Marco Manzoni o l'esport dels ancestres

“Allò que compta és jugar i vèncer bellament. Després pots perdre, però amb estil”. Sentències com aquesta són cada vegada més estranyes en un món de l'esport que dia rere dia s'agenolla una mica més davant cavallers de pes bíblic com el resultadisme imposat per uns diners que només saben de xifres. Jugar bonic, aquella idea tan simple, comença a ser matèria de subversius, de revolucionaris, com l'autor de l'aforisme amb que començàvem aquestes línies. És Marco Manzoni, un dels majors periodistes esportius italians de tot el segle XX. Un home que encara creu en l'esport. El de sempre, el que ens alça del seient amb un crit transparent d'eufòria. El dels ancestres.

          Gianni Mura li ha dedicat un llibre, que es diu Tanti amori. Conversazioni con Marco Manzoni (Feltrinelli 2013), on Manzoni fa balanç del que és per a ell l'esport. I en rescata l'esperança.

          La del futbol, rei omnipotent, en primer lloc. Lloa decididament la “minoria ètica”, com ell l'anomena, que fa creure encara – encara! – en el joc: Menotti, Valdano, Guardiola. Sempre subversius, artesans de la pilota, creadors de màquines de produir bellesa, comandades sovint per aquell boig meravellós amb el número 10 a l'esquena. Un jugador, un estil, a qui Manzoni professa vertader culte: “La bellesa del futbol és, des de sempre, el número 10”. I allà Maradona, Messi, Corso. I la bellesa, sempre, innegociable.

          Al·lèrgic al resultadisme, doncs, és un enamorat inevitable d'esquadres d'aquelles amb aurèola romàntica, que a la seua Itàlia es personifica en el Chievo Verona, un equip de barri que guanya en San Siro com “David que bat Goliat”. Inevitable també que siga un rapsoda del Barcelona de Guardiola i de l'Espanya de Del Bosque, i un crític àcid dels equips de Mourinho. Cavallerós fins a la ingenuïtat, Manzoni és un amant del joc net, estètic, aeri, compromès, ètic i per tant enemic públic de la trampa, el dopatge, el joc prostituït pel resultat i els marcadors a 0.

          Manzoni, gràcies als déus, no només s'atura a parlar del futbol, i de passada ens recorda que afortunadament hi ha molt més al món de l'esport. El ciclisme, antic monarca derrocat i en l'exili, és una de les seues passions. Una mica erosionada, però, per anys de positius i descrèdit. Elegíac amb Pantani, s'alça novament tossut contra el trampós, i recorda aquelles paraules de ràbia del campió bretó Bernard Hinault: “El dopat és un que roba el pa”. Les gràcies.

          Lluny de les peces redonament perfectes i líriques d'un Galeano a qui admira, Manzoni escriu pàgines molt més periodístiques, que es mouen entre embranzides de lucidesa, de passió, de poesia, sovint perdudes entre línies més trivials i planes: “I tothom té el seu fil rouge: un amic, un carrer o un campet, i l'alegria de la pilota que rodola”.

          Com a cloenda, després d'algun que altre article sobre música i gastronomia, Tanti amori ens reserva una entrevista amb aquest exegeta de l'esport, una conversa que es converteix en una biografia. La vida de Manzoni és, al capdavall, la del periodisme esportiu italià de la segona meitat del segle XX. De la Gazzeta dello sport a la Repubblica, dècades en què tot ha canviat però, contradient Il Gattopardo, res no ha continuat sent igual. Perquè els ídols ja no són els ciclistes evocats per tothom com superhomes nets i lliures de tot pecat que volaven per muntanyes en blanc i negre, perquè al futbol les samarretes ja porten publicitat, perquè ja tot – o quasi tot – es compra amb diners. Perquè tot ha canviat. O quasi tot. I és que malgrat totes les dècades passades, Manzoni torna als orígens, a l'esport de sempre, al bri d'esperança que resta entre tant d'escepticisme àcid.

           Tanti amori s'alça, així, com una rèplica als descreguts, una apologia de l'esport primigeni – pur, si és que és de veres que existeix aquesta paraula –, aquell que encara existeix malgrat tot i tots, refugiat a penes a la revolta de Giggirrivva que va dir que per diners que li donaren no se n'anava del seu Cagliari, al record d'un partit lleuger de xiquets en un camp urbà sense porteries, a la pedalada neta del ciclista que no es ven, a Robbie Fowler dient que allò que havien xiulat no era penal, o a l'abraçada monolítica entre rivals després d'un combat de judo. L'esport dels ancestres que batega, viu, encara. I per molt de temps.