dimecres, 3 de juliol de 2013

Fantasmes del poble basc

Pot semblar simple o frívol, però quan era xiquet pensava que la realitat del País Basc era com una pel·lícula èpica de Hollywood: hi havia els bons, immaculats i lluminosos, i els dolents, foscos i fúnebres. Dos extrems evidentment irreconciliables. Pel que fa al bàndol del Bé, no hi havia cap problema de comprensió, perquè eren totes i cada una de les formes de l'Estat: els seus fiscals, partits, jutges o policies. El bàndol de Mal, però, era més complicat, i entre les seues fileres hi havia diverses categories i actors. El PNV d'Arzalluz, per exemple, n'era un dels principals. Als guinyols en feien burla, i a les noticies no li tenien massa simpaties, òbviament per voler acabar amb segles de convivència sota el comandament implacable de Castella. Més enllà, però, i molt més antipàtic encara, hi havia el mateix dimoni, intrínsecament roí. I el dimoni es presentava sota moltes aparences: HB, kale borroka, abertzales o simplement ETA. Finalment, i per a fer més complicada la història a ulls d'un xiquet, hi havia l'Ertzaintza, que, si bé era presentada com a part de l'exèrcit dels bons, tenia el seu nom perillosament escrit en euskera, com els amics del senyor obscur. Tot un misteri.
       Estúpid? D'acord, però cert. Tenia set, vuit o nou anys i la realitat era el telediari de Televisión Española. Per aquella època, i per a confirmar aquella visió, a Miguel Ángel Blanco li clavaren dues bales traïdores al cap mentre a tot l'Estat el govern de Jose María Aznar organitzava manifestacions per a demanar el seu alliberament. L'havien segrestat dies abans per a demanar l'apropament dels presos bascos, una opció que el Partit Popular ni contemplà, pensant en la seua santa lluita contra el terrorisme, el separatisme, i potser també en els milers de vots que tot allò els reportaria. El dia que l'assassinaren per la finestra entrava una llum total de vesprada d'estiu i mi se me n'anà de sobte la fam del berenar. El Mal havia guanyat una batalla al Bé, així de senzill, però era obvi que no guanyaria la guerra perquè les guerres sempre les guanyen els bons per a després narrar-les. Tot era simple, molt simple. Massa simple. Tenia set, vuit o nou anys i no sabia que les forces del Bé sempre havien portat pistola i les mans tacades de la tinta d'unes lleis qui sap si no tan justes.
       Del poble basc, però, se n'ha escrit molt, massa. Discussions enceses, insults, proclames i altres paraules inútils en busca de la solució perduda, aquella clau que obri tots els panys que algun il·luminat, emboscat entre les columnes d'opinió de la premsa de Madrid, ha cregut trobar en forma de Constitució Espanyola. Però és molt més difícil. I més per a algú de fora. De fet, sóc dels que pensa que és a ells, als bascos, i només a ells als qui els pertany el dret i la responsabilitat de trobar una solució possible, que tota la resta és sobrer, que els forasters no podem aspirar a comprendre el País Basc, i simplement ens hem de conformar amb una imatge, una sensació, una impressió. És per això que escric açò, perquè la meua impressió és un rostre.
          A Hernani vam arribar a migdia, amb el sol ben alt, fa només uns dies. Hi anàvem els amics, per a fer turisme a la zona. El poble estava en festes, ací i allà terrasses plenes, algun crit, algun riure, una remor de converses. Entràrem en una d'aquelles places dels pobles de la zona on en lloc d'una font hi ha una paret de frontó i els xiquets hi juguen a pilota. Buscàvem lloc per a dinar, i no el trobàrem. Provàrem pel carrer major, ple de gens i veus. Però el que hi havia era una altra cosa. El que hi havia era un rostre. I després un altre. I és que allà, a certs pobles, en festes, els que pengen de les balconades són els presos. En aquell moment vaig sentir un desassossec sobtat, brutal, innegable, en veure aquells rostres tan joves, tan espectrals, tacats d'ombres, onejant entre els carrers, apegats a les parets, entre les botelles dels bars. En aquelles pancartes hi havia els rostres presents dels absents, l'expressió última del greuge, del clan, del conflicte, del plom, de la sang.
          Tot seguit, però, brollaren al cap totes les frases de tots els bàndols, totes aquelles paraules inútils, i els silencis, i la vesprada d'estiu en què assassinaren Miguel Ángel Blanco i tants altres drames que vull creure evitables. I més fantasmes ací i allà. I el debat moral que es desfermà implacablement en aquell carrer sota rostres joves mentre sonava una banda de música en alguna part, discretament, com demanant perdó per l'alegria. Un debat ancestral i perenne que no puc evitar malgrat que ja fa temps que no em crec anàlisis simplistes. Un debat que sempre acaba en la mateixa pregunta, en si tot allò paga la pena.
        Serà evident que amb aquestes molt humils paraules no intente repartir culpes ni equilibrar balances. No crec ni en les equidistàncies ni en les pistoles. Però tampoc en paradisos infinitament plurals i igualitàris i harmònics, en nacions de nacions idíl·liques i altres invents fal·laços a mesura i al servei del poder. No ens podem permetre el luxe de ser tan ingenus. La realitat va molt més enllà i no està per a bucolismes, demana concreció i renúncies. Jo, però, només sóc un simple foraster amb una única i famèlica certesa, que en aquell carrer d'Hernani, un migdia de juny, em van vindre unes ganes sobtades, brutals, innegables, de respirar. I de viure.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada