dissabte, 31 d’octubre de 2015

Més enllà de tot

                                                                                                 Dins Saó, núm. 408

Podem fugir de tot llevat de nosaltres mateixos. Supose que algú ho haurà escrit en alguna banda, ja farà alguns segles, probablement, mentre alertava de les coses de la vida. Dels perills de la vida, més bé. Perquè no és cap secret que els exilis voluntaris amaguen sovint segrests interiors. L’escriptor Joan Benesiu –pseudònim– n’és ben conscient, d’això: de la vida, dels seus perills, de les fugides impossibles i de tot el que les envolta. Ara farà uns mesos que, al voltant de tot plegat,  va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi), una novel·la que és una pedrada.
I és que quan obris un llibre i lliges un pròleg en què s’elogien les pàgines que venen a continuació, normalment penses que aquella advertència no calia, que això ho paga qui mana i que hauríem de prohibir els pròlegs o almenys fer-los epílegs. En el cas de Gegants de gel, et trobes amb un gegant com Manuel Baixauli dient que la novel·la que tens a les mans és llum en les tenebres actuals. Escèptic, continues llegint. I a cada pàgina li dones la raó. Senzillament, es tracta d’un dels millors originals en valencià publicats últimament, una certa pedrada, deia, en el llac somort de novel·les històriques i vuitcentistes en què sovint s’expressa la narrativa valenciana actual.
 Una obra profunda en matisos. Una narració de pensament al voltant d’unes quantes vides al límit –figurat i literal–, perdudes i a la recerca del que no saben, que s’ho conten tot en un bar polonès de l’Ushuaia argentina, tot entre el joc entre la realitat i la ficció que permeten les imatges que l’autor incorpora a les paraules. Diverses veus per a narrar les històries d’un grup de refugiats de la vida, cadascú per raons diferents, que van a trobar-se al bar Katowice, regentat per una altra fugitiva en l’extrem del món, en la frontera total, de fet.
I tot plegat construït amb una tècnica molt potable: amb una polifonia que abraça un diàleg constant amb llibres i cançons, en un joc intertextual gens forçat, que apropa la novel·la a l’assaig  a estones, com en aquell extracte de l’Exégèse des lieux comumuns, de Léon Bloy, i les seues fugides de l’ideal burgès, escapades una mica romàntiques –d’aquell romanticisme apagat, però, frustrat i vençut, com el que sura entre els personatges de Benesiu, que es confessen mirant-se als ulls al voltant d’una taula.
Vençut i frustrat, doncs, perquè no pot haver-hi victòria, perquè aquell bar en la frontera és, després de tot, “l’observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les seues civilitzacions més antigues”. Per veure això i per a recordar, com si ho haguérem oblidat alguna vegada, que la fugida, al capdavall, és impossible. Molt bé, Benesiu. I molt bé Gegants de gel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada