Els savis que no estimaven

Un dels tòpics d’allò anomenat utilitàriament l’Edat Mitjana, que com molts d’altres ha arribat als nostres dies, és el del model de savi vell, autònom respecte de la societat i allunyat en certa manera d’aquesta. La saviesa, segons aquest cànon, s’encarnava a la perfecció en una persona amb una pila d’anys a les esquenes, sense interès per l’amor ni pel lirisme –efusions que es podia “perdonar” en tot cas als joves–  que, allunyada de la societat i amb aparent autonomia d’aquesta, es podia dedicar a divagar, a llegir divagacions i, fins i tot, oh déus!, escriure’n les seues pròpies.

No cal que ara i ací desacreditem amb tota la nostra moderníssima cosmovisió un tòpic que com a tal ja no existeix. El que cal és veure d’on va eixir, què n’ha quedat, d’aquest i com s’ha transformat per seguir viu als nostres dies. Perquè no seran ni un, ni dos ni tres els escriptors, periodistes i artistes que en algun moment hagen fet una espontània apologia de la soledat de l’intel·lectual i del pensador. Una apologia sempre autocomplaent i vanitosa.

            Perdó per la referència freak, però cada vegada que trobe una d’aquelles apologies em ve a la ment un episodi de Lo Somni, l’obra magna de Bernat Metge, escrita allà pel 1399. L’autor, un pre-humanista segons com es mire i a qui es pregunte, planteja al tercer llibre un conflicte curiós: el protagonista, alter ego de Metge, es declara enamorat, malalt d’amor, i provoca així la sàvia resposta de Tirèsies, l’endeví de la Tebes clàssica, transformat per dues vegades primer en dona i després novament en home.

Per què conte tot això? No és un excés estúpid de retòrica, o millor dit sí que ho és, però encara no, perquè allò retòric comença quan el personatge clàssic li explica per què no ha d’estar enamorat: “O, com est foll (...) e de leugera creença. No saps què són dones tan bé com jo. Són açò paraules de home qui amb sciència e haja legit tant com tu? Lexa semblants coses a hòmens oçiosos, vans e il·literats, car lo teu enginy no·s deu distribuir e amor. Pus altes coses li són degudes”. Ja ho veiem, deixa semblants coses a homes illetrats..., incultes, perquè no són dignes del savi segons quines conductes.

En el passatge de Metge la “pesta” és l’amor, un distanciament que, en el cas de la intel·lectualitat contemporània, es va trencar fa temps. Almenys en part. Ara el savi, per dir-ho així, ja pot dedicar-se tranquil·lament al sexe sense veure perillar la seua condició d’oracle. No cal ni apropar-se a la majoria de grans novel·les contemporànies per veure amor platònic o carnal o les dues coses alhora pels quatre costats, fins i tot moltes obres mestres sublimment pornogràfiques. Malgrat això, l’alerta resisteix, la passió carnal representa encara, en certa manera, la pèrdua d’autonomia intel·lectual –mireu com li costa a James Bond acceptar les seduccions.

            Hi ha un mur, però, que encara no ha caigut. Tants segles després, encara veiem exhibit amb tota la seua força eixe menyspreu pels “il·literats” que escriu l’autor català. Un menyspreu explícit pels incultes, “la gent”, la “massa”, a anys llum de la sublimitat de pensament del savi contemporani, parapetat darrere de columnes d’opinió de diari. Un distanciament de la resta, un allunyament de la societat justificat suposadament perquè als esperits intel·lectuals “pus altres coses li són degudes”. Potser, després de tot, els savis no han canviat tant.