dimarts, 13 d’octubre de 2015

La memòria esbossada

Dins Saó, núm. 407



A tots ens arriba el moment de mirar enrere. O potser no deixem mai de fer-ho. Després de tot, i com va sancionar l’antropòleg insigne, som perquè recordem. No importa, en tot cas, no pretenc ser categòric. El fet és que el periodista Adolf Beltran ve d’obrir, en certa manera, la seua “coctelera de la memòria”, i ho ha fet en una novel·la de pensament en què també passen coses. Ho ha dit ell mateix, això últim, i té raó. És Estribord, el viatge –físic i vital– de Jeremies Bosch,  ex-malalt de leucèmia, entre Baltimore i Washington, amb València sempre al cap. I al record, clar.
Una tornada a la vida que és alguna cosa més. Simbòlica i descriptiva, l’obra utilitza el thriller en què es veu envoltat aquest arquitecte com a acompanyament de dosis regulars de pensament. I és que tot, en el fons, està ací al servei de la reflexió. També els diferents personatges, contradictors amables, introductors de diàlegs que trenquen el monòleg però només parcialment. Perquè tot és la la mateixa veu: poderosa, reiterada. La que venera i cita a Zappa i a Estellés, a Chesterton o a Hoare, la que pensa incessantment Moby Dick com a metàfora massa bona, la que enyora una València perduda en l’escalada urbanística, entre canvis potser massa ràpids i massa poc païts. Una sola veu.
Farcida de referències literàries, històriques o arquitectòniques, Estribord és una obra de reflexió fonda, sincera, un possible assaig frustrat, un indici, una obra d’idees que creix al voltant d’una trama narrativa de vegades paral·lela i llunyana. També lleugera i epidèrmica, no cal dir-ho, perquè el moll de l’ós, ja ho hem dit, és el pensament. I el viatge, els perquès, la memòria, la vida que passa, la política, les renúncies d’una generació... tot només apuntat, esbossat, però, com si Beltran s’haguera deixat alguna cosa al tinter, com si ens diguera que en vindran més, de novel·les –o de memòries, o d’idees. Són i seran lúcides, això sí, perquè qui escriu, deia aquell, acaba per escriure’s.  Tant de bo. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada