dimecres, 19 de juny de 2013

Sardenya o l’illa germana

Caminem distrets per Via Roma capital de capitals, fixant-nos en algun dels creuers vinguts regularment des de la península, que descansa fondejat al port, mig adormit. Girem a mà dreta, seguint algun designi ocult i inapelable, i decidim remuntar el curs del carrer de la reina Margarita – de Savoia, per suposat –, primera «reina d’Itàlia» per gràcia de Déu Nostre Senyor i amen. Obviem que més enllà, absorta entre el trànsit, hi ha la Via Giuseppe Garibaldi, heroi nacional i pare de la Pàtria i no sé quants gloriosos títols més. Una passa rere l’altra arribem al bastió de Sant Remi i la seua tumultuosa portalada, tant del gust excitat de finals del segle XIX. Darrere, com un gegant en repòs a qui li han crescut les flors al damunt, hi ha l’antic Castello, amb embranzides gòtiques com la Torre dell’Ellefante, mig perdudes entre un magma de carrers salmó que ben podrien ser els de Roma, Nàpols, o Milà, amb els mateixos noms il·lustres, paladins d’un passat comú italianíssim.
         Però no. Estem molt més lluny de tot allò, del Colisseu, el Vesubi o el Duomo. Estem a Cagliari, la capital d’una illa, la dels sards, garant d’una història que va molt més enllà del Rissorgimento i les patriotades d’un Estat-nació, l’italià, que es construí a contracorrent entre la llengua toscana i la bandera tricolor. Una història mig amagada davall de l’èpica de la Itàlia contemporània, i molt propera a un altre poble també desorientat que viu uns centenars de quilòmetres a l’oest, a l’altra banda del mar. Un altre poble que anomenen valencià.
        Sardenya és un pastís enmig del mar. No és d’estranyar que siga una de les illes de la Mediterrània amb una història més complexa, eternament entre mil aigües, solcada per canvis de poder i imperis petits o grans que n’han reclamat la sobirania successivament. Entre ells una de les corones hispàniques, la catalano-aragonesa, amb qui va estar vinculada quatre-cents anys, i les restes de la qual encara es descobreixen entre els dolmens d’historiografia italiana i hispana, tan miops pel que fa a l’illa, amb una mescla de deixadesa i traïdoria. L’historiador Lluís Guia ha volgut aportar una pedra al mur, encara famèlic, de la historiografia hispana sobre Sardenya. És Sardenya, una història pròxima  (Afers), un compendi de deu articles que recorren, en la seua major part, un capítol de la història sarda «gairebé desconegut, el que va des de l’extinció de la branca espanyola de la casa d’Àustria fins a la cessió diplomàtica del regne de Sardenya als ducs de Savoia», com encerta Francesco Manconi al pròleg.
Des de principis del segle XIV, Sardenya fou, a tots els efectes, un regne d’aquella confederació sui generis, un regne que, com el valencià, acabaria per restar a la perifèria de la monarquia hispànica. A ulls d’un historiador, com reconeix el mateix Guia, les homogeneïtats es revelen clamoroses. Així, s’aplica aviat per a mostrar-les, des de les trajectòries polítiques i socials dels grups privilegiats a les concomitàncies en la defensa naval de dos territoris exposats, durant el mateix període, a l’amenaça pirata que omplí les costes de torres i pors. Paral·lelismes continus que Guia destria amb el bisturí expert del gremi, una mica dens, a estones, fins i tot per al poble pla lector d’assaigs històrics.
Hi ha altres moments, però, de divulgació lúcida i suau. És el cas del que, al meu parer, és el millor article del llibre, al voltant del qual giren els altres, “Ruptura i continuïtat de la Corona d’Aragó. L’impacte de la Guerra de Successió”. Un xicotet i impagable assaig on es mostra amb el màxim rigor la seua gran influència sobre Sardenya, des de la cultura política a una llengua sarda aleshores ja impregnada de girs catalans i castellans. Lligams que es catalitzen i esclaten durant una guerra que canviaria el destí d’ambdós regnes, en un període que Guia extrau de les catacumbes de la historiografia, les dues primeres dècades del segle XVIII, que acabarien amb la casa Savoia al govern de l’illa fins que el 1847 la «perfetta fussione» portaria Sardenya a formar part de la Gran Itàlia.
Sardenya, una història pròxima és l’obra inconfusible d’un historiador de pedrera, acostumat a picar en arxius monolítics i rescatar-ne la part més sucosa de les tones de paper i pergamí. El resultat, aquesta vegada, són deu articles esparsos que formen el collage de l’època moderna sarda, pinzellades ací i allà que fan desitjar, a un lector mitjà amb els ulls entornats, una «Història de Sardenya» tan ambiciosa com la de Giuseppe Mano. Potser Guia, algun dia, accepte el repte. És el millor preparat per a continuar descobrint-nos un bocí sovint oblidat de la nostra història. Perquè potser Sardenya, després de tot, és això, una cosina mar enllà, un tros de nosaltres mateixos que, a la deriva, ens saluda en la distància. 

2 comentaris:

  1. Bon article, Carles.

    No he llegit el llibre, però de segur que s'hi parla del domini valencià a l'illa, concretament dels Stati di Oliva. Els Centelles primer i els Borja després jugaren un paper important a l'illa des del segle XV. Ja em pica la curiositat de la seua contribució durant aquest període.

    Potser t'interessa: al darrer Cabdells (disponible a raco.cat)Josep Sendra ha publicat un estudi del català a Sardenya entre els segles XVI i XVIII. És una bona complementació al llibre de Guia.

    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Gràcies Rubén, i tant que m'interessa l'estudi de Sendra.

    ResponElimina