Escriure quan tot està ja escrit

La literatura valenciana actual compta amb joves i bons narradors. Això, que pot semblar un mínim detall sense importància és una de les poques grans bones notícies del panorama literari a casa nostra. Bons narradors però pocs lectors. Silvestre Vilaplana sap perfectament que no és gens fàcil, fer-se llegir, i potser per això ha escrit una novel·la d’aquelles que comences i acabes d’una tirada. El quadern de les vides perdudes (Bromera, 2012) és un thriller psicològic, amb continus estires i arronses interiors d’un home devastat mentalment i física, però amb l’aportació d’intriga necessària perquè l’amable lector no naufrague amb el pobre personatge.

            És, principalment, una obra d’una sola veu, una primera persona potent, recargolada, profunda, que narra el davallar d’un personatge perdut en una immensitat urbana indeterminada, universal, deixat de la mà de Déu i de tothom, malalt i pres d’un  record insistent, que veu créixer impotent al seu interior forces que no controla, i sol, totalment sol. O quasi. Li queden els llibres. Perquè aquest és un llibre de llibres, explícitament, que beu de la tradició i s’hi emmiralla, conscient que potser tot ha estat ja escrit d’alguna altra manera, però decidit a construir una nova història amb la reformulació de les ja contades. “Ells són la meua vida i amb ells preserve la memòria de què sóc i de qui sóc”, diu un personatge vençut. Per això, els jocs de referències als clàssics de la literatura universal seran constants, bocins d’erudició, però, que són part de l’esquelet central del llibre i no només pura ornamentació snob. Cosa d’agrair.

Els amants de les etiquetes li adjudicarien la de “novel·la psicològica” sense dubtar, però no és això, almenys no del tot, com dèiem. Entre els monòlegs que s’ofeguen i que ens aconsegueixen dur a l’angoixa, a una atmosfera de derrota moral, sorgeix la intriga de pura novel·la negra. Ben aconseguit tot plegat, perquè la informació, com sol ser habitual en les fosques confabulacions, està ben dosificada fins la darrera pàgina, amb un “ordenament” molt correcte, que diria el cavaller Martorell.

El quadern de les vides perdudes ens enganxa, i el mèrit no és només d’una trama amb assassinats i mitges veritats, sinó d’un bon acoblament de peces, que fan, senzillament, que una cita de Woolf o de Wilde, tan adient en aquest cas, no desentone. I no és poca cosa.