Porta de l'església de Sant Martí |
Escrivia el poeta de Burjassot, amb la clarividència
habitual, que els amors fan l’amor, i les històries la història. Cert, suau,
insuperable. Afegirem, només, que des que el món és mon, les històries,
normalment, les han escrites els vencedors. Històries, doncs, en forma d’actes,
de concilis, de llibres dels fets o, més modernament, de notícies als diaris.
Però no sempre. Els altars consagrats als reis i als generals i als molt
honorables, entre altra distreta fauna lliure de tot pecat, tenen de vegades
fines escletxes per on s’escolen les veus anònimes, les de “la gent”, que
degotegen en diferents formes. Com per exemple els dietaris privats, papers
escrits potser a la llum d’un ciri, en nits denses, carregades d’indignació,
fascinació o por. És el cas que ens ocupa, el de Mossèn Pere Joan Porcar, candorós
vicari de la parròquia de Sant Martí, al carrer de Sant Vicent de València, que
va viure el pas del segle XVI al XVII, amb tots els seus avatars. I els va
escriure.
Coses evengudes en la ciutat yregne de València. Dietari 1585-1629 (PUV, 2012) és el retrat de la quotidianitat valenciana
d’aquella època, a través de la ploma ben àcida d’un descontent metòdic, Pere
Joan Porcar, vicari de parròquia urbana perduda en la immensitat del barroc
valencià. Ara en tenim l’edició crítica a càrrec de Josep Lozano. L’obra,
impecable estèticament, és una joia que fa poc de temps era inabastable.
Llegir-la era difícil, per simple impossibilitat material: les dues edicions
que en veieren la llum, la de 1934 de Vicente Castañeda Alcover, i la de Ferran
Garcia García del 1983, són a hores d’ara difícilment trobables. El buit
bibliogràfic, com sol passar en aquests casos, era considerable. Fins fa poc.
Perquè ja podem llegir una obra
d’interès múltiple. En un català precari, ja una mica degradat per la manca de
models literaris, les més de tres mil quatre-centes anotacions dibuixen un
fresc de la vida barroca valenciana i –que tampoc se’ns ha d’oblidar– de les
obsessions personals del seu autor. Més enllà del comprensible interès de
l’historiador o del filòleg, el poble pla moderadament freak gaudirà i
molt entre les pàgines del dietari. I és que podem trobar de tot. O quasi. Des
d’anècdotes meteorològiques a successos tenebrosos, passant per la santificació
o no del Pare Simó, trending topic a l’època. Tot plegat, un vertader resum de
temes de la vida barroca, com comentava Fuster, en el primer estudi de pes
sobre el dietari, el 1962: “violències inacabables, disputes de puntiglio,
l’espectre de la fam, fastuositats aparatoses, el gust pel monstruós i el
meravellós, la religiositat formalista i agressiva...”. Efectivament. I encara
més.
Política. La de Porcar és una llengua
àcida, suspicaç políticament, especialment propensa a la indignació. I ningú no
se’n salva. Tothom, d’una manera o d’una altra, sembla conspirar contra dues
abstraccions sagrades per al vicari: “la terra” i “els pobres”, que focalitzen
bona part de la indignació. El rei i el seu valido, el comte-duc
d’Olivares, per exemple, són criticats feroçment: “Déu que és molt pacient,
misericordiós i justicier l’amostre contra els traïdors i infames a Déu, a sa
pàtria, als Furs de la terra que contra els pobres han fet per fer-se mercets a
ells”. Dur. Implacable. Com dur i implacable es mostra contra altres
autoritats, nobles o professionals liberals, igualment “traïdors al regne i als
pobres”.
Molta ira i molta indignació que,
però, com sol passar amb la de molts irats i indignats, va ser canalitzada cap a una
única fi: no fer res. No tocar un sistema imposat des dels cels. I que la Història, mentrestant, ens absolga. El seu era l’immobilisme
com a doctrina. Això és, més o menys, el que va concloure Fuster fa unes
dècades, en aquell primer estudi sobre el vicari. Amb més raó que un sant. Porcar, el rector indignat del XVII... que no
volgué tocar res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada