dilluns, 14 de juliol de 2014

Ronsard, nacionalisme

Diuen alguns, i ho corroboren alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.
            Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el títol de Discours des misères de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons als primers.
            Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès, catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes europeu no cauen del cel al segle XIX.  La France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència estamental: Heritage opulent, que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta teste,/ et toy, race Gottique, aux armes toujours preste,/ qui sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser, ny domter. Alguna cosa així com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.
            Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses cultures cultes europees.
            El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom, amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de “voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada