dimarts, 8 de desembre de 2015

És més senzill encara: digueu-li 1898

Ortega i Gasset
Supose que sentiran un profund despago i/o inquietud en saber que la interessantíssima campanya electoral que ens estan regalant les eleccions de 2015 només ha sigut un remake, que més enllà de les circumstàncies concretes i dramàtiques –crisi salvatge, estafa no menys salvatge, etc– el motlle discursiu i de pensament polític és en molts aspectes el de sempre. Perquè no sé si seran conscients que els mals que s’imputen a Espanya –torne a repetir, més enllà de les dramàtiques circumstàncies– es repeteixen, i que les solucions que es recepten es veu que també, almenys en boca dels ideòlegs que poblen els debats entre candidats, les tertúlies televisives, els perfils de Twitter o les columnes dels diaris.
“En definitiva, lo que se sigue predicando sobre España y sobre su problemático ‘ser integral’ no ha transcendido, en nada que parezca fundamental, de los lindes impuestos por el ‘regeneracionismo’ del 98 castellano”. Són paraules de Rafael Lluís Ninyoles en Madre España, un assaig publicat ara fa trenta-sis anys i tan imprescindible com oblidat. I és que no, ni havia transcendit llavors, quan començava a caminar la Primera Transició, ni ha transcendit ara, a 2015, quan ja ens estan venent la Segona, que nos la quitan de las manos. El xovinisme espiritual del regeneracionisme continua centrant els enfocaments sobre els problemes i les possibles solucions per al podrit edifici polític que és, a hores d’ara, l’Estat espanyol.  Ni 1978 ni 2015, per tant, és més senzill encara: digueu-li 1898.
La festa començà amb la pèrdua de les últimes colònies, que provocà un solemne moviment ideològic nacionalista al voltant del problema de la “hispanitat”, que no era altra cosa que una rabiosa frustració nacional, un orgull imperial ferit i llargament meditat. “El resultado final de este tipo de indignación es un cúmulo de generalizaciones que suelen considerarse fundadas en ciertos mecanismos psicológicos que comparten los miembros de una colectividad”, diu Ninyoles. El producte de tot allò fou el tantes vegades invocat caràcter nacional, un concepte boirós i raonablement inexistent que, això no obstant, continua sent perfectament útil en el discurs polític del segle XXI, com ho era al XX i ho fou a finals del XIX –compte, que d’aquesta visió no escapa ni Fuster, en el cas dels nacionalismes perifèrics sense Estat . Un caràcter, com deia adés, culpable de molts dels mals que ens persegueixen però, tranquils, capaç de desvetllar el camí de les solucions.
Un caràcter espanyol, que abans viatjava per les ascètiques pàgines d’Ortega y Gasset, després de Primo de Rivera i el Generalísimo, i ara creua pantalles de televisió i tuits de Pérez-Reverte a la velocitat de la llum. Un caràcter, inalterable i etern, continuat a través del temps i de les circumstàncies.  Ninyoles, en aquest punt, cita Menéndez Pidal en un extracte impagable: “dos mil años, con las modificaciones raciales que las invasiones y mezcla de pueblos puedan traer consigo, no han sido nada para borrar ese caràcter”. Si el conegut historiador no ens apanya, allà tenim a Esperanza Aguirre invocant fa pocs dies el mateix, o les successives “Històries d’Espanya” que comencen en els visigots. I si el Volkgeist  espanyol és inalterable, també és esquizofrènic, dividit perpètuament  en les repetidíssimes “dos Espanyes”, ja saben vostès, la dels rojos i els blaus i etc, passejades per les columnes d’opinió pseudointel·lectuals de tots els diaris que encara s’editen en paper, i que tornen a la superfície amb especial ímpetu cada cita electoral, en forma de fantasmes del passat i del present.
Bé, d’altra banda, tampoc podríem oblidar el tòpic de l’individualisme i la seua conseqüència fatal: el particularisme, potser el més reiterat de tots els mals de la Pàtria, i no per casualitat. És a dir, que si Espanya no funciona es perquè cadascú mira pel seu bé i no pel de tots, no com en [inserir ací qualsevol altre Estat del món]. I home, òbviament, que si cada regió va per un costat, que si massa autonomies o que si Espanya una y no cincuenta y una.  “Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, redonda, pulida y, lo que es más, compacta...”, deia Ortega y Gasset i diria ara l’últim polític obligatòriament de moda. Una idea, la de la unitat i la uniformitat polítca, cultural i lingüística com a solució per als problemes de l’Estat, que ha sigut repetida fins la sacietat: Mejor Unidos, al capdavall. Tant o més repetida, per cert, que la de la suposada inhabilitat per a l’economia o la incapacitat per a l’organització dels espanyols, el famós “que inventen ellos” de Unamuno, i tot això i allò, que es reformula actualment en sentències de l’estil “es que en eso nos tendríamos que parecer a [inserir ací qualsevol altre Estat del món]”.
N’hi hauria més, clar, però cal aturar el martiri ací. El fet és que el que repassava Ninyoles en les pàgines de Madre España era, després de tot, un corpus d’idees que, si es vol, es pot aplicar a la meitat d’Estats d’Europa occidental i del planeta Terra. Quin ciutadà de qualsevol altre lloc del món, en una embranzida de fatalisme, no podria sentir-se representat per totes i cadascuna de les característiques anteriors? Probablement cap. I és que, si no volem recordar-ho, això, o si no ens volen recordar, és senzillament perquè del  que es tracta és de subratllar l’Spain is different, la peculiaritat, el caràcter nacional que ha fonamentat el nacionalisme d’Estat durant tot el segle XX i el que portem de XXI.
Perquè si volem entendre la política d’aquesta nostra benvolguda Ibèria, caldria recordar que aquest “nacionalismo enconado” no va nàixer ni tampoc va morir amb la Falange de Primo de Rivera ni amb la figura de Franco, com molta esquerra oblida, sinó que té arrels més fondes: “la imagen de ‘lo español’ que prevaleció fue, naturalmene, muy afín a la que habían mantenido las generaciones intelectuales anteriores y que con sorprendente contumàcia seguirían manteniendo muchos de ellos en el exilio”. Intel·lectuals, ja ho hem dit, com Ortega y Gasset, “compilador sutil de toda una corriente contrarrevolucionaria europea, al que responde el propio concepto nacional de la postguerra y todo el vasaje regeneracionista del falangismo”.  I tot això, evidentment, assaonat pels imprescindibles enemics exteriors, aleshores Rússia i ara el gihadisme o el que calga i que legitime de pas les òptiques nacionalistes i les lleis repressives. I també pels no menys imprescindibles enemics interiors: aleshores, com ara, tota la varietat de rojosepartistes traïdors, abans a sou de Moscú i ara –almenys fins fa poc– de Caracas.
Tot plegat, un panorama il·lusionant, el del discurs sobre (i de) Espanya, que continua ancorat en un nacionalisme d’Estat de tocs místics que dominava en 1979, quan Ninyoles publicà Madre España, i que domina ara, quan ens vendria molt bé una lectura atenta del llibret. Mentre la reedició arriba, però, podem continuar veient La Sexta i aplaudint candidats, amb corbata o sense, que parlen d’incapacitats, de reformes, de particularitats... i de regeneració. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada