dilluns, 24 de juny de 2013

Quan Lo Rat Penat obrí els ulls al país

Diuen que la realitat és sempre local, allò que s’estén davant nostre fins que la mirada se’ns emboira a l’horitzó. Les abstraccions, per contra, no ho són: un “país”, una “regió”, són idees que van més enllà dels nostres ulls, on s’acaba el panorama que abasta el nostre iris. Un panorama que són les gents i els parlars i els monuments i els pardals anònims i tantes altres coses. Al 1880 es va crear el Centre Excursionista de Lo Rat Penat amb un objectiu clar: fer real allò que era una idea boirosa. Veure i tocar les peces d’història que formaren part de l’antic Regne esborrat després del 1707. Per això es dugueren a terme més de cent quaranta visites a monuments o paratges, totes a indrets d’un territori valencià aleshores esquarterat en tres tristes províncies, llevat dels pocs viatges nord o oest enllà, com la visita als monestir de Poblet i Santes Creus amb els renaixentistes catalans, Guimerà i Verdaguer entre ells.
           Si ara podem viatjar en el temps és gràcies a dos homes, primer per Teodor Llorente, i segon per Rafael Roca. El que fóra patriarca de la Renaixença valenciana i director per tants anys del diari Las Provincias – les tres, no només una, un detall tindre en compte – va escriure la majoria de les cròniques en aquell castellà barroc dels diaris de finals del segle i les publicà religiosament al seu. Ara bé, sense la investigació del professor de filologia a la UV, hagueren continuat a les pàgines esgrogueïdes d’aquells diaris centenaris. No ho va voler així Rafael Roca i les n’ha recopilades totes per a publicar-les juntament amb un complet estudi previ. És La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de lo Rat Penat (1880-1911) un gros volum d’aquells que fa goig tindre i passejar.
          Per moltes raons. I és que l’interès és multiplica. L’antropòleg trobarà descripcions acurades dels costums i conductes de l’època, els protocols a seguir entre els poderosos que rebien els ratpenatistes, la curiositat o la indiferència del poble que es mirava aquells forasters amb barrets de copa des de la llunyania, el comentari fugaç d’alguns d’ells, el silenci ritual en molts d’altres. El lingüista analitzarà, en els articles escrits en valencià, els models de llengua en prosa que s’assajaven aleshores, dubitatius, necessitats d’una gramàtica pròpia d’emergència, lluny de la pompositat cristal·litzada dels escrits en castellà. Per la seua banda, l’excursionista actual comprovarà les pràctiques d’aquells precursors de les caminades pel país, gent de ciutat en un país majoritàriament rural, que obrien la boca davant les joies naturals, ells, tan urbanament romàntics. L’historiador, al seu torn, llegirà una època a través de documents contemporanis, una sort preciosa que de segur no desestimarà. I l’arquitecte contemplarà, en paraules o en fotografies primerenques, els monuments que contaven la història d’un passat oblidat. Panorames esvaïts del gust d’aquells romàntics de ciutat, com el passeig fantasmal pel monestir de Santa Maria de la Valldigna: “Paredes ruinosas por todas partes, lienzos de muralla derruidos, portales sin puertas, ventanas sin marcos ni postigos, como ojos sin órbitas de un cadàver mutilado”.
Les excursions d’aquells Llorente, Pizcueta o Sanchis Sivera, tan aparentment innòcues eren una manera de conèixer el país, de fer país avant la lettre, com encerta Antoni Ferrando al pròleg. No es tractava només, per dir-ho així, d’escapades de diumenge entre amics, suposava tota una cerimònia en què entraven les forces vives de cada població: canonges, alcaldes, i dirigents en general, que rebien el missatge dels viatgers. Política al cap i a la fi, i valencianisme – com vulguem però valencianisme – en un estat que, constitució sacrosanta rere constitució sacrosanta, només ha considerat legítim un isme, i ja sabem quin és.
És inevitable, per tant, que el llibre de Roca ens obligue a reconsiderar la visió tradicional, hereva dels anys seixanta, que atorgava a la nostra Renaixença una total inoperància política. Perquè no oblidem que, per innocent que fóra, allò que feien els ratpenatistes alçava suspicàcies al si del sempre suspicaç espanyolisme. I, si no, escoltem les paraules d’Enric Alberola, aleshores president accidental de Lo Rat Penat, davant l’alcalde i governador d’Alacant, el 14 de novembre de 1908: “demá y sempre mos vejám com á comarques d’una mateixa regió Valencia y Alacant”. Paraules en la llengua oficial de l’entitat, que “es vostra y nostra, perque tots som germans”. Intuïm ara el somriure complaent de l’alcalde, la seua contestació amistosa, el bon ambient, i fixem-nos en la cella irritadament alçada del governador, qui contestaria més tard, en to d’advertència: “si el regionalismo, cuyas palpitaciones acababan de hacerle sentir tan hondamente, había de servir para amar a la patria, bendito sea; si, por el contrario, sobre él habían de caer todas las maldiciones de los buenos españoles”. Ai! Els bons espanyols…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada