dijous, 22 de maig de 2014

Joan Francesc Mira: l’últim humanista

Hi ha qui dedica hores i hores d’humil treball en la foscor a fer digeribles les paraules d’un altre a qui no coneix i potser mai coneixerà. Es fa dir traductor. També hi ha qui es decanta per dir-se narrador i estripar èpoques amb personatges i històries. I no oblidem l’assagista, aquell etern inquiet, curiós d’això i d’allò, que fa de les idees línies en un paper. Joan Francesc Mira (València, 1939) ho és tot alhora. I segurament pot afegir-se tres o quatre etiquetes més: antropòleg, professor, intel·lectual... Tot sense semblar pretensiós ni forçat. Perquè en totes elles excel·leix.
No exagere. En la literatura catalana actual hi ha poques obres que es puguen elogiar amb una seguretat tan certa, clara i sòlida com la seua. I és que Mira és un grandíssim traductor, com corroboren tant la seua versió de la Divina Comèdia, fluïda i contundent, com aquella tan digeriblement narrativa de l’Odissea. També, per cert, és un enorme narrador, com algú intuiria precoçment entre les pàgines del seus xicotets Cucs de seda, allà pels setanta, o entre la rabiosa poètica d’El desig dels dies, una mica més endavant. Els escèptics, o els directament incrèduls, poden confirmar-ho tot amb altres papers com Els treballs perduts, la gran novel·la sobre la ciutat de València. I etcètera.
Però Joan Francesc Mira també és assagista. I dels grans. De fet, és un d’aquells espècimens que d’haver nascut a Leipzig, podria guanyar-se la vida publicant papers insignes a Die Zeit o Der Spiegel. Però és valencià. I a més amb consciència de ser-ho. Una consciència insubornable, poderosa, del país que li ha tocat pensar, i que dissecciona periòdicament des de les planes d’El Temps, El País o l’Avui. I gràcies als déus, perquè ho fa amb tota la prudència de l’assagista, la perspectiva de l’antropòleg, el saber de l’historiador o del filòleg, la passió de l’ideòleg i, per damunt de tot, la prosa meridiana de l’escollit. Una prosa transparent, irònica, d’arguments raonablement incontestables, escrits des d’un jo potent i sempre amb aquell toc inflamat de qui enumera les derrotes que anuncien un Apocalipsi imminent. I és que Mira, al capdavall, és un dels últims humanistes.
Ara Bromera ha decidit recollir bona part d’aquells xicotets assaigs publicats des de 2001 a 2011, en què Mira reflexiona una de les èpoques més histèriques, triomfalistes i plenes de derrotes col·lectives de tota la història valenciana. Li ha dit La condició valenciana, una obra amerada de la indignació davant un país amb que no es reconeix a l’espill perquè fa anys que el va trencar. Malgrat tot, després d’ell no arribarà cap Apocalipsi – desterrem l’alarmisme -, només un buit de dimensions notables en aquell prestatge de la societat valenciana reservat als grans pensadors. Un buit que, en el fons, ho serà de paraules: “inexpressable”. No ho dic jo. Ho diu ell. I amb tota la contundència de l’experiència.


*Dins l'Illa núm. 64

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada