dilluns, 22 de juliol de 2013

Josh Bazell: narrar sense compassions

El domini de la tensió és un arma que cal no menysprear. Molts ho van comprendre. Pocs en van fer un art. Al cinema, per exemple, tenim el senyor Hitchcock i els seus infinits deixebles. A les lletres, els amos de la tensió tampoc no escassegen. En la seua última novel·la, Josh Bazell ha aconseguit fer un exercici molt reeixit de control de la tensió, sense renunciar, però, a anar més enllà, i construir una obra potent, de prosa brutal, eixuta, sense eufemismes . És Wild Thing (Bèstia) que ara presenta Bromera (2013).
      Ara, no us estranyeu si a les poques pàgines penseu que esteu davant d'una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3 d'aquelles que refregeixen amb oli cremat el mite del Llac Ness, en què un grup d'experts arriben a un poble de Minnesota per investigar l'existència d'un mostre a les aigües del llac local. Però tampoc us estranyeu si poc després d'unes línies vos traieu el barret amb la bomba atòmica d'ironia i mala llet que construeix Bazell, en què hi ha lloc fins i tot per a una fanàtica, teatral i gens gratuïta Sarah Palin.
       I és que de la mà de la governadora d'Alaska assistim a un autèntic xoc de cosmovisions, entre ciència i religió, tan nítid als EUA. Palin és, però, un personatge secundari al costat de Violet Hurst o, especialment, de Lionel Azimut, el metge de l'anterior novel·la de Bazell, ara perseguit per la màfia. Home àcid, sarcàstic fins l'extrem, d'una socarroneria que entre conversa i conversa arranca inevitablement un somriure cínic: “El problema del món no és que hi hagi gent irracional. El problema són els que activen i desactiven la raó en funció del que creuen que els sortirà a compte”. Bravo.
      De fet, un dels millors punts de la novel·la són sense dubte els seus diàlegs voltaics, subversius a estones, amerats de lucidesa, ciència, religió, sexe que no passa dels llavis, violència i grolleria. I aquest darrer tret resulta important, ja que fa la traducció de l'anglès al català especialment complexa cada vegada que intuïm l'omnipresent fuck de l'original. Detalls, només, en una novel·la on, d'altra banda, no hi ha lloc per a maniqueismes. El de Bazell és un món que no es divideix entre bons i roins perquè directament no hi ha bons, on la sang és sovint moneda de canvi, deprimit, i discret, però que ens guanya una riallada cada cert temps. Una riallada que ens retrata.
     A Wild Thing hi ha, per damunt de tot, la ironia. Omnipresent i quasi omnipotent, fins i tot aquella arrecerada a les notes a peu de pàgina, que tant fa recordar la genial Ronda naval sota la boira de Calders, una obra que molt probablement Bazell no coneix però a la qual fa un homenatge inconscient i constant en la distància.
      Ironia contra tot i tots, que porta a la inevitable crítica política, especialment pel que fa a l'energia i el medi ambient, podrits de corporacions, corrupteles, lobbies i diners. I no només això, perquè a poc a poc i sense perdre la tensió, Bazell fa l'escànner més descarnat de la societat nord-americana: “De la mateixa manera que els conservadors creuen que els pobres tenen la culpa de no ser rics, els progressistes creuen que és culpa seva que siguin incultes”. Violenta, fanàtica, superba, corrupta, no hi ha lloc per a una candorositat qui sap si encarnada per aquell Barack Obama que anava a canviar no se sap què ni com, un president finalment caigut de l'Olimp de les ingenuïtats. Ben fet. 
  Quan acabem, tenim la sensació d'haver vist una pel·lícula molt entretinguda, gens gratuïta, descollonantment irònica, certament subversiva. No és una pel·lícula. És un llibre. I es diu Wild thing.  

2 comentaris:

  1. Subscric el post de la primera línia a l'última. Molt bona ressenya Carles: lectura més que recomanable per a l'estiu.

    ResponElimina