dilluns, 6 d’abril del 2015

Erri De Luca: la batalla del discurs

Podem subestimar moltes coses, però no podem subestimar les paraules. És pels mots que donem forma al món, que en som amos o esclaus. Definir, després de tot, no és més que posar un límit. Definir una realitat és decidir-la. Hi ha paraules i paraules, però. Com més abstracta, potent i mal·leable siga la realitat que evoquen major serà la batalla que provoquen. No hi haurà massa debats al voltant de “taula” o “cendrer”, però la cosa canvia si ens juguem el significat de “llibertat”, “civilització”, “Déu”, “terrorisme” o “democràcia”.
La ingenuïtat, en aquest punt, es paga ben cara. Els imperis ho saben, per això el primer que fan es desposseir els pobles de les seues llengües: per a controlar-los millor. No es res que no se sàpiga. Ho va fer Castella en Sud-Amèrica –ací encara ho intenta a través de l’Estat espanyol–, França en Àfrica, Anglaterra en mig món. Tants d’altres. Quan tenen la llengua, el que fan tot seguit és monopolitzar-la, fer-se amos del seu significat. Llavors, clar, és quan poden imposar-lo. El poder, al capdavall, sempre ha necessitat un discurs que el legitime.
D’exemples, n’hi ha com gotes d’aigua. “Llibertat” ha de voler dir el que els Estats Units vulguen mentre bombardegen mig món. “Déu” el que els soldats d’ISIS consideren oportú, o rodaran caps. “Terrorisme” el que diga el primer ministre israelià. Les paraules, a partir d’aquest moment, esdevenen bones o roïnes. Les paraules legitimen fets. “Democràcia” serà bona, malgrat estar en boca d’hereus de dictadures, i “revolució” o “esquerra” ja no les utilitzaran ni els polítics amb coleta que diuen que pretenen canviar la realitat, perquè el discurs oficial fa temps que va decidir –va “definir”– que eren roines. És trist i crec que em puc estalviar l’etcètera.
Doncs bé, dic tot això perquè amb la paraula “violència” passa el mateix. De fet passa molt més dramàticament, perquè del seu monopoli depèn l’ordre mundial actual, i del seu significat part del Codi Penal que el PP i el PSOE van reformar l’altre dia entre ombres. El “violent”, el qui “ataca” o el “terrorista” ha de ser l’altre, i ha d’anar contra l’statu quo. Poden tindre ministeris de Defensa uns estats que  produeixen i venen milions d’euros en armes que acaben rebentant a pedaços gent a l’altra banda del món? Clar, perquè un dia guanyaren el discurs: ells són la “defensa” de la “democràcia”. Estan legitimats, per tant.
Són coses sabudes, de totes formes, d’aquelles que et subverteixen l’adolescència i de les quals l’escriptor napolità Erri di Luca ha sigut conscient des de sempre. I més encara des de fa uns mesos. Més o menys els que han transcorregut des que va afirmar en una entrevista que calia “sabotejar” les obres del Tren d’Alta Velocitat que a hores d’ara es construeix a la vall de Susa, als Alps italians, contra l’oposició popular i entre el despotisme més absolut, com conta en La paraula contrària (Sembra Llibres, 2015).
A Erri de Luca el vam conèixer uns amics i jo un dissabte de matí a Barcelona.  Fou a la recepció d’un hotel del passeig de Gràcia, on havia estat responent entrevistes durant tot el matí amb les mateixes respostes impecables que ens va donar a nosaltres amb la veu suau i pausada, sense estranyar-se massa d’aquells indocumentats postadolescents amb aparença d’acabats de dutxar i una càmera de fotos amateur a les mans. Recorde les seues mans. Eren mans dures, àrides. Eren mans d’escalador. Ho és, de fet. Com un dia va ser obrer de Fiat, militant del grup d’esquerres Lotta Continua i ara és escriptor. Potser és això, tot això, el que va portar-lo a comprometre’s amb la causa dels habitants de la Vall, que van veure arribar l’empresa constructora del Tren d’Alta Velocitat com qui veu arribar una tempesta. Ell donà suport a la lluita “pel dret de sobirania i d’incolumitat d’un poble sobre la seua terra”, contra un projecte d’altíssim impacte mediambiental. I ho està pagant.
Va dir “sabotejar” i per tant va “instigar a la violència”. Aquesta és la conclusió d’un poder que no vol perdre el control sobre les paraules. El que importa és que un escriptor pot omplir pàgines i pàgines de boniques històries, però no intentar canviar el discurs. La violència no és aprovar d’esquenes a la ciutadania que les patirà unes obres a benefici d’uns pocs –el cas ruïnós de l’AVE a Espanya és el millor exemple–, ni militaritzar una regió per a defendre-les, ni protegir amb agents de policia i les seues armes una empresa privada, ni crear un departament en la fiscalia de Torí encarregat “a temps complet i exclusivament d’incriminar militants NO-TAV”, com diu De Luca. No. Violència és dir que caldria sabotejar eixes obres. D’u a cinc anys de presó.
El poder, per a ser absolut, necessita controlar el llenguatge. No per res, sinó perquè el mateix poder comença i es consolida amb el llenguatge. Difícilment canviarem la realitat si no trenquem el monopoli del seu discurs. És per això que persegueixen les paraules en boca d’alguns, perquè no volen perdre el seu monopoli. La Llei Mordassa aprovada pel PP no és, pel que respecta a la repressió de delictes d’opinió, més que això: un intent de fer legítim només el discurs oficial, el seu, i de perseguir i castigar tot discurs alternatiu.
No és cosa nova: a les fogueres sempre han cremat paraules incòmodes, dissidents, alternatives. Les d’Erri de Luca són. Anava a dir les últimes. No ho seran. I és que en el fons del fons, les paraules importen. Qui domina el discurs domina la realitat, deia i dic. Per això utilitze País Valencià i no Comunidad Valenciana. Per això m’opose radicalment a la llei de repressió que han anomenat Mordassa. I per això crec que cal llegir i denunciar el que conta l'escriptor napolità a La paraula contrària. Cal dir ben alt #IoStoConErri. Per la insubornable legitimitat de les alternatives. Així de simple. I sí, podeu dir-me ingenu. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada