divendres, 8 de gener de 2016

Ferran Torrent as usual

Dins Caràcters, núm. 72. 

Si camines per un dels carrers més cèntrics de València, entre les seues milions de botigues de multinacionals de roba pots trobar una llibreria. No una llibreria entranyablement xicoteta, heroica i això que ara diuen independent, no, un gran supermercat de llibres. El seu aparador, com podem comprendre, és l’avantsala del triomf –en vendes o en fama– i les superestrelles de les lletres actuals es disputen l’espai amb correcció enganyosa. És ací on la literatura valenciana mostra les seues carències: normalment, els llibres en valencià són el toc exòtic, quasi sempre desapareguts de les primeres línies del front, amagats en prestatges subalterns. L’escena es repeteix en altres grans llibreries, on només un autor se salva d’aquesta deriva cap a la discreció literària: és Ferran Torrent.
          No és casualitat. Des de fa un temps, l’escriptor de Sedaví s’ha convertit en l’únic nom capaç de competir en la lliga generalista. Cosa molt d’agrair, clar. La recepta del seu èxit és coneguda i té poques excepcions: tocs de novel·la negra, renúncia a experimentalismes i dosis d’actualitat valenciana amb embranzides neocostumistes. En la seua última obra, Un dinar qualsevol (Columna, 2015), els ingredients es repeteixen. Per què canviar el que funciona, pensarà. I és que Ferran Torrent va escriure molt probablement la seua gran obra amb Gràcies per la propina, qui sap si perquè es tractava d’una mirada enrere, i després va posar el pilot automàtic. El que ha vingut després, doncs, han sigut narracions correctes d’una actualitat enfangada.  De fet, posades una al costat de l’altra, les obres de Ferran Torrent són –i seran– una crònica novel·lada de més de trenta anys d’història valenciana. Un dinar qualsevol continua la saga, amb voluntat de thriller polític que la falta de tensió deixa en novel·la potable sobre els últims batecs de la societat valenciana abans de les eleccions de maig de 2015.
          Torna Torrent, doncs. Eixa és la notícia. Bussiness as usual. Les novetats, ací, les imposa el temps i els canvis en la societat valenciana, no el motlle narratiu. En aquest cas, la història gira al voltant de Marc, un periodista precari –redundància?– que investiga el rerefons de la venda del solar de Mestalla i acaba envoltat per tèrbols –més encara– negocis entre droga i una corrupció que “no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. La ja coneguda cara B del País Valencià, al capdavall, contada una vegada més a través d’un personatge que fa enyorar Butxana o Petit, i per un autor que, amb el temps, ha comprovat que “es quedava curt” en els seus retrats, perquè la realitat feia bo el tòpic i superava una vegada i una altra la ficció.
          La recepta, deia adés, és coneguda i Un dinar qualsevol no l’evita: molt de diàleg categòric farcit d’acotacions i una narració sense experiments, de vegades massa teleconduïda. De fons, clar, el paisatge imprescindible: el País Valencià, especialment la seua capital, que Torrent conta amb pinzellades de guia turística, com si escrivira per a un lector foraster –ho fa, certament. Una societat ofegada de crisi i de pèrdua d’independència d’una mitjans de comunicació cada vegada més servils a un poder que no poden contrarestar. Després de tot, el panorama que dibuixa la novel·la és el de després de la desfeta: “ací, per on jo camine ara amb una botella de vi per als amfitrions i comensals, els camps continuen erms com a conseqüència de la crisi econòmica i allò que havia de ser un solar especulat és un paisatge àrid, llevat d’algunes parcel·letes que els amos que ja no la cultiven arrenden gratuïtament perquè la terra no s’hi deteriore”.
          Ací i allà, mentrestant, algun tret decidit, contundent i cert: “Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció?”. En aquests instants, la narració més despullada deixa pas a la idea, a la voluntat d’assaig, emboscada en converses o descripcions. Hi ha molt a opinar, després de tot. Massa anys, massa bitllets, massa cobdícia.
          I és que Un dinar qualsevol és, també, la crítica més indissimulada a una època que sembla que s’esgota ja, almenys parcialment. Lluny queda, tot plegat, el temps en què “els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d’una festa que intuïen interminable”. No era interminable, ja ho sabem. També Torrent, que li acaba de dedicar un altre brindis. Va per tots vostès, sembla dir, amb la copa a la mà, i per totes les seues derrotes. Uns fracassos que, per cert, també són els nostres. Que els déus, o el temps, ens perdonen.