divendres, 18 de gener de 2013

Cròniques del país inventat


S’han escrit moltes línies sobre aquells anys en què certa gent apassionadament escèptica – me’n faig càrrec de l’aparent contradicció – es va creure un projecte que col·locava el seu país al centre de l’acció cultural i política. Molts llibres han tractat de contar què va passar i com, quins van ser els herois o els antiherois i per què, d’on va eixir aquella nova consciència identitària. El valencianisme que va nàixer  als anys seixanta ha donat de parlar, molt, qui sap si en excés. No podia ser d’una altra manera, els temps canviaven i alguns discrets personatges guiats per un taumaturg insigne van decidir que aquell era el moment, que el país no podia esperar més per a posar-se a caminar, per a trencar cadenes, per a... bé, ja sabem, per a redescobrir-se i altres consignes convençudes de manifest encés. Ebullició, desvetllament, por. Temps de dictadura, no ens enganyem, d’Una, grande y libre, potser, però fonamentalment Una, sobretot Una, indivisible i íntegra, sobirana i orgullosa. El saldo final – la relliscada política, l’autonomia de vidre i la democràcia de cafè – ens el coneixem tots: magre per a uns, suficient per a altres, indiferent per a tants. Entre aquells protagonistes una sensació encara perceptible de pessimisme silenciós, de nostàlgia indulgent, de cabreig inevitable.
            S’ha escrit molt sobre l’època de projectes de país que es creien possibles, molt, potser fins i tot massa. Moltes paraules dignes, un munt d’assaigs teòrics indigeribles i també altres de fina i suau deglució, molts articles de diari tan efímers com el seu paper, alguns versos, aquells versos del fill del forner, omnipresent, oh clar país que ara volen obscur homes obscurs de tenebrosa lletra, i el fan funest amb baralles i plets. Però s’han escrit poques novel·les que estripen un temps de valencianisme naixent, precari i ambiciós. Poques, i la millor de totes aquestes és sense dubte El desig dels dies (3i4), del valencià Joan Francesc Mira. Una “novel·la”, efectivament, perquè ens conta una història, però alhora molt més que això. Mira construeix un autèntic monòleg, un discurs que no és sinó una mirada enrere torrencial, densa, farcida de referències i picades d’ull, d’aquella intertextualitat que fa les delícies dels estudiants de literatura, però sense perdre la fluïdesa de la veu interior que el mou, una veu rabiosa, irònica i nostàlgica, poèticament descarnada i políticament reveladora. Una crònica personalíssima i intransferible d’un temps d’ànsies i decisions.
En la seua virtut, però, recau la seua mancança, una mancança a mitges, i és que no es tracta d’una obra de masses. Per què hauria de ser-ho, es preguntarà algú encertadament. I menys encara d’unes masses lectores en valencià, no massa masses de totes maneres... El desig dels dies és literatura caòticament ordenada, complexa. Són mil peces a destriar que l’autor sap i confessa: “amb punts i comes i amb textos de cançons trets dels meus discos més vells i encara del tot no oblidats, o amb cites de llibres rars i curioses que és on sovint es troben les més curioses i rares veritats de la història”.
Un paper prop de minories intel·lectuals tipes de raó i allunyada d’alguna trama amb sorpresa final d’aquelles que agraden el gran públic – i obviarem per segona vegada en quatre línies la qüestió de si té sentit de parlar de “gran públic” lector en valencià . Ací no hi ha sorpreses, la història ens la coneixem tots, per a bé o per a mal. Ací hi ha política. I Mira no l’obvia. Dictadura, en primer lloc, ja ho hem dit, temps de pintades als murs per obra i gràcia d’uns quants joves que obrien els ulls. L’autor entre ells, és clar. “Parlem valencià” en quitrà negre i ben visible. I quatre barres al costat. Una declaració d’intencions, enfront d’un espanyolisme furibund que se la mira amb prepotència i indulgència en un principi fugaç, sentiments que no tarden a conventir-se en suspicàcia i hostilitat brutal, la intolerant i ancestral hostilitat d’una Castella eixamplada i lloada pel règim com a única digna de les regnes hispàniques. Una vegada més, la història. 
El País Valencià pensat als seixantes és pertot, cada pàgina de la novel·la és la prova d’una passió. A cada línia en descobrim un racó de la mà d’incerts personatges de noms qualsevol però d’ombra inequívoca. Només un exemple revelador: Gerard Gisbert i  l’alter ego de l’autor es presenten a casa del Poeta de València, amable burgès de l’eixample guia de tendres consciències valencianistes amants de les seues lletres, de la seua literatura subalterna, segrestada, perseguida. El magne creador de versos els parla de la noblesa de la llengua antiga, dels mots retrobats i salvats de la destrucció, de la missió, la sagrada missió. Pàtria, fe, amor. Passat un temps entren els fills del Poeta a l’habitació. I en eixe moment naixen per força dos iconoclastes. “Buenas tardes, hijos, ¿cómo va eso? Mirad, estos chicos son discípulos míos”. Alguns encara es pregunten per què el valencianisme catalitzat arran de la publicació de cert llibre l’any 1962 fou tan trencador, tan iconoclasta, tan ingenu. Que busquen la resposta en línies com aquestes, i en tantes altres que no s’han escrit. “Congelació i merda. Ganes, llavors per dissort no alliberades. De pixar-se. O més. En un racó del mateix replanell de l’escala”.
Al capdavall, El desig dels dies és la confessió inevitable de qui és conscient d’haver estat protagonista d’un temps d’ànsies i esclats, uns anys en la història valenciana sense els quals aquestes línies que llegiu no haurien estat escrites. Així de senzill. Et tout le reste, com diria aquell, est littérature...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada