Diuen
que la realitat és sempre local, allò que s’estén davant nostre
fins que la mirada se’ns emboira a l’horitzó. Les abstraccions,
per contra, no ho són: un “país”, una “regió”, són idees
que van més enllà dels nostres ulls, on s’acaba el panorama que
abasta el nostre iris. Un panorama que són
les gents i els parlars i els monuments i els pardals anònims i
tantes altres coses. Al 1880 es va crear el Centre Excursionista de
Lo Rat Penat amb un objectiu clar: fer real allò que era una idea
boirosa. Veure i tocar les peces d’història que formaren part de
l’antic Regne esborrat després del 1707. Per això es dugueren a
terme més de cent quaranta visites a monuments o paratges, totes a
indrets d’un territori valencià aleshores esquarterat en tres
tristes províncies, llevat dels pocs viatges nord o oest enllà, com
la visita als monestir de Poblet i Santes Creus amb els
renaixentistes catalans, Guimerà i Verdaguer entre ells.
Si
ara podem viatjar en el temps és gràcies a dos homes, primer per
Teodor Llorente, i segon per Rafael Roca. El que fóra patriarca de
la Renaixença valenciana i director per tants anys del diari Las
Provincias – les tres, no només una,
un detall tindre en compte – va escriure la majoria de les
cròniques en aquell castellà barroc dels diaris de finals del segle
i les publicà religiosament al seu. Ara bé, sense la investigació
del professor de filologia a la UV, hagueren continuat a les pàgines
esgrogueïdes d’aquells diaris centenaris. No ho va voler així
Rafael Roca i les n’ha recopilades totes per a publicar-les
juntament amb un complet estudi previ. És La
Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre
Excursionista de lo Rat Penat (1880-1911)
un gros volum d’aquells que fa goig tindre i passejar.
Per moltes raons. I és que l’interès és
multiplica. L’antropòleg trobarà descripcions acurades dels
costums i conductes de l’època, els protocols a seguir entre els
poderosos que rebien els ratpenatistes, la curiositat o la
indiferència del poble que es mirava aquells forasters amb barrets
de copa des de la llunyania, el comentari fugaç d’alguns d’ells,
el silenci ritual en molts d’altres. El lingüista analitzarà, en
els articles escrits en valencià, els models de llengua en prosa que
s’assajaven aleshores, dubitatius, necessitats d’una gramàtica
pròpia d’emergència, lluny de la pompositat cristal·litzada dels
escrits en castellà. Per la seua banda, l’excursionista actual
comprovarà les pràctiques d’aquells precursors de les caminades
pel país, gent de ciutat en un país majoritàriament rural, que
obrien la boca davant les joies naturals, ells, tan urbanament
romàntics. L’historiador, al seu torn, llegirà una època a
través de documents contemporanis, una sort preciosa que de segur no
desestimarà. I l’arquitecte contemplarà, en paraules o en
fotografies primerenques, els monuments que contaven la història
d’un passat oblidat. Panorames esvaïts del gust d’aquells
romàntics de ciutat, com el passeig fantasmal pel monestir de Santa
Maria de la Valldigna: “Paredes
ruinosas por todas partes, lienzos de muralla derruidos, portales sin
puertas, ventanas sin marcos ni postigos, como ojos sin órbitas de
un cadàver mutilado”.
Les
excursions d’aquells Llorente, Pizcueta o
Sanchis Sivera, tan aparentment innòcues eren una manera de conèixer
el país, de fer país avant la lettre,
com encerta Antoni Ferrando al pròleg. No es tractava només, per
dir-ho així, d’escapades de diumenge entre amics, suposava tota
una cerimònia en què entraven les forces vives de cada població:
canonges, alcaldes, i dirigents en general, que rebien el missatge
dels viatgers. Política al cap i a la fi, i valencianisme – com
vulguem però valencianisme – en un estat que, constitució
sacrosanta rere constitució sacrosanta, només ha considerat legítim
un isme, i ja sabem quin és.
És
inevitable, per tant, que el llibre de Roca ens obligue a
reconsiderar la visió tradicional, hereva dels anys seixanta, que
atorgava a la nostra Renaixença una total inoperància política.
Perquè no oblidem que, per innocent que fóra, allò que feien els
ratpenatistes alçava suspicàcies al si del sempre suspicaç
espanyolisme. I, si no, escoltem les paraules d’Enric Alberola,
aleshores president accidental de Lo Rat Penat, davant l’alcalde i
governador d’Alacant, el 14 de novembre de 1908: “demá y sempre
mos vejám com á comarques d’una mateixa regió Valencia y
Alacant”. Paraules en la llengua oficial de l’entitat, que “es
vostra y nostra, perque tots som germans”. Intuïm ara el somriure
complaent de l’alcalde, la seua contestació amistosa, el bon
ambient, i fixem-nos en la cella irritadament alçada del governador,
qui contestaria més tard, en to d’advertència: “si
el regionalismo, cuyas palpitaciones acababan de
hacerle sentir tan hondamente, había de
servir para amar a la patria, bendito sea; si, por el
contrario, sobre él habían de
caer todas las maldiciones de los buenos españoles”. Ai! Els
bons espanyols…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada