dissabte, 2 de febrer de 2013

L'Estellés que es convertia en gegant


En literatura, els inèdits som com les erupcions volcàniques, sabem que poden aparèixer, normalment no els veiem vindre, i quan esclaten concentren tota la màgia de l’inesperat. Si l’obra desconeguda és, a més a més, secreció d’una llegenda del gremi de les lletres, l’excitació augmenta irremissiblement. Aquest és el cas de “L’inventari clementde Gandia”, de Vicent Andrés Estellés, publicat fa un parell de mesos per Edicions96. Una obra perduda entre paperassa diversa fins que, per greu designi de les divinitats, arribà a mans sàvies. Eren les mans de Josep Lluís Roig i Mª Josep Escrivà. La història de la troballa, ja en els altars de l’èpica literària del segle XX, la conten Roig i Escrivà en una introducció inevitable i detallada, que Déu ens guard de desvetllar-la ara i ací.
            I “L’inventari clement” no és cap peça menor, cap molla perduda de la taula on reposa magnànimament l’obra d’Estellés. I no ho és per moltes raons. Ho comprovem des de la mateixa dedicatòria inicial: “Ens fem vells; i un dia em va deixar/ uns poemes que havia escrit i me’ls deixà legir/ mentrestant pixava sobre la barana del riu”. Entre versos de diversa factura s’endevina ja una veu poètica singular, dura, fonda, aquella que el faria el poeta valencià contemporani de referència.
Hi ha, això sí, la brossa poètica inevitable, els sonets estrangulats per la rima o les composicions més musicals i intranscendents. No patim. Aquestes deixen pas a poc a poc a peces més fondes, on la realitat cau pel seu propi pes: “Un dia es va penjar en aquella olivera/ un home que tenia un càncer al cervell./ Deien les llauradores, al dematí, al mercat,/ que tenia una llengua espantosament llarga./ Estava tot morat”.
Tot esclata, però, cap al final del poemari. Ho encerten de ple els responsables de l’edició: arriben “uns poemes llargs i narratius que ens mostren decididament el poeta més brillant, l’autor de Llibre de meravelles”. Hi ha, ja madura i compacta, la senzillesa sublim d’una poesia, el lèxic de poble de l’horta, les petitesses dels marges, la dura i preciosa vida en cada adverbi acabat en –ment, les conjuncions en cataracta que apropen amors discrets i sinuosos, la narrativitat torrencial d’uns dies urbans. I tot un etcètera de potència.
Hi ha, en poques paraules, l’Estellés que es convertia inexorablement en gegant, aquell que feia versos ja inalterable, segur, sense immutar-se, sabent que “cal oblidar que, al remat, tot açò, l’humil món que volem, se l’endurà la trampa, i no en quedarà res, absolutament”. I que mentrestant, fatalment, cal escriure-ho tot.  

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies per fer-te'n ressò, Carles. I moltes gràcies també per l'exageració de titlar de "sàvies" unes mans que estaven tocades per la sort aquell matí, a l'Arxiu Històric de Gandia. L'article és molt bonic, i crec que precís també. Efectivament, l'evolució del llibre cap a l'apoteosi dels poemes finals és molt impactant. Encara que a Josep Lluís i a mi també ens agrada moltíssim el poema de la 2a part que es titula "Com un cos d'elegia". Crec que és un poema "terral", d'una senzillesa molt bonica, amb un lèxic plenament estellesià. I llegit en públic, a dues veus, fa un efecte emotiu preciós.
    A veure si coincidim en alguna ocasió.
    Salut!, i llarga vida a "Això és com tot".

    ResponElimina