diumenge, 25 de maig de 2014

Obrint Pas, la ingenuïtat que va vèncer

Foto: José Soler (ACN)
La ingenuïtat és, de vegades, el preu de la victòria. Tenia setze anys, anava assegut al metro, i parlava de política amb l’ostentació exagerada que només legitima una adolescència que aquella vesprada d’hivern, en certa manera, es batejava, sense aigua i amb una dessuadora d'estrela roja, xicoteta però inconfusible, al pit. El meu amic assentia. Teníem la raó en monopoli, perquè encara no sabíem què eren les contradiccions. La vida la teníem davant. Baixàrem a l’estació de Bailèn i pujàrem el carrer Sant Vicent de València amb passes decidides fins a aquella discoteca, que també feia –fa– de sala de concerts. Abans d’entrar, l’infart: els menors de 16 anys no entren, i cal DNI. Jo tenia el document i, recent fets,com una primavera, setze anys. O n'eren quinze?. No ho recorde. Però vaig entrar. Aquella vesprada fou el meu primer concert d’Obrint Pas.
        Ells aleshores ja eren cèlebres. Molt. Feia dotze anys que havien començat a cantar allà, a Benimaclet, amb una ràbia i il·lusió verges de desfetes i transicions frustrades. Senzillament, tot estava per guanyar, encara. Malgrat que la guerra, al País Valencià i al món, estiguera perduda. Ells eren els que havien nascut després de tot allò, els estudiants de “la línia” –en valencià, s’entèn– de l’Institut Benlliure. Potser per això començaren a cantar amb tota l’esperança en una llengua viva i sense complexos. La mateixa que em van fer redescobrir a mi, castellanoparlant de capital, uns anys més tard. Els dec això. A ells, clar, i a tants altres que els van seguir per a fer camí. I fer camí volia dir fer música, qualsevol, però en valencià.
        Ells escolliren la lluita. La música engagée, l’ska polític fins els ossos: en una mà la justícia social, en l’altra la nacional. Ací la guitarra, allà la dolçaina. La d’Obrint Pas era, al capdavall, l’esmena a la totalitat d’un món que ens ignorava. El món oficial de felicitat construïda amb rajoles, genuflexió lingüística i valencianisme de diumenge a la vesprada. Ells van dir no. Un no rotund, rabiós, jove, esperançat i terriblement ingenu. Tant que  es va contagiar. Hi ha qui diu que massa i tot, que la música en valencià no és un gènere, que necessita varietat i vida més enllà de la cançó protesta. Molt d’acord, però això ja no va a compte seu. Ells, aquests vint anys, han fet la seua feina.
      Ahir, després de dos dies d’actuacions i uns mesos d’adéus, s’acomiadaren del tot. A sa casa, a València. Al seu cor, al Teatre Principal. Sincerament, quan vaig saber que seria així, vaig haver d’esforçar-me per reprimir la imatge d’un Mestalla de gom a gom, aplaudint l’últim segon d’una època. A poc a poc, vaig anar fent-me a la idea que el final seria diferent, sense graderies a vessar però amb llotges rococós. El dubte, però, persistia. Per què no un gran últim concert? Per què allà? Símbol de la conquista d’un espai de la burgesia sucursalista de la capital, havien dit. Si, però...
      Res. Ho vaig comprendre des que s’apagaren els llums i tot restà el silenci i començà a sonar aquell instrument el nom del qual no és que no recorde, és que no he sabut mai. Volien aquell final. Amb foscors i silencis petits i guitarres de fusta que tocaven la nostàlgia. Un espectacle majúscul. Una mirada enrere impecable, que recordaré sempre. A l’escenari desfilaren totes les cançons i tots els mestres: Al Tall, Miquel Gil, el Botifarra. I etcètera. Al pati de butaques tots els anònims. Els qui han fet possible, també, que els qui cantaven allà dalt s’acomiadaren després de tres hores amb una muixeranga i alguna llàgrima. L’única pancarta en tot el teatre ho deia ben clar: Gràcies.
        Supose que per a entendre Obrint Pas cal entendre la nit d’ahir, però també aquella vesprada al metro. I més. I cadascú les seues, que els records són intransferibles. Jo, molt humilment, no em puc entendre sense el grup que amb catorze o quinze anys em va mostrar el país i la llengua que tenia davant, brutalment vius i de vegades tan ignorats que feia mal de comprovar-ho. És per això que quan ahir a la nit, en un moment de ràbia, un d’ells va cridar “guanyarem!”, i tothom aplaudí, no vaig poder evitar pensar que no, que ells, que tots, al capdavall, ja hem guanyat. Una victòria xicoteta i parcial, si es vol, que aquest no és país de grans victòries i les definitives no existeixen, però una victòria.


Que el silenci els siga lleu. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada