divendres, 25 d’octubre de 2013

I Europa, després de morta, es va suïcidar

I de sobte, com un crit, començà la tempesta que continua la tempesta, perquè ja digué aquell que a les guerres les continuen altres guerres i que la calma se l’inventa qui vol, per ignorància o per mala fe. Allà pel maig de 1945, després de la guerra més sagnant de la història de la humanitat, Europa es llançà a un altre bany de sang. És la història que no ens han volgut contar. És el mite d’una massacre sense final feliç.
                Ara fa uns mesos, Keith Lowe publicava Savage continent. Europe in the aftermatch of World War II (en castellà traduït per Irene Fuentes a Galaxia Guntenberg) . I així, amb uns quants centenars de pàgines, va enderrocar una llegenda: la Segona Guerra Mundial no acabà a Europa amb la bala que creuà el cap de Hitler. I el període de postguerra no fou un temps de pau ininterromput. Ni molt menys. Senzillament perquè “onades de venjança i càstig inundaren tots els àmbits de la vida europea”. Ni rastre dels besos encoberts a Times Square. Ni rastre d’alegria. No n’ hi havia motius. La Segona Guerra Mundial venia d’abans de 1939. I anà més enllà de 1945.
                Lowe trau dels arxius l’horror amagat, contat amb la veu baixa, de passada, la sang incòmoda. De sobte, entre el carrer, lluny dels altars acadèmics, tota aquesta informació ens dibuixa un panorama que res té a veure amb la visió simplista d’una guerra acabada. Perquè no acabà. Només cal veure com cauen dos dels grans mites de la postguerra: la pau i la convivència. Després de 1945, les tensions ètniques empitjoraren a Europa, tant que les neteges a sang i foc foren el pa de cada dia. I els jueus, una de les grans víctimes de la conflagració, continuaren discriminats en un continent que ja mai més seria sa casa. 
                L’Holocaust, precisament, “el pitjor genocidi i el més sistemàtic de la història” , ha amagat sovint altres matances inferiors en quantitat però molt properes en sistematicitat i sadisme. Europa, abans i després de 1945, practicà el genocidi conscientment i regular. Així de simple. L’Ustatxa de Croàcia assassinà 592.000 serbis, mentre sembraven la llavor de futures guerres. De la mateixa manera, els nacionalistes ucraïnesos massacraren polonesos, els búlgars les comunitats gregues i els magiars els serbis de Voivodina. Un seguit de neteges ètniques que farien d’Europa el conjunt d’Estats homogenis internament que coneixem avui i que no havia sigut mai. “La Segona Guerra Mundial”, conclou Lowe, “no només fou un conflicte sobre el territori. També va ser una guerra racial i ètnica”. Una guerra de guerres, del barri al món, de la raça a la classe. I etc.
La guerra fou, sense dubte, un seguit d’horrors. La postguerra també. Hi havia els milions d’esclaus, utilitzats “d’un mode que no s’havia vist a Europa des de l’època de l’Imperi romà”,  de sobte lliures entre la fam i les runes i el no res. Hi havia la violència. Hi havia el mercat negre. I la mort dels presoners de guerra. I els camps de concentració reoberts. Hi havia els desplaçats, els 11.730.000 alemanys expulsats de Prússia Oriental o els Sudets, entre d’altres. I hi havia, per tot, sobretot, omnipotent, la venjança.
Als guanyadors de la història els agrada contemplar-se com els àngels que venceren els dimonis. I no és així. Violacions, execucions i tortures en massa solquen el camí de la victòria aliada. Un victòria que, després, no sabé – o no volgué – traduir-se en una depuració de nazisme i feixisme als governs de preguerra. Molts dels antics dirigents col·laboracionistes continuaren al poder, amb l’ajut dels aliats per a massacrar comunistes i esquerrans, com a la guerra civil de Grècia.
Una veritat incòmoda. Lowe no ho dubta: comprova, assenyala, i escriu.  I reparteix culpes i vergonyes. L’únic amb qui es queda curt és, potser, amb Churchill, de qui podia haver tret moltes més vergonyes a la llum pública. Londinenc, potser prefereix no tombar eixe mite de panxa prominent i cigarro als llavis que deia sense dubtar a qui calia gasejar. Més enllà d’això, però, l’historiador britànic és escrupolós amb els seus judicis: sempre basats en els fets. En les xifres.
                Perquè les xifres són necessàries. I més per a un historiador de pedra picada com ell, amb gust per la precisió al mil·límetre, per la dada, per la xifra exacta. I n’hi ha un perquè: “les estadístiques importen de veres, perquè amb freqüència s’empren per a fins polítics”. La història, al capdavall, sempre ha sigut munició política. I un bon historiador ha de ser , per força, un antiromàntic. Ell ho és.
Les xifres són les que canvien aquella imatge que identifica la guerra d’Europa amb un heroic desembarcament americà en Normandia. Una imatge que fa de la guerra un conflicte entre nord-americans i alemanys. Quan la guerra, a Europa, es guanyà i es perdé a l’est. El nombre de víctimes no deixa lloc a les pel·lícules de Hollywood: 27 milions l’URSS – entre els quals Ucraïna concentra entre 7 i 8 –, 6 milions d’alemanys, 6 milions de polonesos, mig milió de francesos, o 300.000 italians i britànics i un etcètera de cendra. Xifres que sorprenen encara més si comprovem el tant per cent sobre la població total. Horror que s’accentua quan comprovem els percentatges, que fan els 410.000 morts de Grècia el 6% de la població d’abans de la guerra, de la mateixa que el més d’un milió de iugoslaus representen el 6,3%, mentre que a les repúbliques bàltiques el percentatge s’eleva al 8 i 9%. En total, entre 35 i 40 milions de morts en el continent que es veu a sí mateix com a bressol de la civilització, les lleis i la cultura del respecte.
                A la guerra no hi ha lloc per al mite, doncs. Ni per a l’èpica romàntica. Més enllà de la sang hi ha les raons de la sang. I aquestes romanien a l’ombra. Lowe ha fet la llum on pocs s’han atrevit. I el paisatge és desolador. Cadàvers i vergonya. Valent i honest, l’historiador de Londres ha fet de Savage Continent un dels llibres imprescindibles per a entendre el segle XX europeu, amb les clars que ja coneixíem i que ja ens havien contat fins a la sacietat, però també amb les ombres que ningú no il·luminava. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada