diumenge, 25 de maig de 2014

Obrint Pas, la ingenuïtat que va vèncer

Foto: José Soler (ACN)
La ingenuïtat és, de vegades, el preu de la victòria. Tenia setze anys, anava assegut al metro, i parlava de política amb l’ostentació exagerada que només legitima una adolescència que aquella vesprada d’hivern, en certa manera, es batejava, sense aigua i amb una dessuadora d'estrela roja, xicoteta però inconfusible, al pit. El meu amic assentia. Teníem la raó en monopoli, perquè encara no sabíem què eren les contradiccions. La vida la teníem davant. Baixàrem a l’estació de Bailèn i pujàrem el carrer Sant Vicent de València amb passes decidides fins a aquella discoteca, que també feia –fa– de sala de concerts. Abans d’entrar, l’infart: els menors de 16 anys no entren, i cal DNI. Jo tenia el document i, recent fets,com una primavera, setze anys. O n'eren quinze?. No ho recorde. Però vaig entrar. Aquella vesprada fou el meu primer concert d’Obrint Pas.
        Ells aleshores ja eren cèlebres. Molt. Feia dotze anys que havien començat a cantar allà, a Benimaclet, amb una ràbia i il·lusió verges de desfetes i transicions frustrades. Senzillament, tot estava per guanyar, encara. Malgrat que la guerra, al País Valencià i al món, estiguera perduda. Ells eren els que havien nascut després de tot allò, els estudiants de “la línia” –en valencià, s’entèn– de l’Institut Benlliure. Potser per això començaren a cantar amb tota l’esperança en una llengua viva i sense complexos. La mateixa que em van fer redescobrir a mi, castellanoparlant de capital, uns anys més tard. Els dec això. A ells, clar, i a tants altres que els van seguir per a fer camí. I fer camí volia dir fer música, qualsevol, però en valencià.
        Ells escolliren la lluita. La música engagée, l’ska polític fins els ossos: en una mà la justícia social, en l’altra la nacional. Ací la guitarra, allà la dolçaina. La d’Obrint Pas era, al capdavall, l’esmena a la totalitat d’un món que ens ignorava. El món oficial de felicitat construïda amb rajoles, genuflexió lingüística i valencianisme de diumenge a la vesprada. Ells van dir no. Un no rotund, rabiós, jove, esperançat i terriblement ingenu. Tant que  es va contagiar. Hi ha qui diu que massa i tot, que la música en valencià no és un gènere, que necessita varietat i vida més enllà de la cançó protesta. Molt d’acord, però això ja no va a compte seu. Ells, aquests vint anys, han fet la seua feina.
      Ahir, després de dos dies d’actuacions i uns mesos d’adéus, s’acomiadaren del tot. A sa casa, a València. Al seu cor, al Teatre Principal. Sincerament, quan vaig saber que seria així, vaig haver d’esforçar-me per reprimir la imatge d’un Mestalla de gom a gom, aplaudint l’últim segon d’una època. A poc a poc, vaig anar fent-me a la idea que el final seria diferent, sense graderies a vessar però amb llotges rococós. El dubte, però, persistia. Per què no un gran últim concert? Per què allà? Símbol de la conquista d’un espai de la burgesia sucursalista de la capital, havien dit. Si, però...
      Res. Ho vaig comprendre des que s’apagaren els llums i tot restà el silenci i començà a sonar aquell instrument el nom del qual no és que no recorde, és que no he sabut mai. Volien aquell final. Amb foscors i silencis petits i guitarres de fusta que tocaven la nostàlgia. Un espectacle majúscul. Una mirada enrere impecable, que recordaré sempre. A l’escenari desfilaren totes les cançons i tots els mestres: Al Tall, Miquel Gil, el Botifarra. I etcètera. Al pati de butaques tots els anònims. Els qui han fet possible, també, que els qui cantaven allà dalt s’acomiadaren després de tres hores amb una muixeranga i alguna llàgrima. L’única pancarta en tot el teatre ho deia ben clar: Gràcies.
        Supose que per a entendre Obrint Pas cal entendre la nit d’ahir, però també aquella vesprada al metro. I més. I cadascú les seues, que els records són intransferibles. Jo, molt humilment, no em puc entendre sense el grup que amb catorze o quinze anys em va mostrar el país i la llengua que tenia davant, brutalment vius i de vegades tan ignorats que feia mal de comprovar-ho. És per això que quan ahir a la nit, en un moment de ràbia, un d’ells va cridar “guanyarem!”, i tothom aplaudí, no vaig poder evitar pensar que no, que ells, que tots, al capdavall, ja hem guanyat. Una victòria xicoteta i parcial, si es vol, que aquest no és país de grans victòries i les definitives no existeixen, però una victòria.


Que el silenci els siga lleu. 

dijous, 22 de maig de 2014

Joan Francesc Mira: l’últim humanista

Hi ha qui dedica hores i hores d’humil treball en la foscor a fer digeribles les paraules d’un altre a qui no coneix i potser mai coneixerà. Es fa dir traductor. També hi ha qui es decanta per dir-se narrador i estripar èpoques amb personatges i històries. I no oblidem l’assagista, aquell etern inquiet, curiós d’això i d’allò, que fa de les idees línies en un paper. Joan Francesc Mira (València, 1939) ho és tot alhora. I segurament pot afegir-se tres o quatre etiquetes més: antropòleg, professor, intel·lectual... Tot sense semblar pretensiós ni forçat. Perquè en totes elles excel·leix.
No exagere. En la literatura catalana actual hi ha poques obres que es puguen elogiar amb una seguretat tan certa, clara i sòlida com la seua. I és que Mira és un grandíssim traductor, com corroboren tant la seua versió de la Divina Comèdia, fluïda i contundent, com aquella tan digeriblement narrativa de l’Odissea. També, per cert, és un enorme narrador, com algú intuiria precoçment entre les pàgines del seus xicotets Cucs de seda, allà pels setanta, o entre la rabiosa poètica d’El desig dels dies, una mica més endavant. Els escèptics, o els directament incrèduls, poden confirmar-ho tot amb altres papers com Els treballs perduts, la gran novel·la sobre la ciutat de València. I etcètera.
Però Joan Francesc Mira també és assagista. I dels grans. De fet, és un d’aquells espècimens que d’haver nascut a Leipzig, podria guanyar-se la vida publicant papers insignes a Die Zeit o Der Spiegel. Però és valencià. I a més amb consciència de ser-ho. Una consciència insubornable, poderosa, del país que li ha tocat pensar, i que dissecciona periòdicament des de les planes d’El Temps, El País o l’Avui. I gràcies als déus, perquè ho fa amb tota la prudència de l’assagista, la perspectiva de l’antropòleg, el saber de l’historiador o del filòleg, la passió de l’ideòleg i, per damunt de tot, la prosa meridiana de l’escollit. Una prosa transparent, irònica, d’arguments raonablement incontestables, escrits des d’un jo potent i sempre amb aquell toc inflamat de qui enumera les derrotes que anuncien un Apocalipsi imminent. I és que Mira, al capdavall, és un dels últims humanistes.
Ara Bromera ha decidit recollir bona part d’aquells xicotets assaigs publicats des de 2001 a 2011, en què Mira reflexiona una de les èpoques més histèriques, triomfalistes i plenes de derrotes col·lectives de tota la història valenciana. Li ha dit La condició valenciana, una obra amerada de la indignació davant un país amb que no es reconeix a l’espill perquè fa anys que el va trencar. Malgrat tot, després d’ell no arribarà cap Apocalipsi – desterrem l’alarmisme -, només un buit de dimensions notables en aquell prestatge de la societat valenciana reservat als grans pensadors. Un buit que, en el fons, ho serà de paraules: “inexpressable”. No ho dic jo. Ho diu ell. I amb tota la contundència de l’experiència.


*Dins l'Illa núm. 64

dijous, 15 de maig de 2014

Els savis que no estimaven

Un dels tòpics d’allò anomenat utilitàriament l’Edat Mitjana, que com molts d’altres ha arribat als nostres dies, és el del model de savi vell, autònom respecte de la societat i allunyat en certa manera d’aquesta. La saviesa, segons aquest cànon, s’encarnava a la perfecció en una persona amb una pila d’anys a les esquenes, sense interès per l’amor ni pel lirisme –efusions que es podia “perdonar” en tot cas als joves–  que, allunyada de la societat i amb aparent autonomia d’aquesta, es podia dedicar a divagar, a llegir divagacions i, fins i tot, oh déus!, escriure’n les seues pròpies.
No cal que ara i ací desacreditem amb tota la nostra moderníssima cosmovisió un tòpic que com a tal ja no existeix. El que cal és veure d’on va eixir, què n’ha quedat, d’aquest i com s’ha transformat per seguir viu als nostres dies. Perquè no seran ni un, ni dos ni tres els escriptors, periodistes i artistes que en algun moment hagen fet una espontània apologia de la soledat de l’intel·lectual i del pensador. Una apologia sempre autocomplaent i vanitosa.
            Perdó per la referència freak, però cada vegada que trobe una d’aquelles apologies em ve a la ment un episodi de Lo Somni, l’obra magna de Bernat Metge, escrita allà pel 1399. L’autor, un pre-humanista segons com es mire i a qui es pregunte, planteja al tercer llibre un conflicte curiós: el protagonista, alter ego de Metge, es declara enamorat, malalt d’amor, i provoca així la sàvia resposta de Tirèsies, l’endeví de la Tebes clàssica, transformat per dues vegades primer en dona i després novament en home.
Per què conte tot això? No és un excés estúpid de retòrica, o millor dit sí que ho és, però encara no, perquè allò retòric comença quan el personatge clàssic li explica per què no ha d’estar enamorat: “O, com est foll (...) e de leugera creença. No saps què són dones tan bé com jo. Són açò paraules de home qui amb sciència e haja legit tant com tu? Lexa semblants coses a hòmens oçiosos, vans e il·literats, car lo teu enginy no·s deu distribuir e amor. Pus altes coses li són degudes”. Ja ho veiem, deixa semblants coses a homes illetrats..., incultes, perquè no són dignes del savi segons quines conductes.
En el passatge de Metge la “pesta” és l’amor, un distanciament que, en el cas de la intel·lectualitat contemporània, es va trencar fa temps. Almenys en part. Ara el savi, per dir-ho així, ja pot dedicar-se tranquil·lament al sexe sense veure perillar la seua condició d’oracle. No cal ni apropar-se a la majoria de grans novel·les contemporànies per veure amor platònic o carnal o les dues coses alhora pels quatre costats, fins i tot moltes obres mestres sublimment pornogràfiques. Malgrat això, l’alerta resisteix, la passió carnal representa encara, en certa manera, la pèrdua d’autonomia intel·lectual –mireu com li costa a James Bond acceptar les seduccions.
            Hi ha un mur, però, que encara no ha caigut. Tants segles després, encara veiem exhibit amb tota la seua força eixe menyspreu pels “il·literats” que escriu l’autor català. Un menyspreu explícit pels incultes, “la gent”, la “massa”, a anys llum de la sublimitat de pensament del savi contemporani, parapetat darrere de columnes d’opinió de diari. Un distanciament de la resta, un allunyament de la societat justificat suposadament perquè als esperits intel·lectuals “pus altres coses li són degudes”. Potser, després de tot, els savis no han canviat tant. 

dijous, 8 de maig de 2014

Estellés no cap en un sonet

No ens falten, els versos. Mai no ens han faltat. Aquest país haurà estalviat en alegries segons a qui preguntem però mai va escatimar en poesia. País de poetes? Algú va dir que sí i que això explicava molts dels nostres fracassos. No són els debats eterns, en tot cas, el que importa en aquestes línies. Importen els poetes. Ara i ací, se’m venen al cap uns quants dels qui encara –i gràcies– omplen planes de paraules: Piera, Sòria, Montaner. I més. Molts. Moltíssims. Alguns, com els citats, d’una qualitat més que contrastada. Malgrat això, de vegades sembla que només n’hi haja existit un poeta valencià. Sí, evidentment parle de Vicent Andrés Estellés. No és cap casualitat, la seua ombra és immensa, la poesia valenciana, una o una altra si parlem d’abans o després que ell es decidira a escriure. És per això que resulta molt comprensible que encara en ploguen les versions, musicals o teatrals, les reedicions o, fins i tot, algun inèdit quan s’alineen els planetes.
Mai sobrarà, Estellés. Faltarà, en tot cas, coneixement i reconeixement a la resta de poetes, i això, és clar, ja és cosa nostra, no seua. Per tant, només podem saludar cada nova pàgina seua editada o reeditada. És el cas d’El procés (Bromera, 2014), un poemari relativament curt, concebut a mitjans setanta, clàssicament farcit de sonets i prologat al seu moment per un Alfons Cucó que els qualificava de “nocturns i desolats”. No podria haver-ho dit millor. Són versos nocturns, efectivament, fets de nits i nits: “Em sé, com mai, abandonat,/ i sóc conscient de la nit”. I també, sí, desolats: “Nàufrag, et saps, en desconhort/ i sense enviar cap missatge/ dintre de l’ampolla, mar enllà”.
Ací i allà, s’intueix l’Estellés més conegut, el que acaba en -ment i s’abona als torrents de paraules. S’intueix, només. Perquè la forma l’estreny. El sonet imposa un motlle on encabir les paraules. Per tant, evidencia també una tècnica, un domini de la llengua. Però també encorseta. I més a poetes com el de Burjassot, amants de les cataractes de paraules. És per això que mai passà a la història pels seus sonets. Pels d’El procés, tampoc. Són bons versos, –i tant!–, ara, no són el millor Estellés. No són aquell monument que apareix quan deixa a una banda els motlles i escriu com es vomita, inconteniblement, sense regla. Potser per tot això les últimes composicions sembla que se li escapen de les mans, rebels, de cara a un futur de llibertat que ansiava, ingovernable, poderós. Uns últims poemes que ens fan recordar, una vegada més, com si ho haguérem oblidat, que no, que ell, després de tot, no cap en un sonet. 

dijous, 1 de maig de 2014

Heysel: fantasmes a Brussel•les.

"Arrête toutes les horloges"
El futbol és memòria. En la meua vida només he conegut dues persones que sentien la Juventus com una pàtria. I que així la recordaven. El primer, Lorenzo, un italià de Fermo amb qui vaig veure cada minut d’aquell 5-0 de Guardiola a Mourinho mentre ell em repetia, com si resara el Rosari: “troppo Barça, Carles, troppo Barça”. El segon, Giuseppe, nascut a Messina però veí de València des de fa uns anys, i una d’aquelles persones que primer s’estimen el seu escut i després, si pot ser, el futbol sencer. La memòria juventina de Lorenzo només arriba als primers versicles d’un Del Piero adolescent. La de Giuseppe va una mica més enllà. La seua arriba a Heysel.
         Els amants de les sentències dirien que potser hi ha dos tipus aficionats de la Juventus, els que van viure la tragèdia Heysel i els que no. O dos tipus d’aficionats del Liverpool, els d’abans i els de després de Hillsborough. Ho ignore. L’únic que sé és que fa unes vesprades, quan vaig dir-li que me n’anava a passar uns dies a Brussel·les, Giuseppe només em preguntà si aniria a Heysel. No ho sabia, i així li ho vaig dir. “Me acordaré toda la vida”, diu de sobte, amb aquell castellà d’accent sicilià insubornable: “Mi padre me dijo: ‘a la cama, no hay ningún partido que ver’”. I calla uns segons i torna a dir aquell “me acordaré toda la vida” fúnebre i potent. “No, no vi el partido aquella noche”.
       El partit que no va veure es va jugar el 29 de maig de 1985 a l’estadi de Heysel, Brussel·les, i va enfrontar la Juve de Platini i el Liverpool de Dalglish i Rush en una final de la Copa d’Europa que no es recordaria pel campió. “No se tenia que haber jugado”. Ho diu i ho repeteix mirant el got de cervesa. Abans del xiulet inicial havien mort aixafats 39 aficionats, la majoria bianconeri, després d’un atac de pànic i estampida posterior provocada pels hooligans red. El partit que no va veure va coronar la Juve amb un gol de Platini entre fantasmes. De penal.
         El futbol és memòria. I la seua recorda allò amb gust a cendra. Quan, uns minuts després, comentem el duel per la Premier Leage entre el Liverpool i el Chelsea del cap de setmana, només em diu, sec, que “ojalá pierda el Liverpool”. Sap de sobres que potser no és just, ni racional, que tot és més complex, però no hi pot fer res. Liverpool, per a ell, vol dir Heysel. No ho pot evitar. Malgrat tot. Malgrat que, en el fons, com deia Nick Hornby al seu inoblidable Fever Pitch: “Heysel was an orgnic part of a culture that many of us, myself included, had contributed towards”.
"Mens sana in corpore sano"
         A Heysel s’arriba amb el tramvia número 51. Si l’agafes a la Porte d’Anderlecht, al Boulevard de l’Abattoir, són 19 parades fins l’estadi que es diu oficialment Rei Bandouin, en francès i en flamenc. L’estadi de Heysel. Jo no complete les 19 estacions perquè a la que fa 18 el tramvia vol avançar però un cotxe també i aleshores soroll de fractura i una frenada en sec i tots baixant ordenadament a contemplar com la taca d’oli s’escampa per l’asfalt. Per sort per a mi, una de les quatre torres amb els focus que il·luminen la gespa s’intueix ja a uns centenars de metres. Només em cal caminar uns minuts.
         Des de la tanca que rodeja el parc protector de l’estadi ja es veuen les graderies. Regna una calma centreeuropea, sense histerismes. En creuar les reixes una estàtua volgudament clàssica em diu amb el dit en alt Ment sana in corpore sano i una altra més llunyana i més agnòstica no em diu res mentre evoca alguna idea que no trobe. L’entrada principal al camp, la de tribuna, està només a unes passes, i torna al classicisme amb deu columnes simètriques i dos relleus a esquerra i dreta, un d’aquests que representa cinc futbolistes al voltant d’una pilota colpejada per la cama esquerra d’un d’ells –és curiós, els déus sempre juguen amb l’esquerra. La porta està tancada a pany i clau, o això sembla. Prove de rodejar el perímetre. A la dreta, la tribuna acaba en una reixa metàl·lica darrere de la qual s’entreveu el camp, els dos amfiteatres i les tanques que encara separen les graderies de la gespa, com en aquells estadis dels anys vuitanta. Però no hi ha ningú, allà dins.
         Silenci, només. A fora, dos xiquets juguen a futbol amb ànsia mentre son pare llegeix el diari, distret, assegut a un dels bancs de fusta repartits pels voltants mentre dos cotxes creuen el parc lentament. Prove a l’esquerra, passe per davant d’un mur amb tres plaques amb indicacions fins que arribe a una finestra oberta. S’hi apropa un treballador per a dir-me que l’estadi no és visitable, que si vull puc telefonar a un número i esperar que se’m concedisca una reserva per a una hora concreta. Me’n vaig i torne a aguaitar entre les tanques metàl·liques. Les graderies, els sostres, les torres d’il·luminació rovellades, les porteries, la gespa.
         Decidisc que ja n’hi ha prou i comence el camí de tornada. Passe novament per davant del mur de rajoles color argilós d’abans. I per aquelles tres plaques. Però ara m’hi fixe. Dues indiquen la secció del camp. La del centre no. La del centre és l’únic monument de tot l’estadi que recorda la tragèdia del partit que el meu amic Giuseppe no va veure. “1985-2005. ‘Pareu tots els rellotges’ de P. Rimoux. Inaugurada el 29 de maig per Freddy Thielemans, alcalde de la vila de Brussel·les, en homenatge a les 39 víctimes de la tragèdia de Heysel”. I després el cognoms. I després els noms. És tot.
         Els repasse tots. Acerra. Bali. Bos. Bruschera. Fins 39. En el fons, pense, no em diuen res, de concret. Només un pes difús, profund, desdibuixat. El dolor, ben mirat, és intransferible. Faig un parell de fotos. Em gire un moment per comprovar com el pare continua llegint el diari i els fills corren darrere de la pilota. Doncs ja està. Quan creue la reixa faig una última mirada enrere. No, no vi el partido aquella noche. Potser, després de tot, va fer bé, el pare de Giuseppe.