divendres, 18 d’octubre de 2013

Les cendres de la vida

Recordar és l’últim privilegi dels infeliços. I la felicitat l’emperadriu de les amnèsiques. Hi haurà qui negarà amb el cap rotundament davant d’aquestes paraules. Deixarem ací, però, un debat prematurament etern en què Joan Francesc Mira entraria sobtadament per a dir amb el dit alçat que, més que un privilegi, recordar és una pura necessitat. No som perquè pensem, diria mentre rebenta el clàssic, som perquè recordem. I escriure, cavallers, és recordar. La resta dels presents, arrecerats ja en el nostre silenci, assentiríem greument.
Joan Francesc Mira comença d’una manera semblant la seua última obra, El tramvia groc (Proa, 2013), un garbell de records necessaris, impenitents, de la seua infantesa entre camps i carrers. Es decideix per un petit pròleg, un assaig impagable sobre la memòria, per a començar una obra que descabdella precisament això: el seu món infantil esvaït, allà, al barri de La Torre, sempre a la vora de la via, a tocar d’una ciutat on s’endinsa per a tornar.
Un món innocent, sobretot innocent, i humil, i tendre, i pobre, sense exaltacions ni luxes, d’eterna “existència precària”, d’un pare i d’una mare, de personatges anònims, o amb nom, o amb nom i cognoms, però sempre discrets, un món d’oficis perduts, de granerers i matalafers, que imagina la guerra i viu la postguerra, que menja pa blanc i veu menjar pa negre, que acaba on ho fa l’horta. Entre la urbs i el camp, dues cares d’una moneda: “una cara rural i una altra d’urbana gravades sobre el mateix metall preciós”. Un món que es mor. 
Mira es decanta per la narració allargada, suau, de pauses distants i discretes, qui sap si en homenatge als cabdells sintàctics de Proust, un altre mestre del record. O no. El secret, siga com siga, és i serà tan seu com aquell estil entre solemne i irònic, com contat amb un somriure agre a la boca, d’adjectius efervescents i vius, que creua tota la seua obra i que té en El tramvia groc el seu últim brindis. Un brindis, aquesta vegada, per la memòria.
Una memòria personal, humil, que no pot evitar decantar-se cap a la història social, la que intenta trobar els perquès de la vida dels homes i les dones que passen per aquest món amb més o menys pena i més o menys glòria. Se li escapa, clar, aquell antropòleg de pedra picada que porta dins tan íntimament lliga a la història d’un poble que sap seu. No sap – no pot – contar la seua història sense contar la del seu país.
Sempre a la vora de la via, dèiem, entre camps i rails per on discorren uns tramvies que no poden no ser una metàfora: “van nàixer quan València pensava que era una ciutat rica i moderna, i van entrar en la lenta agonia quan potser sospitava o temia que era pobra o antiga”. La ciutat, sempre. València. La seua ciutat, retratada tantes vegades, des d’El desig dels dies a Els treballs perduts, una vegada més elevada, passejada, recuperada d’entre les ombres. Especialment aquell Velluters de postguerra, regne de prostitutes destruïdes, fosc d’uns carrers que ja queien esventrats pel progrés urbanístic de l’avinguda de l’Oest. Un progrés fal·laçment messiànic davant el qual Mira, com aquell personatge seu que feia els treballs d'Hèrcules, no pot evitar aquell reducte nostàlgicament reaccionari de l“abans plovia més”. Inevitable, potser.
Ell se’n fa càrrec: “no ocultaré que em mou la passió del patriotisme profund dels llocs de la pròpia infantesa”. Rotund. Uns llocs perduts, com l’horta on cresqué, esvaïda com els carrers i palaus devorats pel desarrollismo franquista. Ara, la seua no és una contemplació melancòlicament anestesiada, bucòlicament inútil. No. Entre els records se li cau la ràbia, la revolta, contra el suïcidi col·lectiu valencià: “perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot”. Una vegada més, no s’aguanta la pedrada assagística, la crítica actual, l’acidesa present. No pot.
          Mentrestant, les lectures que l’han acompanyat durant tota la vida cauen com les fulles a la tardor. Pel seu propi pes. És un dels pocs privilegiats que pot fer-ho sense semblar pedant. Perquè no ho és. L’erudició se li escola per les mànegues camisa discretament, quotidianament, necessàriament.
El tramvia groc tindrà peròs, segurament, però no seré jo el qui li’ls pose. Simplement és l’última peça d’un mural incontestable: l’obra de Joan Francesc Mira. Una obra de les grans. La millor? La pregunta seria estúpida. No sóc amant de pòdiums. I menys en literatura. Però és que sense Mira, allò que anomenem literatura catalana actual quedaria, senzillament, tristament orfe. Encara més: perillosament orfe. Els déus no ho vulguen. Per molt de temps.
Mira escriu, al capdavall, els seus ancestres: “escrites en vers, aquestes planes serien un himne en honor seu”. I un mor que moria, ja ho hem dit. Un món que ja està mort. I ara, “passat més de mig segle qui se’n recorda, qui se’n recorda de res”. Qui se’n recorda d’aquelles cendres de la vida que deia Josep Pla? Ell, per suposat. I sent aquella necessitat animal, afirmativa, incontestable, d’escriure-ho. Ho fa amb un assaig, deu feixos de records i un final com una alba.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada