divendres, 11 d’octubre de 2013

Marcelo Bielsa: el perquè del futbol

Li diuen “El Loco”, però el cert és que sovint ha sigut dels pocs personatges del gremi en posar una mica de trellat en un món del futbol que fa temps que podria jaure tranquil·lament al canapè d’algun reputat psiquiatra, relatant els milionaris traspassos, els milionaris sous, els patrocinis, i tota una maquinària que sembla haver-se tornat boja, ignorant d’altres èpoques en què els jugadors sentien els colors d’una samarreta que no portava publicitat.
Marcelo Bielsa és, a hores d’ara, un dels últims cavallers romàntics d’un món que s’enfonsa, un dels pocs idealistes que encara es pot permetre dir a tot un planter reunit al seu voltant després de dues finals perdudes, amb la veu ferma i pausada del professor universitari que “ustedes no ignoren que no se puede decepcionar a un pueblo, a parte un pueblo tan ingenuo y tan extraordinario que va perdiendo tres a cero con una herida abierta y ustedes hacen una jugada mínimamente positiva y se les aplaude al minuto ochenta. Y ustedes son un desprendimiento de ese pueblo. Ustedes son ese pueblo”. I els jugadors que se l’escolten callats, en silenci reverencial. Són els de l’Athletic de Bilbao però podrien ser qualsevol altres. Ells, fills del nou món de “millonarios prematuros”, com el mateix entrenador els recorda pocs segons després enmig d’aquell silenci sagrat.
És Bielsa. Un personatge entranyable, metòdic, obsessiu, pensatiu, passional, depressiu, eufòric, tranquil, amb xandall perenne i aquelles ulleres a la punta del nas, que recorre insistent la banda amb les mans a l’esquena, lleugerament encorbat, com si fóra més vell del que és però no menys savi. I després s’ajup uns moments a reflexionar sobre la vida o la mort o el partit que té al davant, amb les mans entre les cames, immòbils, i de sobte crida molt alt com si algun jugador poguera entendre des del camp el seu esgarrat carajo, carajo!, de la mà d’alguna forma verbal com jueguen, jueguen, o abran, abran, o qualsevol de les tàctiques sublims que porta al cap i ell sap, i de les quals la resta del món que el jutja i el condemna o l’absol no en té ni la més mínima idea. Ni la més mínima. Ni quan guanya, ni tampoc quan perd. Perquè ells no rumien minuts després cada gest del partit, no l’observen a una pantalla dues o tres o mil vegades per a trobar-ne les respostes, les raons de la derrota o la victòria, el perquè de tot plegat.
Marcelo Bielsa és un dels últims humanistes del futbol, un entrenador que confia en els seus jugadors i sap que no són màquines, com ha repetit més d’una vegada. Un entrenador que sap que tota tàctica és necessària però cap no és infal·lible. La seua ha sigut una història d’aprenentatge i superació. Nascut a Rosario, de família benestant d’advocats, va comprendre en algun moment que el futbol era la seua vida i que ja s’ho farien els juristes. En Newell’s Old Boys forjà la seua curta carrera de jugador, curta perquè també va comprendre que la seua posició era una altra. El seu hàbitat natural era la banqueta. Es va demostrar al seu temps. El triomf de Bielsa arribà com la fruita madura. Primer amb totes les divisions inferiors de Newell’s, i després amb el primer equip, de qui marcà una època gloriosa amb dues lligues i una final de la Libertadores que els déus, esquius, li llevaren als penals. De tot allò ha restat una imatge nítida i un crit esgarrat. La imatge és potent: Bielsa portat a coll per l’afició, amb una samarreta blanc-i-negra a les mans. El crit també: “Newell’s carajo! Newell’s!”.
Hi ha entrenadors que es diuen i es creuen grans entrenadors, i que probablement ho siguen, però que sempre entrenen grans equips en allò econòmic i corporatiu. El llistat de noms és interminable. El cas de Bielsa és una mica diferent. Al seu palmarès hi ha més idees que títols. Els seus triomfs no es mesuren en copes sinó en joc. Newell’s. Espanyol. Argentina. Chile. Athletic de Bilbao. Per allà per on ha passat ha deixat un estel d’admiració, de reverència, com a Chile, on és un ídol, o a la capital basca, on encara pots trobar enganxines amb la seua figura i la llegenda Athletic carajo! pels voltants de l’antic San Mamés, xicotets homenatges a l’home que va meravellar el multinacional Old Trafford amb un grup de jugadors bascos.
Però Bielsa també és un actor de grans tragèdies, un renegat dels déus que fa penitència. Al mateix Bilbao cauen ja les últimes llàgrimes per les dues finals perdudes i les paraules que ocupaven les primeres línies d’aquestes pàgines, mentre a Argentina encara es purguen de la dramàtica eliminació del Mundial 2002, després d’una meteòrica ronda classificatòria. Buenos Aires recorda amb detall com les tribunes es llançaren a la jugular del tècnic mentre els seus jugadors tancaven fileres al seu voltant, potser corpresos perquè els tancara en una habitació poc després de la derrota per a explicar-los, després d’estripar el partit que acabaven de jugar, les respostes, el perquè de la derrota de la bellesa.
I és que Bielsa pot guanyar o perdre, però no renuncia mai a la bellesa d’un esport que ama. Perquè la bellesa és innegociable, la pedra angular del seu pensament: “El juego fue creado para superar al rival de acuerdo a la belleza de los elemenentos que éste tiene”, diu amb la mateixa veu suau i apagada de sempre. Idealista irreductible, utilitza el reglament per a sublimar i no per a escamotejar espectacle, perquè en el fons s’estima amb bogeria les gents van al camp sincerament, eucarísticament, per a veure una obra d’art i no una guerra freda.
El seu és el futbol al servei del futbolista que “se emociona cuando  construye” i no quan destrueix. El futbol heroic. I amb un estil honest, que crea i no esvaeix, que proposa i no especula, de possessió a ultrança i de pressió per a recuperar ràpidament la pilota, d’atac que guanya a la defensa, de centrals que no només furten pilotes sinó que les pugen, les juguen camp amunt. És Bielsa, tan irreductible però alhora tan transparent per a dir que, malgrat tot i tots, “ninguna escuela es mejor que otra”. Ell, que serà el profeta de la seua fins la fi dels temps.
I és que quan tots ens n’anem, quan els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen implacables  entre les flames, Marcelo Bielsa encara estarà allà, entre resplendors, absent, amb les ulleres a la punta del nas, els genolls flexionats desafiant tots els equilibris i les mans entre les cames, mirant-s’ho tot amb el rostre torturat, com si buscara alguna cosa: un matís, un detall d’una jugada, les raons que expliquen la derrota. O potser, simplement, el perquè tot plegat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada