dijous, 26 de setembre de 2013

Alemanya conta la seua guerra (per fi)

La guerra és l’art de fer que matar semble necessari. I els qui la protagonitzen ho saben molt bé. Després, quan algú la guanya, s’encarrega de contar-la i que, a més de necessari, semble heroica, providencial. Perquè els bons sempre guanyen les guerres. Simplement perquè les escriuen. Escriure una guerra és l’art de fer creure que a les guerres hi ha bons. I així s’han escrit assaigs, novel·les, i especialment pel·lícules i sèries que transformen una carnisseria en una manifestació de la providència. La II Guerra Mundial s’ha vist explicada sovint com això: el Bé contra el Mal en batalla a mort. Potser, precisament, perquè sempre l’han contada els vencedors, com aquell cavaller americà que arriba com dels cels a l’Imperi del Sol, o l’ingenu i angelical Matt Damon en Salvar el soldat Ryan. Hi ha excepcions honorables, com el film d’Eastwood sobre Iwo Jima en japonès, per exemple. Però en general, la filmografia sobre el tema era un seguit de cantares de gesta. Fins ara.
Els vençuts han pres la paraula. Per fi. Els alemanys acaben de fer un dels millors – si no el millor – relat de la conflagració que destrossà Europa i mig món. I precisament perquè no s’han dedicat a contar-la com una batalla entre àngels i dimonis. Sinó com una guerra. I a la guerra no n’hi ha, d’àngels. La sèrie en tres episodis Unsere Mütter, unsere Väter, a diferència de tots els altres milions de films sobre la II Guerra Mundial, narra la guerra com el que és: una massacre. Sense herois. Sense victòria. “La guerra trau el pitjor de nosaltres” és, no debades,  una de les sentències que recorre la sèrie com una lletania. I és de veres. No hi ha espai per a la bondat, per a l’amor que triomfa, per a les epopeies titàniques, per a tot allò.
Només hi ha un esforç encomiable per contar els fets. I els fets ensenyen el que pocs s’han atrevit a mostrar. Hi ha les presons alemanyes plenes d’alemanys. El col·laboracionisme més enllà de les fronteres. L’amnistia dels vencedors amb tants i tants caps nazis. Les violacions dels vencedors i dels vençuts. L’antisemitisme ancestral dels europeus, que els seguidors de Hitler sublimaren, però del qual no foren els únics cultivadors, una veritat incomodíssima que Amos Oz ja va denunciar en una autobiografia com una pluja d’estiu:
        “El cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels progroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueu”.
De la resta, l’horror nazi, el genocidi jueu, l’aniquilació a Polònia o Rússia, ja n’hem sabut fins a la sacietat. I Unsere Mütter, unsere Väter torna a posar-lo sobre la taula. No podia ser d’una altra manera. Ho fa amb cinc personatges que són cinc símbols. I cadascú d’ells ho és d’una derrota col·lectiva. Un jueu perseguit per tots, una fanàtica condemnada a caure del cavall, un filòsof que matarà, una artista a la recerca de la glòria i un soldat que acabarà per desobeir ordres. Potser siga encara parcial, però el retrat final no deixa de ser monumental. De l’Alemanya histèrica que volava en tromba cap a la guerra fins la desfeta total, cendrosa. I ho han fet ells, sobre ells: “Un alemany mai desobeeix una ordre escrita en alemany”. Amb tota l’acritud.
Dels nord-americans, a tot això, ni rastre. De fet, l’únic representant que n’apareix a la sèrie és un funcionari de la postguerra conscient que el seu subordinat és un exmembre de la Gestapo. I no diu ni una sola paraula. L’US Army deixa de ser la protagonista gloriosa d’una guerra que, en el fons, es decidí al Front Oriental, l’autèntic escenari de la carnisseria, l’escorxador d’Europa, amb el fúnebre honor de concentrar la majoria dels milions de morts que costà la guerra.
I és que ja n’hi havia prou que els pioners de la bomba atòmica contaren regularment una guerra que els regalà la supremacia mundial, mentre, de passada, expiaven tots els seus pecats amb els del nazisme. Perquè hi hagué pecats. No valia. En el fons, Unsere Mütter, unsere Väter ve a completar, almenys en part, el buit que existia en la narració del conflicte. Un buit deshonest històricament, que esperava redempció.
Tècnicament? Molt de nivell, amb una fotografia excel·lent, o això diuen els catedràtics del gremi, que jo no sé de cine ni probablement en sàpiga mai. Més enllà d’això, hi ha omnipresent l’aposta pel realisme. Les concessions a la inversemblança existeixen, és cert, perquè el cine és cine i sempre ha sigut vassall del temps i sobretot de la catarsi, sempre ha buscat el colp al cor amb un toc de piano. Ara, són concessions que no enfosqueixen un relat sense happy end, on la felicitat es fa impossible entre les runes. La felicitat, no la vida. Perquè la vida sempre s’obri pas, encara que siga a les palpentes, sense rumb, tristament, o fins i tot de manera injusta. Sempre. Viure sempre. Perquè els humans, després de matar-nos, no sabem fer una altra cosa.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada