben molt bé els qui ho ostenten. Les censures les apliquen els imbècils però les conceben els ideòlegs. Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, deia una cançó de Raimon. És una altra manera de dir-ho. El Poder no és estúpid i té les eines per a perpetuar-se, més o menys violentes, depenent del nivell d’exigència de la situació: manipulacions, censures, repressió, coaccions, assassinat, etc. Tot allò que, en definitiva i més enllà d’ingenuïtats i contes de fades, sol utilitzar-se contra qui pose en qüestió –i en perill– el monopoli economicopolític de les oligarquies i el discurs que el legitima i amb què ens bombardegen, molt amablement, cada dia.
Hi ha qui, això, tan solemne i poc agradable, ho sabut sempre. Fa més d’un segle que Lev Tolstoi va publicar un pamflet anomenat El poder, un opuscle que podem trobar en castellà, publicat en 1950 a l’exili de Toulouse, i en valencià a L’Eixam i Camacuc, que en 2004 tingueren l’encert de recuperar el text a partir de l’edició castellana. L’obra, breu, clara i concisa, és bàsicament una pedrada al militarisme d’Estat: malbaratament de vides i diners, repressió i control del poble. Tot allò, en bona mesura, que l’anarquisme cristià de l’última etapa de l’escriptor rus faria esperar. Tot allò, però, i alguna cosa més.
I és que entre totes les pàgines de filantropia cristiana, ingènua, una mica messiànica però també legítima i molt àcida, s’escola una idea cabdal i radicalment vigent: “Encara que tots els desenvolupaments exteriors que puguen somiar els homes religiosos o els de ciència es complisquen”, diu, “(...) si la hipocresia que regna avui subsisteix, si els homes no són fidels a la veritat que coneixen, sinó que continuen simulant la creença en allò que no creuen i l’estima per allò que no estimen, la seua situació no solament continuarà sent la mateixa, sinó que empitjorarà”. En poques paraules, una lloa a la veritat com a arma revolucionària, doncs, però encara amb aquell toc místicopoètic, abstracte, boirós.
El text no tarda, no patiu, en filar més prim, o més pragmàticament: “Com més cobertes estiguen les necessitats materials dels homes; com més telègrafs, telèfons, llibres, periòdics i revistes hi haja en mans dels mentiders interessats, més mitjans hi haurà per a propagar les mentides i les hipocresies, i més desgraciats seran, per tant”. Tolstoi no era imbècil, evidentment, i va carregar directament contra els mitjans propagadors del discurs de l’oligarquia, perquè sabia que és el discurs el que sosté el poder, el que el legitima.
La lucidesa, en un text de finals del segle XIX, és demolidora. La seua claredat, també. El seu al·legat contra les manipulacions del Poder, el discurs que genera i que predica a través dels mitjans, són ben vigents: “qualsevol guerra”, diu més endavant, “fins i tot la més benigna, amb totes les seues conseqüències ordinàries: la destrucció de les collites, els robatoris, els raptes, el llibertinatge, l’assassinat, amb les justificacions de la seua necessitat i legitimitat; amb l’exaltació de gestes militars, l’amor a la bandera i la pàtria; amb la fingida cura pels ferits, etc, perverteix, en un sol any, més persones que milers de saqueigs, d’incendis i d’assassinats comesos en un segle per individus aïllats impulsats per un instint malèvol”. Ens sona? L’última editorial d’El País, el noticiari del migdia o la pel·lícula de moda de Hollywood... tant se val, el discurs del Poder es propaga sense massa oposicions serioses.
Però què passa, quan n’hi ha? Què passa quan la contestació és possible? Tolstoi assenyala clarament el poder de la veritat –de la “informació”, si ho traduïm al nostre llenguatge actual–, la seua capacitat de desvetllar consciències. La batalla pel seu control era real i crua. Continua sent-ho. Als llibres, periòdics i revistes de què parlava l’escriptor rus, s’afegiren poc després la ràdio i la televisió, que reproduïren la mateixa guerra pel seu monopoli, guanyat sempre pel poder, amb tolerades  excepcions. En som ben conscients, d’això, no cal ni posar exemples. Fa pocs anys, però, que arribaren les xarxes socials, i el camp de batalla, de sobte, s’eixamplà. El control, per dir-ho clarament, s’ha fet cada dia més difícil. Sense escapar a la influència de les grans corporacions i estructures, és cert que Facebook i sobretot Twitter han començat a permetre l’intercanvi instantani i exponencial d’informació, també el seu contrast, i fins i tot la contestació amb més o menys dosi d’ironia.
El terreny de joc ha canviat. Almenys una mica. És veritat que la televisió i el periòdic de paper a la barra del bar continuen sent preponderants, que no tot el món té Twitter, que les notícies que reprodueix naixen en molts casos d’uns mitjans amb falta d’independència del Poder... És veritat tot això, però també que les xarxes han obert una escletxa incòmoda, potencialment dissident. No és gens d’estranyar, doncs, que fa uns mesos s’iniciara a l’Estat espanyol la seua persecució virtual, primer, i física, després. Les televisives operacions contra l“apologia del terrorisme” a internet, o la cura amb què la Llei Mordassa fa referència als delictes d’opinió en les xarxes socials, en són l’últim capítol. I aquest últim capítol forma part, òbviament, de la batalla per aquella veritat, per aquella informació. La mecànica, però, és la de sempre: les eminències assenyalen, els aparells repressors executen, la democràcia s’invoca.
Tolstoi va morir el 7 de novembre de 1910, sol, en un habitacle de l’estació de ferrocarril d’Astapovo, on havia arribat en l’últim pelegrinatge i en un acte de coherència in extremis, després de fugir dessagnant-se de vida del món aristocràtic on havia nascut i respirat. Des d’aleshores, el món ha canviat, clar: el capitalisme financer ha substituït l’industrial i uns mitjans de comunicació a altres, a Tolstoi se'l ven en fascicles de millors obres de la literatura universal i ja ningú recorda els seus pamflets polítics. Han canviat moltes coses, sí, però certes lògiques continuen més vigents que mai. Terriblement vigents, de fet. La història, mentrestant, continua. I la vida. Aquella cançó de Raimon, la cançó de les mans, també.  

divendres, 26 de juny de 2015

Ciudadanos o la metàfora valenciana

Tinc amics que diuen que sempre parle del mateix. Jo sé que no és cert. I ells també. Dit això, és cert que dedique una part gens menyspreable del meu temps a pegar-li voltes a allò que som els valencians i, especialment, a com ho som. Agraïsc la seua crítica, en el fons, perquè si fan por els homes d’un sol diari, també fan por els homes d’un sol tema de conversa. L’obsessió és reconeguda, per tant, i consegüentment intente omplir diàlegs d’altres temes també brutalment importants com el futbol o ja acabaré la frase. El que passa és que hi ha dies que la realitat decideix boicotejar la meua regular teràpia de desintoxicació. Dies com ahir.  
Han de passar moltes coses perquè una política arribe a Les Corts sense enganyar-se de camí i després de dir bon dia i beure un glopet d’aigua molt educadament apunte, com qui enumera evidències, que “puede ser muy emotivo abandonar las lenguas universales para proteger una minoritaria, pero poco útil para encontrar empleo”, que “nadie duda de que el valenciano es un bien cultural y ha de protegerse y aprenderse, pero si se convierte en lenguaje único frena el desarrollo personal, profesional y colectivo” i també, i atenció perquè ací passem del pla específic i anecdòtic a tota una reflexió filosòfica global digna de figurar en algun sobre de sucre, que el saber no ocupa lloc però si temps, tan “escaso” que “no se puede saber de todo y allí donde triunfa la inmersión lingüística, volvemos a la aldea”. Respirem.
Han de passar moltes coses, moltes constitucions i un parell de guerres, probablement, perquè la líder d’un partit que s’anomena Ciudadanos arribe i sentencie que una part dels ciutadans que representa són subdesenvolupats condemnats a l’atur etern. El discurs de Carolina Punset no creix dels arbres una nit d’estiu. El discurs de Carolina Punset és la materialització verbal d’un Estat pur, de bandera, himne, llengua i cultura única, l’Estat que els progressistes i ciutadans del món sempre han volgut a pesar dels atacs del localisme. No m’estendré més, en aquest punt, que ja vaig parlar-ne fa uns mesos, a propòsit d’unes altres perles intel·lectuals d’Arturo Pérez Reverte, probable maître à penser de lady Punset. El cas, i ací l’autor d’El Capitán Alatriste ens serveix d’exemple, és que les paraules de Carolina Punset no són un atac aïllat en el temps i en l’espai, sinó la verbalització de tota una escola de pensament, hegemònica en l’Estat espanyol i materialitzada legalment, per cert, almenys des de la Constitució de 1812, que posava negre sobre blanc l’absoluta irrellevància cultural i política que atorgaven a tota llengua que no fóra la castellana. La resta de la història ja la sabem.
No lapideu verbalment a Punset, per tant. Pobra ella, després de tot, que no és més que la humil portaveu de les últimes supuracions d’un ex imperi en decadència, amb deliris d’una universalitat que mai ho fou i una necessitat quasi biològica de mostrar-se com a superior a l’altre, com a únic majoritari i útil. Cal contestar-li? Cal dir-li que no és de veres això que diu? Que una llengua europea amb tretze milions de parlants repartits en països mediterranis econòmicament dinàmics, és un mercat laboral en sí mateixa i un plus a nivell curricular? Que universal és un adjectiu pamfletari? Que el valencià s’està juga la seua supervivència no només en l’escola, sinó també en els mitjans i en els carrers? Etc.
Cal, de veres, contestar Carolina de España i als altres ciutadans del món, als cosmopolites, que parlen una llengua universal i critiquen sense descans els localistes, separatistes, que parlen una, dues o tres llengües a més de la seua, la de l“aldea”, arriscant-se a no trobar mai treball ni refugi per a l’ànima? La resposta seria còmica si no fóra tràgica.
Políticament, però, és interessant, el que va passar. Una novetat molt grossa en la res publica valenciana. Punset va fer en quatre minuts el que no havia fet el PP en quaranta anys, és a dir, vomitar damunt el regionalisme, descartar-lo i alçar la bandera nacional. L’única. El seu discurs, agressiu i actiu, recorda molt al dels liberals del segle XIX, per cert, als d’aquella Constitució de Cadis. Com a bona poetessa, va fer de les seues paraules una preciosa metàfora, que posava un cert punt i final al debat identitari de la Transició, a la cortina de fum del “catalanisme”, castradora i interessada. Li hauríem de donar les gràcies. El debat que planteja la dirigent de Ciudadanos és radical, però, en el fons, és el real: espanyolisme, valencianisme o la indiferència que beneficia al primer. N’hi ha més doblets possibles: neoimperialisme o internacionalisme, monolingüisme castellà o plurilingüisme, supremacia de la Nació-Estat o igualtat entre els pobles i les cultures... Podeu anar prenent, molt humilment, posicions. 

diumenge, 14 de juny de 2015

La paraula buida

Henry Kissinger
Si ho pensem, els humans dediquem una part estimable del nostre temps a reproduir un conjunt d’idees comunes, granítiques i polígames que solen materialitzar-se en forma de sentències breus, definitives, quasi condemnatòries. Tanquen unilateralment converses que s’han allargat massa o serveixen de peça d’unió d’un pacte de silenci per a sobretaules amistoses. Són, després de tot, solucions ràpides, parcialment buides, que esquiven les causes, les implicacions, els matisos i l’anàlisi de tot plegat.
És el nostre dia a dia. Ja sabem, diem “la violència engendra més violència” i tots assentim greument, amplament autocomplaguts amb el nostre anàlisi incontestable i d’unanimitat aclaparadora. No importa si a banda de més violència engendra també més poder, si passem per alt a Henry Kissinger i les innumerables Pax Romanes que han assolat el món regularment i amb traïdoria. No importa si de vegades la violència i el seu monopoli no provoquen més violència sinó el silenci total i el terror del derrotat. No importa, perquè el que volem, en el fons, és un acord verbal ràpid i factible. Ens sentim bé, al cap i a la fi, de donar-nos la raó, de consensuar  –encara que siga consensuar un argument d’autoritat anònim, un aforisme de baixa intensitat, o fins i tot una estupidesa.
N’hi ha per a tots els gustos, d’idees d’aquestes, sedimentades al llarg dels segles, producte d’anys i panys de debats filosòfics, jocs de poder, teories econòmiques i declaracions dels drets humans complides i incomplides. “Si respectes et respectaran”, amb cementeris sencers de morts prematurs que respectaren alguna cosa, alguna llei, alguna íntima por. “No hem de barrejar política i futbol”, quan l’esport col·lectiu i individual ha sigut i serà una ancestral materialització política, i quan els esportistes mai competeixen només per ells mateixos –per la samarreta, per l’equip, per l’Estat– ni les competicions són mai només calibracions amables de l’habilitat de cadascú. Quan els esportistes són els nous herois clàssics. Etc. 
I no dic que l’ús de sentències com aquestes estiga malament. Ni molt menys. Certament, tenen una utilitat evident per a la convivència verbal, per a la diplomàcia de sobretaula. El problema, clar, és que no aporten res. De tant repetir-les, les hem buidat de contingut –de raons. S’han convertit un mer eco reiterat en el buit. No negue que algú que afirma, molt lapidàriament, que la violència genera violència, no tinga raó o, almenys, una certa part de raó. El que dubte és que, a hores d’ara, puga defensar la validesa del tòpic més enllà de la seua repetició projectada a l’infinit. És a dir, no trobe massa exemples d’algú que després d’enunciar una summa teològica d’aquestes puga defensar el corpus ideològic que té darrere, i que mai no és innocent.
Potser no és cap drama, després de tot, però cal constatar-ho. Les nostres converses quotidianes es converteixen sovint en la postergació d’aforismes buits o, pitjor, plens d’un contingut amb què, de vegades, ni tan sols estaríem d’acord si ho pensàrem detingudament. La repetició estalvia la reflexió, en aquest punt. I això sí que és dramàtic. I còmode. 

dimarts, 26 de maig de 2015

Contra l'eufòria al País Valencià

Joan Ribó i Mònica Oltra la nit electoral.
Era maig de 2007 i jo tenia dèsset anys, massa certeses i massa poques preguntes. No havia llegit Cien años de soledad ni sabia qui era ni què havia dit el coronel Aureliano Buendía. Vivia en un país que no coneixia i pensava que la història m’havia esperat a mi, només a mi i al meu amic C., que estava al meu costat quan aparcàrem les bicis al costat de l’hotel Alameda Palace de València, on el Partit –era “El Partit”, de fet– celebrava una merescuda orgia postelectoral. Recorde o vull recordar senyores extremadament pintades i homes imperialment vestits pujant les escales per a rebolcar-se en la seua majoria absoluta, que era la nostra minoria absoluta. Crec que els vaig odiar. En el fons no havia entès res, però supose que allà, dalt d’una bici i en silenci, em sentia reafirmat en la meua creença que tots o quasi tots estaven equivocats i que només jo tenia la fórmula de l’èxit. Quan ens acostàrem, poc després, a la seu dels socialistes, a l’altra banda del riu, el silenci compartia espai amb els operaris que desmuntaven ja el molt optimista escenari que algun post-lermista havia decidit erigir davant de la seu per a celebrar una victòria impossible. Ni tan sols vam tindre cor d’anar, el meu amic i jo, a la seu del tercer partit en ordre de força que havien supurat aquelles eleccions, una coalició entre comunistes, nacionalistes, ecosocialistes, verds i algunes etiquetes més a les quals havia fiat tota la meua frustrada il·lusió adolescent. Aquella Nit de les Copes de Champagne Trencades, simplement, tornàrem a creuar el riu i ens n’anàrem a dormir.
Ignoràvem moltes coses. Tantes com que la mateixa nit, huit anys de Pax Valenciana després, no hi hauria cap festa histèrica de la dreta, i que l’esquerra abraçaria la majoria més enllà de la lògica bipartidista i amb nous mites polítics. Però aquestes coses passen. I les raons que les expliquen, després de tot, són les mateixes que ignorava amb dèsset anys, i les mateixes que fan tan estúpida l’eufòria actual com la passada. Diuen els gurus que el col·lapse electoral de la dreta s’explica per un esgotat model econòmic fiat a la rajola i el turisme i una corrupció hipertrofiada, entre d’altres. El que abans donava treball i prosperitat il·lusòria ha saltat pels aires, i ho ha fet deixant un forat considerable no sols en la butxaca dels valencians, sinó també en la credibilitat de les seues institucions. Sí, el projecte de “Comunidad Valenciana”, una autonomia asèptica refugiada en un regionalisme histriònic amb complex d’inferioritat que aplaudia, amb ganes, el boom immobiliari i els fastos d’una dreta inútil i una esquerra acomplexada, està esgotat.
Ara, això no vol dir que hi haja, a hores d’ara, un projecte alternatiu. Ni molt menys. És per això que no veig massa raonables les mostres d’eufòria que mostra part de l’esquerra que ha “triomfat” en aquestes eleccions. El país ha girat electoralment a babord amb diferents marques, d’acord, però el que es veu reflectit en vots respon a diferents canvis en les estructures socials i polítiques que no sempre –mai?– són de llarga durada. Dit d’una altra manera, la ingent quantitat i qualitat de la corrupció produïda recentment al País Valencià pot haver produït una tempesta electoral, però la mar de fons pot ser la mateixa que fa deu anys. És a dir, perquè perda el Partit, l’hegemònic, i perquè el seu model de país semble caducat, això no vol dir que els valencians tinguen –ni vulguen!– altre d’alternatiu, com volen veure els optimistes. Els valencians, al capdavall, no són hui, probablement, ni més valencianistes, ni tenen més consciència de classe que fa uns mesos. “Que se’n vagen els xoriços”. I prou.
Després de tot això, la pregunta, i sembla que ningú la fa entre tant de confeti, és si el govern que isca d’aquestes eleccions voldrà, primer, i serà capaç, després, d’articular un altre discurs de país i un altre model que el materialitze, més enllà d’aquella Comunidad Valenciana brutalment autocomplaent, regionalista, neoliberal i sucursalista. Això vol dir una altra manera de concebre les institucions, la vida pública, l’economia, l’educació, la sanitat, la llengua, la cultura, la relació amb l’Estat, i un etcètera de decisions per prendre que reben el suport d’una majoria social ampla.
Les circumstàncies potser no són les millors per a intentar-ho, és cert: la caixa està buida i el pati vol solucions ràpides. Però si el nou govern no ho intenta, si no s’hi atreveix i es dedica a gestionar un temps el palau saquejat de l’Imperi anterior, significarà que les paraules del coronel Aureliano Buendía eren certes. El personatge de Garcia Márquez, rodejat d’emisaris, va escoltar com tots li demaven renúncies polítiques per tal de poder fer-se amb el govern. Ell, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Ah, i que ens podem anar preparant d’ací a no res –una legislatura passa volant– per a uns altres vint o quaranta o cent anys de soledat. 

dilluns, 20 d’abril de 2015

Elogi de la terra cremada

Som un país de renúncies. Això no pretén ser una sentència de sobretaula, grandiloqüent i inútil. Simplement vol dir que des de fa uns anys, el País Valencià s’ha acostumat a rebre amb resignació, o pitjor, indiferència, cada pèrdua de sobirania, social o identitària. I en van unes quantes. No, ara no començaré per relatar amb romanticisme les reiterades batalles d’Almansa i tot allò que canten les cançons que han de cantar-ho. Són molt més recents les derrotes de què parle, les que han acabat amb pràcticament tot l’edifici político-cultural que aquella Transició fal·laç i interminable ens va deixar de propina. L’última, que ha passat certament inadvertida als mitjans –quins?– és el tancament de la delegació valenciana del diari El País.
És l’última d’un llistat que fa pena. O por. Més enllà de derrotes col·lectives com la pràctica desaparició del sistema de caixes d’estalvi, gràcies a la bombolla immobiliària promocionada per PP i PSOE, el panorama és dantesc pel que fa al mapa comunicatiu. Informació és democràcia i sobirania, i els valencians no hem deixat de perdre’n. M’explique, perquè açò tampoc no pretén ser una altra sentència solemne de sobretaula. Hi ha qui encara no ha entès que una informació de qualitat i propera a la realitat és un dret democràtic: com més desinformats, més manipulables, més governables... i més colonitzats.
És senzill. La nostra realitat no és només la que veiem en eixir al balcó o passejant pel carrer, la nostra realitat és també la que els mitjans ens mostren. La realitat es crea. El País Valencià ha passat de tindre un mapa comunicatiu precari però propi a no tindre pràcticament res, a ser merament un reflex de la capital de l’Estat. Què és el País Valencià? Corrupció i platja. El resum no és meu, només cal posar la televisió i apuntar les referències: ni una sola parlarà de cultura, economia o infraestructures valencianes, i tot polític o ciutadà valencià que aparega ho farà per a parlar–sorpresa– de corrupció o de platja. Això, clar, també té conseqüències polítiques. No és possible tindre una política pròpia sense uns mitjans de comunicació propis. Ho veiem tots els dies. Les últimes enquestes mostren la pujada sideral de partits-sucursal, sense implantació en el territori però amb presència sobrada en pantalles i diaris. És el preu que paguem.
El tancament de Radio Televisió Valenciana fou el gran símbol del final d’una època. Després de segrestada i endeutada fins el límit, va baixar la persiana per a deixar-nos sense l’única televisió i ràdio que informava –al final ni això– de tot el territori, i que ho feia parcialment en valencià. La realitat que mostrava Canal 9, evidentment, no era més que el parc d’atraccions del neoliberalisme que volia el PP. Però Canal 9 era recuperable. Ara ja no es pot dir el mateix.
El cas de la premsa escrita és similar, i és el que motiva aquestes línies. En pocs anys ha disminuït dràsticament la qualitat i la quantitat de la informació valenciana, entre acomiadaments de periodistes i tancaments de suplements culturals –Posdata, el Quadern en paper. El tancament, després de dècades d’història, de la delegació valenciana del diari El País és un altre símbol a afegir al palmarès de renúncies. No debades, era, juntament amb la del diari El Mundo, l’única secció que oferia informació de tot el país, i que reservava una propina per a la informació cultural en valencià. Tornem a tindre un sistema de diaris provincials i de televisions estatals. El País Valencià existeix menys. O encara menys.
Game over. La treva de la Transició s’ha acabat. Les màscares han caigut. El procés de recentralització i de reforma neoliberal és total i brutal. I cada vegada tenim menys defensa perquè cada vegada tenim menys informació amb què defensar-nos. Aquell edifici politico-cultural dels huitanta ha caigut, i el problema és que sembla remotíssima la possibilitat de construir-ne un altre alternatiu. Internet, per cert, encara no és cap alternativa comparable, perquè la majoria de la població continua informant-se –o deixant-se informar– a través de la televisió, de la ràdio al cotxe i del diari en paper de la barra del bar.
És, tot plegat, una altra derrota amarga. O no, clar, perquè ja estic esperant, amb ànsia i emoció, la veu de la saviesa que ens recorde, en un elogi de la terra cremada, amb la copa a la mà i una taca en la corbata, que després de tot és millor estalviar, que tenim el que ens mereixem i que, xe, ben mirat no s’acaba el món. No, clar, el món no s’acaba perquè tanque la delegació valenciana d’un diari, ni perquè tanque l’única ràdio o televisió en valencià. El món tampoc s’acaba amb la reforma laboral, ni amb el nou Codi Penal, ni amb la privatització de la sanitat ni amb la postergació de l’espoli fiscal. Clar que no. No siguem dramàtics. Y mira, pues nada, que ha salido buen día y nos hemos venido a la Malva-rosa. 

dilluns, 6 d’abril de 2015

Erri De Luca: la batalla del discurs

Podem subestimar moltes coses, però no podem subestimar les paraules. És pels mots que donem forma al món, que en som amos o esclaus. Definir, després de tot, no és més que posar un límit. Definir una realitat és decidir-la. Hi ha paraules i paraules, però. Com més abstracta, potent i mal·leable siga la realitat que evoquen major serà la batalla que provoquen. No hi haurà massa debats al voltant de “taula” o “cendrer”, però la cosa canvia si ens juguem el significat de “llibertat”, “civilització”, “Déu”, “terrorisme” o “democràcia”.
La ingenuïtat, en aquest punt, es paga ben cara. Els imperis ho saben, per això el primer que fan es desposseir els pobles de les seues llengües: per a controlar-los millor. No es res que no se sàpiga. Ho va fer Castella en Sud-Amèrica –ací encara ho intenta a través de l’Estat espanyol–, França en Àfrica, Anglaterra en mig món. Tants d’altres. Quan tenen la llengua, el que fan tot seguit és monopolitzar-la, fer-se amos del seu significat. Llavors, clar, és quan poden imposar-lo. El poder, al capdavall, sempre ha necessitat un discurs que el legitime.
D’exemples, n’hi ha com gotes d’aigua. “Llibertat” ha de voler dir el que els Estats Units vulguen mentre bombardegen mig món. “Déu” el que els soldats d’ISIS consideren oportú, o rodaran caps. “Terrorisme” el que diga el primer ministre israelià. Les paraules, a partir d’aquest moment, esdevenen bones o roïnes. Les paraules legitimen fets. “Democràcia” serà bona, malgrat estar en boca d’hereus de dictadures, i “revolució” o “esquerra” ja no les utilitzaran ni els polítics amb coleta que diuen que pretenen canviar la realitat, perquè el discurs oficial fa temps que va decidir –va “definir”– que eren roines. És trist i crec que em puc estalviar l’etcètera.
Doncs bé, dic tot això perquè amb la paraula “violència” passa el mateix. De fet passa molt més dramàticament, perquè del seu monopoli depèn l’ordre mundial actual, i del seu significat part del Codi Penal que el PP i el PSOE van reformar l’altre dia entre ombres. El “violent”, el qui “ataca” o el “terrorista” ha de ser l’altre, i ha d’anar contra l’statu quo. Poden tindre ministeris de Defensa uns estats que  produeixen i venen milions d’euros en armes que acaben rebentant a pedaços gent a l’altra banda del món? Clar, perquè un dia guanyaren el discurs: ells són la “defensa” de la “democràcia”. Estan legitimats, per tant.
Són coses sabudes, de totes formes, d’aquelles que et subverteixen l’adolescència i de les quals l’escriptor napolità Erri di Luca ha sigut conscient des de sempre. I més encara des de fa uns mesos. Més o menys els que han transcorregut des que va afirmar en una entrevista que calia “sabotejar” les obres del Tren d’Alta Velocitat que a hores d’ara es construeix a la vall de Susa, als Alps italians, contra l’oposició popular i entre el despotisme més absolut, com conta en La paraula contrària (Sembra Llibres, 2015).
A Erri de Luca el vam conèixer uns amics i jo un dissabte de matí a Barcelona.  Fou a la recepció d’un hotel del passeig de Gràcia, on havia estat responent entrevistes durant tot el matí amb les mateixes respostes impecables que ens va donar a nosaltres amb la veu suau i pausada, sense estranyar-se massa d’aquells indocumentats postadolescents amb aparença d’acabats de dutxar i una càmera de fotos amateur a les mans. Recorde les seues mans. Eren mans dures, àrides. Eren mans d’escalador. Ho és, de fet. Com un dia va ser obrer de Fiat, militant del grup d’esquerres Lotta Continua i ara és escriptor. Potser és això, tot això, el que va portar-lo a comprometre’s amb la causa dels habitants de la Vall, que van veure arribar l’empresa constructora del Tren d’Alta Velocitat com qui veu arribar una tempesta. Ell donà suport a la lluita “pel dret de sobirania i d’incolumitat d’un poble sobre la seua terra”, contra un projecte d’altíssim impacte mediambiental. I ho està pagant.
Va dir “sabotejar” i per tant va “instigar a la violència”. Aquesta és la conclusió d’un poder que no vol perdre el control sobre les paraules. El que importa és que un escriptor pot omplir pàgines i pàgines de boniques històries, però no intentar canviar el discurs. La violència no és aprovar d’esquenes a la ciutadania que les patirà unes obres a benefici d’uns pocs –el cas ruïnós de l’AVE a Espanya és el millor exemple–, ni militaritzar una regió per a defendre-les, ni protegir amb agents de policia i les seues armes una empresa privada, ni crear un departament en la fiscalia de Torí encarregat “a temps complet i exclusivament d’incriminar militants NO-TAV”, com diu De Luca. No. Violència és dir que caldria sabotejar eixes obres. D’u a cinc anys de presó.
El poder, per a ser absolut, necessita controlar el llenguatge. No per res, sinó perquè el mateix poder comença i es consolida amb el llenguatge. Difícilment canviarem la realitat si no trenquem el monopoli del seu discurs. És per això que persegueixen les paraules en boca d’alguns, perquè no volen perdre el seu monopoli. La Llei Mordassa aprovada pel PP no és, pel que respecta a la repressió de delictes d’opinió, més que això: un intent de fer legítim només el discurs oficial, el seu, i de perseguir i castigar tot discurs alternatiu.
No és cosa nova: a les fogueres sempre han cremat paraules incòmodes, dissidents, alternatives. Les d’Erri de Luca són. Anava a dir les últimes. No ho seran. I és que en el fons del fons, les paraules importen. Qui domina el discurs domina la realitat, deia i dic. Per això utilitze País Valencià i no Comunidad Valenciana. Per això m’opose radicalment a la llei de repressió que han anomenat Mordassa. I per això crec que cal llegir i denunciar el que conta l'escriptor napolità a La paraula contrària. Cal dir ben alt #IoStoConErri. Per la insubornable legitimitat de les alternatives. Així de simple. I sí, podeu dir-me ingenu. 

diumenge, 29 de març de 2015

Josep Fontana: la fi de la innocència


Aznar, Bush i altres caps de govern en una reunió del G8.
Algú, en algun moment de la nostra vida, ens va voler innocents a certes coses. I va contar-nos els fets en conseqüència. El motor de la Història, per tant, no podia ser la “lluita de classes” ni res de paregut. Necessitaven alguna cosa menys incòmoda, més ancestral, menys perillosa, més asèptica i mal·leable. Van decidir llavors que el que feia moure tot plegat era la bondat. Estúpid? Clar, però ens ho vam creure. Es per això que les guerres mai les guanyaven els roïns i tot era felicitat etèria. Més encara al segle XX, farcit de dimonis i d’àngels de barres i estrelles que ens salvaven d’una foscor sempre batuda.
Que sí, que sembla molt estúpid, però és el que ens han contat: llibres, tebeos i sobretot pel·lícules a partir del boom de Hollywood, que ens han transmès el passat com a la victòria del Bé contra el Mal, i el triomf de la Democràcia, en unes majúscules que demanaven submissió i poques preguntes. Si ja intuíem que no era del tot cert allò, menys encara després de llibres com el que va publicar fa uns mesos l’historiador català Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Historia del mundo desde 1945 (Pasado&Presente). Aquella, després de tot, era una història falsa, dramàticament falsa.
L’assaig de Fontana és l’esmena a la totalitat d’una narració que tots ens hem après de memòria, i que consolida les bases d’un poder global i cada vegada amb menys obstacles: el del poder dels gegants empresarials i bancaris occidentals, atrinxerats en les més altes cúpules, rodejats d’institucions i polvorins obedients i amb tentacles repartits equitativament per un món del qual han fet el seu casino. El sistema de “lliure empresa” més salvatge, que ha augmentat les desigualtats meteòricament mentre ha anul·lat alguns dels mecanismes de control i distribució de la riquesa que ni el feixisme va poder tombar. El món, al capdavall, que ens ha tocat viure.
Doncs bé, comencem precisament pel final: a hores d’ara els EUA tenen 865 bases col·locades per tot el món. A 2010, més de 300.000 homes repartits per terra i 90.000 en la mar. És, senzillament, el cim d’una escalada en l’aconseguiment del poder global, el triomf definitiu i sense pal·liatius: la Pax Ianqui. Aquesta història, però, s’enceta el 1945. Els Estats Units ixen de la Segona Guerra Mundial amb tot el poder a les mans: el monopoli de la bomba atòmica, una economia hegemònica i un territori sense ruïnes fumejants.
Les peces del tauler anaven ací i allà. Els diners per a comprar eleccions també.  I els morts quan els diners no eren prou. Els de les purgues d’Stalin. Els grecs antics lluitadors contra els nazis, massacrats ara gràcies al govern imposat per la força per Churchill. Els 60.000 –sobre una població de 300.000– que els Estats Units i Corea del Sud –segons Roger Baldwin “un estat policia imposat pels americans”– causaren en l’illa sudcoreana de Cheiju en 1948, on els comitès populars d’esquerres havien brollat des de la fugida dels japonesos. El milió que els salvatges bombardeigs nord-americans causaren en Corea del Nord. Morts ací i allà. Morts que ajudaven a consolidar una hegemonia, la d’un Imperi que ja començava a moure peces per a contindre els moviments comunistes i nacionalistes –o les dues coses alhora– que sorgien en el sud-est asiàtic colonitzat i que podien posar en perill la supremacia angloamericana. Indonesia, Corea, Camboia... o Vietnam, on caigueren tres vegades més bombes que en tota la Segona Guerra Mundial i on més de 3 milions de vietnamites moriren.
Morts a Europa, morts a Àsia. Morts a Sud-Amèrica, on el suport a dictadors o organització directa de colps d’estat que acabarien en genocidis recorre tot el segle XX: Guatemala, Xile, El Salvador, Nicaragua... I tot mentre l’OTAN creixia i a Israel la convertien en la gran potència militar d’Orient Mitjà, per damunt de vides i de drets.
Què hi ha d’Àfrica? Fontana no l’oblida. Sota domini colonial salvatge en molts casos –Líbia, colònia italiana on moriren vora 500.000 persones entre 1911 i 1943–, els nous estats assoliren independències parcials gestionades per líders corruptes sense escrúpols, amb successors que encara dansen la melodia de les grans empreses occidentals. El cas de Camerun és revelador: el seu president, “sembla que triat per la petroliera Elf, porta en el poder des de 1982”. Tot això, en un continent espoliat i ofegat per les condicions d’un Fons Monetari Internacional que, per exemple, obligà a reduir el salari mínim de Moçambic dels 40 als 15 euros, per davall del llindar de la pobresa.
El perquè de tot plegat, ara i adés, estava clar. Sempre ho ha estat. Fontana sap a qui assenyalar. Eisenhower, diu l’historiador, “considerava que l’objectiu central de la seua política era el d’aconseguir que les empreses nord-americanes pogueren accedir a les àrees del món que produïen matèries primeres vitals, i assegurar que els governs que dominaven en elles foren ‘favorables al nostre estil de vida’, a la lliure empresa i al lliure comerç”. Els morts, la sang, la fam, les malalties o la pell cremant-se i els crits de dolor no importaven com, en realitat, no han importat mai.
I bé, això és Por el bien del Imperio: una contestació radical i impecable a la Història que ens havien contat. Una obra, la de Fontana, que pot ferir sensibilitats. Ací no hi ha bons ni roïns. Ací hi ha interessos, poder, i qui ho domina gràcies al monopoli de la violència i del terror. Un llibre que, per cert, també explica per què qui ha provocat milions de morts i de sofriment per a perpetuar els beneficis d’una minoria és capaç de fer-nos creure que sí, que al final la història sí que té bons i que són ells.
No només això, clar, també hi ha els canvis culturals, les revolucions frustrades, l’erosió i la caiguda de la URSS, la victòria total del neoliberalisme, la Pax Ianqui, l’esclavitud del crèdit, la creació d’un nou dimoni global contra el que lluitar, Afganistan i Iraq, la desaparició de drets, l’augment de la pobresa i la desigualtat... i tot allò que ja no cap en aquestes línies, tot allò que dibuixa, al capdavall, un Història amb molts actors i versions però sense cap rastre de bondat ni, per descomptat, innocència. I no, no és agradable, però sí necessària. L’alternativa, clar, la tenim cada dia en la pantalla.
                                                        

dijous, 5 de març de 2015

Contra Hollywood i els nazis

Un tossut fantasma recorre Europa, és el fantasma de l’antisemitisme. Un espectre que, com tots els espectres, sap com ocultar-se. Llegirem aquesta sentència i pensarem, potser, que l’autor és un conservador podrit i a sou del sionisme. No, no és així. Qui ho escriu se sent profundament indignat per la massacre israeliana en Palestina, el preu que paguen els palestins per un ordre mundial de què són subalterns. Una matança continuadament impune –i diria salvatge, si la natura sabera d’aquest tipus d’assassinats, però no, la natura no és tan cruel. No és això, doncs.
            El fet és que he tornat a veure Inglorious bastards, el guió de la qual s basa en les desventures –assassinar Goebbels i Hitler a un cine, entre d’altres– d’un comando de jueus aliats en terres ocupades pels nazis, llevat de l’únic no jueu, el guapo de la pel·lícula, el comandant Aldo Rei, nord-americà però amb sang índia a les venes –potser d’aquells indis massacrats sense misericòrdia dècades enrere– que no ha arribat a Alemanya per “ensenyar humanitat”, si no per a matar a eixos malparits antisemites.
            Bé, l’espectacle pot començar. A grans trets, tenim davant nostre la justificació de la llei del Talió, el foc pel foc, la barbàrie per la barbàrie. Deixem de banda els aspectes tècnics, els detalls sense importància i les versemblances inexistents. Fixem-nos només en dues coses: els detalls amb importància i el puzzle ideològic sobre la Segona Guerra Mundial que Hollywood construeix dia a dia i del qual Inglorious Bastards és una altra peça. I no la darrera.
            Les idees que compra un xiquet són les idees que compra “la majoria”. Simplificar una idea fins fer-la digerible a una ment infantil és preparar-la també per ser consumida per la majoria política d’una societat, per això la política de masses ha comprès que l’argument val menys que el lema, i el lema menys que la imatge. És més productiu repetir i repetir frases simples i estúpides que perdre el temps amb debats i arguments. I no oblidem que simplificar és, al capdavall, ometre.
            Els nazis. Al film, els nazis són una mena de dimonis, deshumanitzats en el sentit grotesc, amb comportaments histriònics: monstres teatrals desbocats, lluny del mètode fred i calculat de qui dissenya un pla per massacrar sistemàticament centenars de milers de persones amb mil·limetrada crueltat, lluny d’eixos personatges humanament patètics d’una altra pel·lícula, El hundimiento, on se’ns reconstrueixen els últims dies d’aquells homes i dones brutals, lluny de l’humà matematisme sanguinari, de l’humà goig pel sofriment aliè gratuït. Ni rastre d’humanitat, millor llançar la culpa als monstres.
            La primera simplificació històrica ens presenta unes desenes d’il·luminats que han arribat al poder sense explicació aparent i que han conquerit Europa sense cap causa que se’ns explique. Però tampoc ens aturem ací, no parlem de cap novetat, ja que la demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada de l’horror històric és un costum ben arrelat al cine, així, no diríem res de nou. Millor continuem una mica, i fixem-nos qui hi ha enfront: els alliberadors de la foscor, els àngels que en aquest cas rebenten caps i en gaudeixen –de les crisis nervioses dels soldats i els problemes psicològics de per vida no en parlen, és clar– i també les víctimes sense força per a alçar-se.
            El cert és que comando ja hem parlat massa, no és més que un matís estrambòtic en la línia nord-americana maniqueista de Hollywood, ara centrem-nos en un detall que ens explicarà molt i que protagonitzen part dels qui pateixen el jou nazi, un dels àngels alliberadors: el poble francès. Sí, la nació francesa en el seu conjunt simbolitzada en dos personatges: la jove propietària d’un cine i el seu treballador. La xica és, per suposat, ciutadana francesa, jove, atractiva, delicada, humil portadora d’una camisa ampla i uns pantalons de tela, culta i amant de l’art, lectora bohèmia a cafès, emancipada fumadora de cigarretes amb estil, aspra i implacable amb els botxins nazis que mataren els seus oncles jueus, antics propietaris del cine que heretà i on es projectarà un film de propaganda nazi mentre la jerarquia nacionalsocialista mor cremada. En definitiva, la Liberté, Egalité i Fraternité feta dona i passada per una dutxa una mica anacrònica de feminisme. A més a més, tota aquesta llibertat individual personificada comparteix els dies amb el seu digne i no explotat treballador, el jove francès de raça negra, atractiu i fort, amb qui porta el cine. Amb tot això, ja tenim les pinzellades principals, i per suposat les idees simples – i ximples – i fàcils de captar que se’n desprenen.
            Què és el que hem passat de llarg? Què és això que en aquesta pel·lícula no es dóna a entendre, com tampoc tantes altres? Què és aquesta altra pedra en l’edifici de Hollywood que tant m’indigna? És ben fàcil, malgrat que malauradament cap novetat: el que tenim damunt la taula és l’enèsima batalla cinematogràfica dels àngels contra els dimonis, sense matís aparent ni complexitat argumental. La demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada del drama històric és un costum ben arrelat al cine, així, aquella ideologia racista, imperialista i genocida, serveix ara a més a més per a focalitzar-hi tots els mals del món, la totalitat de bestieses –en realitat, si ho pensem bé, en lloc de bestieses caldria dir “humanades”– humanes, per a expiar tots els pecats, com a símbol únic de l’horror a què tot el món, uns més i uns menys, van contribuir. De pas, i vet ací el drama, la resta, els “altres”, s’autoproclamen a l’altra banda del mapa, en territori de la igualtat, del respecte i la llibertat absolutes. Si els nazis simbolitzen tot allò menyspreable, l’odi materialitzat i boig, els nord-americans, francesos i britànics... tots els “no nazis” –llevat dels no nazis alemanys, que molt estranyament apareixen a la pantalla– simbolitzaran allò més democràtic i tolerant.
            És inevitable. Amb dos personatges així passem per alt, per exemple, la política racista dels EUA, Hiroshima, Vietnam o el colonialisme europeu de totes les èpoques. Qui no se’n recorda de l’Algeria oprimida per França, on també hi havia gent amb la pell bruna que no tenia ni cines ni companyes franceses ni tampoc massa drets. Una Algèria on els francesos , després de bales i sang i foc, concedirien que governaren internament els representants algerians però només “par l’entremise de leurs élements les plus évolués”. I això són declaracions de novembre de 1954 al número 35 de Jeune Europe. I que segons ells hi haguera elements “les plus évolues” em fa suposar que consideraven la resta com un magma subdesenvolupat i inferior, que calia reprimir quan calguera, és a dir, quan ells ho consideraren necessari.
            Però potser per damunt de tot ometem, també, una de les vergonyes més esteses del segle vint, el que l’escriptor israelià Amos Oz va vessar així a la seua potent autobiografia:
             “...l’oncle David pensava d’una altra manera: sentia menyspreu i desdeny cap a eixa ideologia repugnant malgrat que molt estesa, el cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels pogroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueus. Tot allò no era per a ell més que fosques restes d’èpoques salvatges i incultes...”.
            Ara l’oncle David potser se sorprendria que totes aquestes línies quedarien reduïdes pels amos de la història a una a soles, i que per tant hi hauria uns sols portadors de la repugnant ideologia antisemita –uns portadors que, d’altra banda, s’ho guanyaren a base de brutalitat. Oblidem aquesta llarga llista de culpables que, si bé és cert que no s’aproparen al nivell de barbàrie sistematitzada assolit pels nazis, no tenen les mans precisament netes.
            És aquest maniqueisme fosc, que no ajuda a comprendre els perquès de la història sinó només a solidificar tòpics i llegendes, és aquesta obra amb parts de veritat i altres de mentida, i llocs de llums i altres d’ombres, és tot això el que m’indigna, el que em porta a escriure aquestes línies una nit a l’epicentre d’aquesta història, al Berlin de 2010 on hi ha potser massa memòria d’aquesta tragèdia premeditada. A diferència d’altres indrets, en aquesta terra hi ha innumerables iniciatives per comprendre una història que no és, com ens diuen, la de quatre dimonis deshumanitzats que portaren a l’hecatombe el món, si no la d’un món que, per diversíssimes raons que ara no caben entre la precarietat d’aquestes línies, va alçar i donar aire a uns humans amb idees genocides, o, sinó, no va poder aturar-los a temps. Un món gens innocent, potser en part enlluernat de promeses del paradís i en part cansat de llàgrimes i fam, però que al capdavall va col·locar els botxins al centre de la reunió.
            “En tot Alemanya hi ha més d’un milió de jueus. Què hi vol fer? Els vol matar a tots en una nit? Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada. Però no és possible”. No en una nit, efectivament, necessitaren una mica més de temps per dur a terme la massacre. Les paraules anteriors eren d’un tal Adolf Hitler, vessades en una entrevista concedida al gran Eugeni Xammar – de qui Josep Pla deia que era l’home més intel·ligent que havia conegut mai –, hores abans del putsch de la cerveseria de München, en novembre del 1923. A eixes hores Hitler era “el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer”, segons Xammar. Cap dimoni invulnerable, doncs, sinó un neuròtic alçat anys després per les masses.
            Què hi ha d’això a la pel·lícula de què parlem? Què hi ha d’aquesta història al cinema de Hollywood? Res. O pràcticament res. Si aquests detalls no hi queden reflectits no ens estranyarà que a l’altra banda ens esperen els altruistes defensors de la llibertat preparats per a salvar el món d’uns quants monstres bojos a colps de bat de beisbol, uns herois sense més detall que la retòrica boirosa, perquè sempre fou més fàcil llançar les culpes a uns quants escollits. L'Imperi, després de tot, necessita una narració que el legitime. I Hollywood li l'ofrena de manera regular i eufòrica. Descansem en pau.