dijous, 30 de maig de 2013

Aquell valencianista furtiu de Las Provincias

La immortalitat mai és del tot justa. Els bustos en marbre i les apologies es reparteixen en dosis volubles, de vegades capritxoses, però sempre hostils amb els individus sense bandera, aquells que acaben per no caber en cap uniforme, i intenten debades remar en un no man’s land imposat per les circumstàncies. Martí Domínguez i Barberà és un d’aquells maltractats per no encaixar del tot en cap motle. Periodista valencià abans de tot, d’una sòlida trajectòria que creua bona part del segle XX, no ha trobat en la posteritat el reconeixement reservat a altres cabdills més amables als bàndols. Potser per això mateix, per haver nascut en un país massa amant de les histèries i les batalles fratricides.
Hi ha, però, qui encara reivindica la seua memòria d’inclassificable, Nel·lo Pellisser ha volgut fer-ho en El solc de l’escriptura. El discurs mediàtic de Martí Domínguez i Barberà (PUV, 2012), on ha analitzat la seua figura a través d’una obra tan completa com poc estudiada. Martí Domínguez, conservador i catòlic, fou sempre fidel a unes “actituds, més que adscripcions ideològiques” segons Pellisser, entre els quals també hi ha havia un valencianisme visceral, hereu de La Barraca de Llorente i de la Dreta Regional Valenciana de Llúcia, que mai va reprimir, ni quan li portà problemes. Un valencianisme d’horta i flors de taronger que va quedar plasmat en obres com Alma y tierra de Valencia o en tantes i tantes peces d’aquell “periodisme sense urgències” del fill d’Algemesí.
Pellisser és tan detallista com manen els cànons acadèmics però raonablement fresc a estones, fins on permeten aquests motlles. En d’altres moments, però, cau en una teranyina teòrica potser innecessària, sobretot a les introduccions dels diferents temes. Un detall mínim, però, al costat del rigorós anàlisi que ens ofereix. Un treball exhaustiu, que estripa des del lèxic a la sintaxi de Domínguez, sense deixar de banda la seua omnipresent ironia o la variació temàtica de les seues peces, pendents de manera creixent pel seu país. I sense oblidar tampoc el detall monumental que els llibres es fan de llibres, i per tant repassar la llista de mestres i influències del periodista valencià.

L’estada a Las Provincias com a metàfora inevitable
Malgrat ser estudiant de dret, Martí Domínguez va tastar aviat el periodisme en publicacions locals com Llevant, a la seua Algemesí, però va ser a Las Provincias on trobaria una estabilitat i la consolidació de la seua tasca. De fet, potser la seua estada de 1949 a 1958 al capdavant del diari Las Provincias és la metàfora perfecta de les actituds de Domínguez i la seua suau evolució, des d’aquells abrandats discursos sobre l’Espanya eterna, tan hereus del 98, passant per un filofeixisme fruit de l’època, fins un valencianisme “crític, liberal i democràtic”, com el qualifica Pellisser.
Hi ha certs indicis per a pensar-ho. La seua feina en el diari del cap-i-casal, aquell que havia dirigit Teodor Llorente, el seu mestre en la distància, va alçar mil i una suspicàcies en un règim franquista al·lèrgic, com tots els governs espanyols, a tota mostra d’identitat que no fóra la castellana. És digna d’esmentar la incorporació al diari, a iniciativa del mateix Domínguez, de veus de la cultura i la literatura valencianes com Carles Salvador o Ernest Martínez Ferrando. I tampoc cal oblidar que la primera menció a un treball de Fuster apareix justament a Las Provincias. Casualitats? Cap ni una.
Això, però, són pinzellades innòcues al costat de la seua ruptura final amb les autoritats, per la seua crítica a la desatenció per part del govern espanyol després de la riuada que assolà València l’octubre del 57. Un conflicte on uns veieren massa “localisme” i clara “oposició”, i que va fer esclatar uns estires i arronses amb les autoritats i la seua santa censura que ja venien del 1953, any del primer dels expedients al periodista. Domínguez acabà per presentar la dimissió davant les pressions oficials.
Com sempre, tossut, enèrgic, i incòmode per a tots. De fet, el cas de la riuada fou la gota que féu vessar el got de la inquietud del règim per l“exacerbado regionalismo” que propugnava la capçalera valenciana, segons un govern paranoic personificat en el seu delegat provincial. Especialment histèric es mostrava en la persecució de la llengua: “el incoveniente de que sin razón especial, aparezca en la Prensa diaria y, tan señaladamente el empleo del valenciano”. Pecat capital a totes llums.

Oh llengua dels meus pares, que s’aferra a no morir!”
La llengua que li parlaren a casa marcà bona part de la seua vida, cosa que deixa del tot clara l’assaig de Pellisser en una de les seues parts més interessants i lleugeres. L’estima de Domínguez per la seua llengua era sincera i visceral però també radicalment coherent. Ho va demostrar des dels seus poemaris a les publicacions on va treballar, amb de totes les limitacions i diglòssies que vulguem però amb l’obstinació transparent del convençut. De personalitat a prova de bombes, fou un abrandat defensor de la unitat de la llengua durant una transició en constant atac de nervis, una unitat que Domínguez no veia “renyida amb les particularitats morfològiques i fonètiques que presenten en la pràctica les parles dels valencians, catalans, mallorquins, etc”.
Clar. Evident. Massa i tot potser. Alguns no el van comprendre, obcecats, els uns, en purismes paranoics, en molts casos sense base històrica, o perduts, els altres, en secessionismes equivocats des de l’arrel. Per això no dubtava a col·locar-se amb els “lingüístas más tridentinos y fabristas”, la mèdula dels quals compartia “en todo lo que sea no cerrarse a otras formas potables valencianas o mallorquinas”, que no eren més que variants com les altres, i no “dialectos, pues tan dialecto es el de Ruzafa como el de las Ramblas”. Unitat i diversitat més enllà del sant pare Fabra – “el punt de partença junt amb els clàssics, però no la meta” – una suma perfecta però difícil quan les banderes guanyen al seny, i és que aquell conflicte no era més que una orgia política. I ell ho sabia.
Potser per això intentà posar la pau impossible fins que perdé les ganes i la veu. Pel camí, però, deixà unes últimes fiblades d’un sentit comú que convindria recordar de tant en tant, quan alguns trauen a passejar fantasmes estúpids: “Que nuestro concepto de la unidad idiomàtica – nunca uniformidad – sea más flexible, más rico, que la concepción que rige en el germánico París de Richelieu, o en el Madrid de la Meseta, de los Austrias y de los Borbones, dos dinastías de tierras adentro”. I el barret que torna al seu lloc després d’un sonor chapeau!.
Qui sap si Martí Domínguez i Barberà és tan incòmode com el mateix Llorente justament per això, perquè ens fa veure que la dreta d’aquest país no sempre va ser com és, i, el més important, que no existeix cap llei natural que la decante a l’autoodi i a l’anticatalanisme més irracional – que amaga, en el fons, un espanyolisme antivalencià clar i ras. Qui sap. Ell, en tot cas, era un valencianista de dretes, conservador i catòlic, però infinitament genuí. Amb les contradiccions que vulguem i que trobarem de segur perquè per sort encara no ha nascut l’home pur i perfecte ideològicament. Un valencianista que es mereixeria, de tant en tant, una mica més d’atenció. Tot açò, però, són només paraules al vent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada