De bars i paraules

Estàtua de Fernando Pessoa en Lisboa.

Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia saber res de nirvanes ni de paradisos lluminosos, que allà, als quatre dies, “te querés cortar las pelotas”. El seu cel, si de cas, tindria unes quantes “canchitas” amb xiquets pegant-li puntades de peu a una pilota, i un parell de bars, clar. Només això. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. El cel del portuguès Fernando Pessoa, en canvi, no tindria campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa.

Fontanarrosa, des del Rio de la Plata, i Pessoa, des del Tejo, van fer, conscientment o no, dos sonades apologies del bar com a pedrera literària. Dos, només, entre l’exèrcit de lletraferits de totes les èpoques que han fet de la barra, les cadires erosionades i el got de vidre un escenari indefugible de la literatura. Perquè en el fons, som tots conscients que queda molt bé allò d’escriure emboscat darrere d’una taula de marbre, envoltat de coentor i crits, amb aquell toc d’esnobisme bohème inevitable i tan legítim com el de qui es tanca en un mas amb una màquina d’escriure i una botella de whisky. Sí, és molt estètic.

Ara, si dic tot açò és precisament perquè, com el mateix Fontanarrosa apuntava, no es tracta només d’estètica. Escriure “al bar” o “des del bar” té implicacions i utilitats que van més enllà de brindis al sol hipsters. I és que si literatura, al capdavall, és allò d’escriure la vida amb una certa “gràcia”, no hi ha millor escenari que un local a vessar d’històries i converses, pròpies i estranyes. “En el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”, torna a repetir el rosarí amb una raó invicta. I és que ell sabia –sap encara, ja envoltat de “canchitas” –  que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida al davant, per observar. I també per escriure, clar.

Fontanarrosa o Pessoa –recorde també línies semblants en el Quadern Gris de Pla–, són exemples d’aquella “literatura de bar”, que naix o creix entre cafè i cafè. N’hi ha més? Evidentment que sí, però no els sé o no els recorde. De fet, em pregunte quants dels escriptors en valencià actuals faran honor a aquesta manera d'escriure. Quants s’amagaran –o no tant– entre els cafès de Barcelona, Xàtiva, Vic, Maó, El Cabanyal o Alacant, i es disposaran, molt solemnement, a escriure la vida des d’una tauleta, amb una tassa o una copa com a únics testimonis. Aprofite aquestes línies per a llançar-los, molt humilment, la pregunta.