dijous, 8 de maig de 2014

Estellés no cap en un sonet

No ens falten, els versos. Mai no ens han faltat. Aquest país haurà estalviat en alegries segons a qui preguntem però mai va escatimar en poesia. País de poetes? Algú va dir que sí i que això explicava molts dels nostres fracassos. No són els debats eterns, en tot cas, el que importa en aquestes línies. Importen els poetes. Ara i ací, se’m venen al cap uns quants dels qui encara –i gràcies– omplen planes de paraules: Piera, Sòria, Montaner. I més. Molts. Moltíssims. Alguns, com els citats, d’una qualitat més que contrastada. Malgrat això, de vegades sembla que només n’hi haja existit un poeta valencià. Sí, evidentment parle de Vicent Andrés Estellés. No és cap casualitat, la seua ombra és immensa, la poesia valenciana, una o una altra si parlem d’abans o després que ell es decidira a escriure. És per això que resulta molt comprensible que encara en ploguen les versions, musicals o teatrals, les reedicions o, fins i tot, algun inèdit quan s’alineen els planetes.
Mai sobrarà, Estellés. Faltarà, en tot cas, coneixement i reconeixement a la resta de poetes, i això, és clar, ja és cosa nostra, no seua. Per tant, només podem saludar cada nova pàgina seua editada o reeditada. És el cas d’El procés (Bromera, 2014), un poemari relativament curt, concebut a mitjans setanta, clàssicament farcit de sonets i prologat al seu moment per un Alfons Cucó que els qualificava de “nocturns i desolats”. No podria haver-ho dit millor. Són versos nocturns, efectivament, fets de nits i nits: “Em sé, com mai, abandonat,/ i sóc conscient de la nit”. I també, sí, desolats: “Nàufrag, et saps, en desconhort/ i sense enviar cap missatge/ dintre de l’ampolla, mar enllà”.
Ací i allà, s’intueix l’Estellés més conegut, el que acaba en -ment i s’abona als torrents de paraules. S’intueix, només. Perquè la forma l’estreny. El sonet imposa un motlle on encabir les paraules. Per tant, evidencia també una tècnica, un domini de la llengua. Però també encorseta. I més a poetes com el de Burjassot, amants de les cataractes de paraules. És per això que mai passà a la història pels seus sonets. Pels d’El procés, tampoc. Són bons versos, –i tant!–, ara, no són el millor Estellés. No són aquell monument que apareix quan deixa a una banda els motlles i escriu com es vomita, inconteniblement, sense regla. Potser per tot això les últimes composicions sembla que se li escapen de les mans, rebels, de cara a un futur de llibertat que ansiava, ingovernable, poderós. Uns últims poemes que ens fan recordar, una vegada més, com si ho haguérem oblidat, que no, que ell, després de tot, no cap en un sonet. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada