divendres, 4 d’octubre de 2013

Els kurds, un poble entre mil espases

La història no fa presoners. Les víctimes, com a molt, s’acontenten, anys després, amb unes famèliques línies als llibres. Unes línies que conten una desaparició. Fa temps que els kurds defugen aquest final. No volen un poble mort, sense terra, condemnat a l’agonia. Però tenen alguns problemes de pes, entre d’altres viure separats en quatre estats. I caminar sobre petroli. “Si no fóra pel petroli, potser haguérem tingut el nostre propi país fa cinquanta anys”, diuen. Però no ha sigut així. Els kurds han nascut sobre el pecat original de l’or negre. I en fan penitència, sense descans, amb una resignació de pedra. “Si Kuwait cultivara carlotes a nosaltres no ens importaria gens”, va dir, clar i ras, l’ajudant del secretari de defensa nord-americà Lawrence Korb, ara fa un parell de dècades. En el cas del Kurdistan, és clar, l’interès de l’Imperi es multiplica.
                Estranyament – o no, evidentment – els kurds han passat durant molt de temps desapercebuts als mitjans d’informació internacionals, invisibles als seus objectius i columnes, aquells que tantes vegades han catalitzat els canvis. Per a bé i per a mal. El corresponsal nord-americà Kevin McKiernan va veure el buit, el silenci, la foscor que envoltava la lluita kurda. I va decidir escriure-la. El resultat ho va publicar fa pocs anys, es diu The kurds, a people in search of their homeland (Kurdos, un pueblo en busca de su tierra, en la traducció castellana), un llibre bàsic per a comprendre Orient Mitjà, ara que s’ha convertit en el centre de les intrigues globals, si és que mai deixà de ser-ho. I McKiernan s’ho fa amb la millor prosa periodística anglosaxona, aquella incisiva i despullada, que transcendeix la dada freda i quirúrgica, que busca el testimoni de primera veu, entre muntanyes, corredors i camins. Arriscat però verídic. El resultat és contundent: periodisme pur.
Situats al polvorí del món, i dividits entre Iraq, Turquia, Síria i Iran, fa temps que els kurds entraren a l’agenda dels imperis, com a peça fonamental per a fer girar els engranatges de la regió, els equilibris de poder, el negoci global.  Una simple moneda de canvi, sense més drets que les concessions: “Els kurds són ciutadans de cinquena classe a Turquia, de quarta a Iraq, de tercera a Iran i de segona a Síria”. És el que diu Dashin, un dels escoltes del periodista. Suaument, amb aquella la veu de la resignació  invencible.
Un poble sense terra, el kurd, esclau de promeses i messies. Des dins, però també des de fora. Als anys setanta, Kissinger i Nixon els van vendre al govern d’Iraq sense pensar-s’ho.  Com els han venut o comprat sempre. Tan clar com l’aigua de les seues muntanyes: “Durant molts anys Estats Units ha utilitzat els kurds per a equilibrar el poder en Orient Mitjà”. Precisament, la de McKiernan és, entre d’altres, una crítica ferotge a la política exterior nord-americana, que utilitza pobles com a peons en una partida d’escacs. Sistemàticament i sense més escrúpol que la preocupació per la postergació de la seua supremacia mundial. Però no només això, evidentment. Ni molt menys. El periodista nord-americà no persegueix el prestigi d’un Michael Moore, sinó un objectiu més complex, més alt: fer el retrat d’un poble sense terra. Un retrat de retrats. I per a això busca les històries, les veus, els protagonistes, de Santa Barbara a Kirkuk. Any rere any.
                El mural comença prompte, amb aquell kurd exiliat en Estats Units que aboca la supervivència del seu poble en la confecció d’un diccionari. “Poden confiscar-te la terra i llevar-te el ramat, però si continues mantenint la teua llengua, ets un poble”, diu, amb fe granítica. Més enllà, però, hi ha l’estudiant turc enmig d’un vol qualsevol, molest, que contesta el periodista: “no hi ha cap ciutat kurda en Turquia”. No li tremola la veu. Hi ha també els kurds iraquians que es dessagnen en lluites caïnites a un costat i altre de la frontera, mentre els EUA juguen amb ells i Sadam Hussein prepara un d’aquells atacs amb gas que tacarà la llista de genocidis humans. El pecat? Voler terres i autonomia. Ells ho anomenen “el nostre Holocauste”. Un cinc per cent de la població kurda massacrada per un règim amb armes europees i nordamericanes, i diners i la diplomàcia del mateix Tio Sam a ple rendiment.
                Silenciosos, discrets, hi ha els kurds sirians que ajuden entre ombres la lluita germana dels kurds a Turquia, que batallen i s’amaguen i callen més enllà de la frontera. Una lluita amb un nom prohibit: PKK, que s’oposa des de fa dècades a la salvatge política d’ assimilació cultural practicada per l’estat otomà, amb autèntics tints nazis. I és que els kurds, a Turquia, simplement no són, com deia l’estudiant anònim. O, si de cas, només són els “turcs de les muntanyes”. I és que, allà, entre els cims, hi ha els seus poblats cremats, i els callats sota control de l’exèrcit, i més enllà les línies del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, declarat terrorista pels EUA, l’UE i Turquia. Un PKK que McKiernan analitza des de dins, amb les llums i les ombres d’un moviment que lluita incessant contra el titànic estat turc, armat per Estats Units.
McKiernan, per cert, no practica la hagiografia ni el maniqueisme, això ha de quedar clar. Només té un amo: la veracitat. Els kurds també tenen les seues armes, amb culata o diplomàtiques. Poques i raquítiques en alguns casos. Però les fan servir. No debades, per una grisa paradoxa històrica, la guerra d’Iraq els donà una oportunitat de respirar, almenys dins les fronteres que anteriorment dominava Sadam, amb llocs de poder en la direcció de l’estat. Una paradoxa àcida, si volem, amb els nord-americans donant poder intern als kurds als qui havia venut anys enrere al dictador que els gasejaria.
El dels kurds, al capdavall, és un drama perifèric, amb més línies de sang que de tinta. Són, ben mirat, víctimes del lloc on els ha tocat viure, del mercat armamentístic d’occident, del joc fúnebre de la geopolítica. Víctimes, en poques paraules, de la història. El món, després de tot, funciona així: la indignació mundial demana senzillesa, claredat, beneficis. Hi ha conflictes massa complexos, massa incòmodes, massa poc rendibles. El kurd n’és un. Massa factors en joc, massa engranatges, massa fronteres, massa petroli. I un futur que va del gris al negre. La derrota i la dissolució, però, no es contemplen. Per obstinació o per supervivència, mai no entraran en la seua agenda. I després del llibre de McKiernan menys. Sempre hi haurà la mirada del periodista clavada en aquella dona majestuosa que balla furtiva i plena al voltant d’una foguera, celebrant el Newroz, l’any nou kurd, com si fóra legal. Aquella dona sense rostre que en un moment sobtat trau una tela dessota el vestit. Una tela roja, groga, i verda. Els colors prohibits del PKK. I la fa onejar com si no s’estiguera jugant la vida. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada