Contra certes creences, la quotidianitat
no és cap xacra –no sempre, o almenys, si voleu, no del tot. De vegades, fins i
tot, es fa sublim, una última i
incontestable mostra de salut. Dit d’una altra manera: allò quotidià és normal, i allò normal és allò viu.
Últimament ens hem acostumat a veure ací i allà edicions i reedicions de
clàssics de la literatura catalana, ja siga en format acadèmic, pensat per a
freaks del gremi, o bé per a un públic més ampli, en publicacions més digeribles,
amb introduccions i seleccions pensades per a acabar en mans d’ascètics
estudiants de l’ESO.
La seua aparició s’ha fet incontestablement
quotidiana. Si es llegeixen amb fruïció i ànsia, o si, en canvi, hem de plorar
tots plegats perquè l’ésser humà no és un animal 100% racional i cultureta a
temps complet, és un altre tema. Diguen el que vulguen, doncs, els profetes de
l’Apocalipsi, tot això –edicions, reedicions, estudis– és per a celebrar-ho. I és
que per aquest cantó, no hi ha drama. Amb cultura d’elit, en valencià i al País
Valencià, no hi ha, a 2014, cap problema. O n’hi ha pocs. Ras i clar. Els
problemes i les llàgrimes vénen per una altra banda. Ja sabem: l’ús social de
la llengua, els famèlics índex de lectura, la manca de mitjans de comunicació
en valencià i d’institucions que sostinguen la cultura, i bé, un conegut etcètera
de derrotes col·lectives.
Dic tot açò perquè m’acabe de trobar una
edició anomenada Tres poetes del Segle
d’Or (Bromera, 2014), que recull, amb una contextualització prèvia de
l’obra i l’època de cadascun d’ells, poemes de Jordi de Sant Jordi, Roís de
Corella i Ausiàs March. Tres poetes i
tres maneres de fer –el provençalisme indissimulat del primer, el
classicisme del segon, i la potència subjectiva del tercer– que ara apareixen
en un volumet accessible, a priori,
per a tothom. No és, ni molt menys, el primer d’aquest estil que apareix en els
darrers anys. Això, en aquest país, és un èxit. Una victòria que, a més a més, s’està
fent quotidiana. Deixem a una banda, per un moment, derrotismes grisos i
escepticismes mal entesos. Aplaudim-ho moderadament. Almenys, això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada