dijous, 1 de maig de 2014

Heysel: fantasmes a Brussel•les.

"Arrête toutes les horloges"
El futbol és memòria. En la meua vida només he conegut dues persones que sentien la Juventus com una pàtria. I que així la recordaven. El primer, Lorenzo, un italià de Fermo amb qui vaig veure cada minut d’aquell 5-0 de Guardiola a Mourinho mentre ell em repetia, com si resara el Rosari: “troppo Barça, Carles, troppo Barça”. El segon, Giuseppe, nascut a Messina però veí de València des de fa uns anys, i una d’aquelles persones que primer s’estimen el seu escut i després, si pot ser, el futbol sencer. La memòria juventina de Lorenzo només arriba als primers versicles d’un Del Piero adolescent. La de Giuseppe va una mica més enllà. La seua arriba a Heysel.
         Els amants de les sentències dirien que potser hi ha dos tipus aficionats de la Juventus, els que van viure la tragèdia Heysel i els que no. O dos tipus d’aficionats del Liverpool, els d’abans i els de després de Hillsborough. Ho ignore. L’únic que sé és que fa unes vesprades, quan vaig dir-li que me n’anava a passar uns dies a Brussel·les, Giuseppe només em preguntà si aniria a Heysel. No ho sabia, i així li ho vaig dir. “Me acordaré toda la vida”, diu de sobte, amb aquell castellà d’accent sicilià insubornable: “Mi padre me dijo: ‘a la cama, no hay ningún partido que ver’”. I calla uns segons i torna a dir aquell “me acordaré toda la vida” fúnebre i potent. “No, no vi el partido aquella noche”.
       El partit que no va veure es va jugar el 29 de maig de 1985 a l’estadi de Heysel, Brussel·les, i va enfrontar la Juve de Platini i el Liverpool de Dalglish i Rush en una final de la Copa d’Europa que no es recordaria pel campió. “No se tenia que haber jugado”. Ho diu i ho repeteix mirant el got de cervesa. Abans del xiulet inicial havien mort aixafats 39 aficionats, la majoria bianconeri, després d’un atac de pànic i estampida posterior provocada pels hooligans red. El partit que no va veure va coronar la Juve amb un gol de Platini entre fantasmes. De penal.
         El futbol és memòria. I la seua recorda allò amb gust a cendra. Quan, uns minuts després, comentem el duel per la Premier Leage entre el Liverpool i el Chelsea del cap de setmana, només em diu, sec, que “ojalá pierda el Liverpool”. Sap de sobres que potser no és just, ni racional, que tot és més complex, però no hi pot fer res. Liverpool, per a ell, vol dir Heysel. No ho pot evitar. Malgrat tot. Malgrat que, en el fons, com deia Nick Hornby al seu inoblidable Fever Pitch: “Heysel was an orgnic part of a culture that many of us, myself included, had contributed towards”.
"Mens sana in corpore sano"
         A Heysel s’arriba amb el tramvia número 51. Si l’agafes a la Porte d’Anderlecht, al Boulevard de l’Abattoir, són 19 parades fins l’estadi que es diu oficialment Rei Bandouin, en francès i en flamenc. L’estadi de Heysel. Jo no complete les 19 estacions perquè a la que fa 18 el tramvia vol avançar però un cotxe també i aleshores soroll de fractura i una frenada en sec i tots baixant ordenadament a contemplar com la taca d’oli s’escampa per l’asfalt. Per sort per a mi, una de les quatre torres amb els focus que il·luminen la gespa s’intueix ja a uns centenars de metres. Només em cal caminar uns minuts.
         Des de la tanca que rodeja el parc protector de l’estadi ja es veuen les graderies. Regna una calma centreeuropea, sense histerismes. En creuar les reixes una estàtua volgudament clàssica em diu amb el dit en alt Ment sana in corpore sano i una altra més llunyana i més agnòstica no em diu res mentre evoca alguna idea que no trobe. L’entrada principal al camp, la de tribuna, està només a unes passes, i torna al classicisme amb deu columnes simètriques i dos relleus a esquerra i dreta, un d’aquests que representa cinc futbolistes al voltant d’una pilota colpejada per la cama esquerra d’un d’ells –és curiós, els déus sempre juguen amb l’esquerra. La porta està tancada a pany i clau, o això sembla. Prove de rodejar el perímetre. A la dreta, la tribuna acaba en una reixa metàl·lica darrere de la qual s’entreveu el camp, els dos amfiteatres i les tanques que encara separen les graderies de la gespa, com en aquells estadis dels anys vuitanta. Però no hi ha ningú, allà dins.
         Silenci, només. A fora, dos xiquets juguen a futbol amb ànsia mentre son pare llegeix el diari, distret, assegut a un dels bancs de fusta repartits pels voltants mentre dos cotxes creuen el parc lentament. Prove a l’esquerra, passe per davant d’un mur amb tres plaques amb indicacions fins que arribe a una finestra oberta. S’hi apropa un treballador per a dir-me que l’estadi no és visitable, que si vull puc telefonar a un número i esperar que se’m concedisca una reserva per a una hora concreta. Me’n vaig i torne a aguaitar entre les tanques metàl·liques. Les graderies, els sostres, les torres d’il·luminació rovellades, les porteries, la gespa.
         Decidisc que ja n’hi ha prou i comence el camí de tornada. Passe novament per davant del mur de rajoles color argilós d’abans. I per aquelles tres plaques. Però ara m’hi fixe. Dues indiquen la secció del camp. La del centre no. La del centre és l’únic monument de tot l’estadi que recorda la tragèdia del partit que el meu amic Giuseppe no va veure. “1985-2005. ‘Pareu tots els rellotges’ de P. Rimoux. Inaugurada el 29 de maig per Freddy Thielemans, alcalde de la vila de Brussel·les, en homenatge a les 39 víctimes de la tragèdia de Heysel”. I després el cognoms. I després els noms. És tot.
         Els repasse tots. Acerra. Bali. Bos. Bruschera. Fins 39. En el fons, pense, no em diuen res, de concret. Només un pes difús, profund, desdibuixat. El dolor, ben mirat, és intransferible. Faig un parell de fotos. Em gire un moment per comprovar com el pare continua llegint el diari i els fills corren darrere de la pilota. Doncs ja està. Quan creue la reixa faig una última mirada enrere. No, no vi el partido aquella noche. Potser, després de tot, va fer bé, el pare de Giuseppe. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada